dimarts, 29 de desembre del 2009

Els BATLLE: la meva família



Feia temps que ho volia fer, però ho anava deixant per a més endavant. Això d'avui només n'és el començament. No en conec tota la història, només alguns detalls. Part d'aquesta història es troba a diversos arxius.

Estic parlant dels Batlle, estic parlant de la meva família i de la seva història. Caldrà (potser quan em jubili) que em dediqui a cercar peces d'aquest trencaclosques que per a mi és la història dels Batlle. Una família amb un arbre geològic antic, frondós i robust, amb arrels al segle XI (l'arbre de la família Batlle és un dels documents que hauré d'anar a buscar als arxius, ja que s'ha extraviat el que ens havia regalat la família VIADER).

No ha passat el mateix amb el document escrit per n'Eduard de Batlle i Descatllar, un dels meus besavis, que reprodueixo i transcric. El va titular BREU ACLARACIÓ A AQUEST DOCUMENT (és refereix al "Privilegio concedido por S.M. CARLOS II, rey de las Españas a Juan Batlle del lugar de Parets del Ampurdán en el Principado de Cataluña. MDCLXXVIII" i en parlaré més endavant)

I ho faig, com diu l'Eduard de Batlle i Descatllar, no per aliment de vanitats ni grandeses, que sortosament el Món ja ha anat democratitzant-se sinó com a preciós record de tots els nostres benvolguts i dignes avantpassats.

Ho faig en memòria del meu avi, en Ramon Batlle i Gordó, de la meva mare, l'Anna Batlle i Sagristà i dels altres familiars que he conegut i estimat i que ara també són morts. Però ho faig sobretot per a la meva germana Montserrat i el meu cosí Ramon Martí Batlle i els seus fills: l'Oriol, la Flora i la Laia. I pel meu pare, el Josep González Navarro, i, per suposat, ho faig per a mi que ho vull compartir amb la meva família àmplia (de sang o no) i les amigues i amics i les lectores i lectors.

BREU ACLARACIÓ A AQUEST DOCUMENT
La casa Pairal dels Batlle de Parets estava situada en el Lloc anomenat Santa Llogaria de Parets d'Empordà en la província de Girona, a tres kilòmetres del Poble de Bàscara.

A mitjans del segle 19, residia en ella en Ramon de Batlle i de Feliu, orfe de Pares i amb vuit germans dels quals ell era el major i hereu.


Ramon de Batlle i de Feliu

Per als anys del 1856 al 1858 el dit hereu contragué matimni amb na Maria dels Dolors de Descatllar i de Saleta, natural de Quadres en el poble de Gurb, província de Barcelona i a cinc kilòmetres de Vic. Hagueren quatre fills d'aquest matrimoni: en Lluís, en Joaquím, na Pilar i el que firma aquest escrit. Morí la pobre mare deixant-los tots petits per allà l'any 1866 i als voltants de 1870 el seu marit contragué segon matrimoni del que no hagué successió.



Els contratemps que la casa Batlle venia suportant, els molts gastos que l'educació i dots dels germans ocasionaven i també la qüestió política en la guerra civil carlista acabaren d'embolicar el patrimoni de la família i vingué un dia que honradament el cap de la família ja anomenat decidí cedir als seus acreedors tots els seus béns en pagament dels deutes que de temps immemorial pesaven sobre d'ell i agravats en aquesta última època per les causes ja citades.

D'aquesta manera desaparegué la casa Pairal de nostres avantpassats que sense aquesta petita aclaració no sabrien ni on havia existit.

Aquest document adjunt fou extraviat alguns anys i recuperat per mi, el deixo al meu fill únic varó en Ramon Batlle i Gordó, amb l'encàrrec de que el guardi i vagi a mans dels més seriós i entenimentats dels nostres descendents, no per aliment de vanitats ni grandeses, que sortosament el Món ja ha anat democratitzant-se sinó com a preciós record de tots els nostres benvolguts i dignes avantpassats.

Barcelona any 1925

Eduard de Batlle i Descatllar
Fa més d'un segle que el meu besavi Eduard va haver d'abandonar per sempre Can Batlle, en passar a ser propietat dels creditors de la família, i venir de molt jovenet a guanyar-se la vida a Barcelona. Però Can Batlle continua sobresurtin per la seva noble estructura i dimensions.

Anna González Batlle

divendres, 9 d’octubre del 2009

LA SETMANA TRÀGICA A SANT ADRIÀ



Xerrada a càrrec de Pep Martínez Barceló

La Setmana Tràgica va transcendir els límits de Barcelona ciutat.
Què va passar a Sant Adrià, aleshores un poble encara agrícola,
amb mig miler d'habitants?

Aquests dies fa 100 anys de l'execució d'Antoni Malet,
acusat de ser l'instigador dels fets de la Setmana Tràgica a Sant Adrià.

diumenge, 9 d’agost del 2009

JA FA 70 ANYS. No oblidem les Tretze Roses



Mare, germans, amb tot l’amor us demano que no em ploreu. Jo surto sense plorar. Em maten innocent, i moro com ha de morir una innocent (...).
Que el meu nom no s’esborri de la història.
Fragment de la carta de Julia Conesa (agost 1939)


Dedicat a:
Carmen Barrero Aguado
Martina Barroso Garcia
Blanca Brissac Vázquez
Pilar Bueno Ibáñez
Julia Conesa Conesa
Adelina García Casillas
Elena Gil Olaya
Virtudes González García
Ana López Gallego
Joaquina López Laffite
Dionisia Manzanero Salas
Victoria Muñoz García i
Luisa Rodriguez de la Fuente

Les amigues de l'Agrupació Dones de Dalt ens han recomanat la lectura de l'article JA FA 70 ANYS sobre les Tretze Roses, escrit per Oriol Yuguero Torres.

Obedient com sóc (a estones), ho he fet i he descobert que l'autor és metge, regidor de Joventut de l'Ajuntament de Lleida... i que el seu blog es diu MIRANT DES DEL CAMPANAR. No cal dir-vos que m'ha agradat: els campanars, en general, són uns MIRADORs excel·lents! En aquest cas, a més a més, es tracta del campanar de la Seu Vella de Lleida. Poca broma!

El 5 d’Agost de 1939, 13 noies de la llavors Joventut Socialista Unificada van ser afusellades amb altres companys al Cementiri de Madrid. El motiu que va justificar la sentència del Consell de Guerra va ser haver-se adherit a la rebel·lió contra l’ordre establert pel dictador Franco.

Ja han passat 70 anys d’aquell tràgic fet que va mostrar fins a quina crueltat podia arribar el bàndol feixista, un cop acabada la guerra. Tots els joves que van perdre la vida, ho van fer per haver defensat els seus ideals i per haver-se mantingut ferms en la seva lluita per la llibertat.
Amb motiu del 70 aniversari de la seva execució, un dels episodis més cruels de la repressió franquista, s'han publicat diversos reportatges. Us en recomana un, La corta vida de trece rosas, perquè crec que ajuda a situar el fet en el context del moment.

El 5 d'agost de 1939 van assassinar les tretze roses i altres 43 joves. Aquell dia no va ser excepcional. Les delacions, les detencions, les vexacions... les execucions eren el pa de cada dia.

Ens cal recordar que aquestes persones van existir i van morir per defensar la llibertat. Per això no les hem d'esborrar de la història. Ni a elles ni a tantíssimes altres dones i homes que han tingut un paper a la nostra història. Els hi devem.





A Tomasa Cuevas, in memoriam


PUBLICAT per ANNA GONZÁLEZ BATLLE en el:
el mirador de les dones: JA FA 70 ANYS. No oblidem les Tretze Roses

diumenge, 19 de juliol del 2009

LES SENYORETES D'AVINYÓ A LES BARRICADES



De la ciutat de les bombes del mil nou cents a la Barcelona metropolitana del vint-i-u

Al començar el segle XX, de Barcelona en deien la ciutat de les bombes, però era molt més que això. Era la ciutat de les fàbriques amb el “Manchester català” al Poble Nou i, també, el barri de Pequín, tot just tocant-se. Al carrer d'Avinyó, els maçons tenien lògies i un jove Picasso pintava les "Senyoretes" inspirant-se en una casa de barrets d'aquest carrer. El doctor Zamenhof visitava la ciutat atret per les associacions i escoles esperantistes que volien comunicar-se amb tot el món. Agrupacions espiritistes sorgien com alternativa a les creences clericals. El món obrer ja havia protagonitzat importants vagues generals i s’estava organitzant; els ateneus i les societats obreres impulsaven l’educació, la cultura i la ciència. Les escoles laiques amb l’educació racionalista (científica) naixien com alternativa a la influència de l’Església. Els partits polítics de la burgesia, de les classes populars i del proletariat s’estaven organitzant: solidaritat catalana, solidaritat obrera, els republicans radicals, els de la Lliga, els socialistes, els anarquistes... El català es mantenia com la llengua d’estar per casa per a uns i d’il·lustració per a altres.

Barcelona lluitava per “ser i estar al món”. Sense muralles i havent incorporat els municipis del pla naixia, tot just amb mig milió d'habitants, la Barcelona metropolitana. Tots aquests fets i altres feien bullir la ciutat, la trasbalsaven i, alhora, la feien atractiva, poderosa i sense entranyes, misteriosa i influent, enlluernadora i traicionera.

Tot sovint les solidaritats s’imposen i a retruc les denuncies i els odis guanyen la partida. Personatges entranyables com Narcís Monturiol (aquest any se celebra el 150 aniversari de l'avarament del primer Ictineu) van jugar tots els papers de l’auca, lluitador polític, científic inventor, inversor (avui en dirien emprenedor) va morir oblidat. Al contrari li passà a Ferrer i Guardia que, precisament, per ser "assassinat legalment" amb altres 4 homes de les barriades (N.S.E.O.) ha esdevingut mite (ben fet). Perquè importa. Barcelona ha estat objecte d’Odes, acabades i inacabades, perquè en la seva brutícia i en com la transforma rau el seu pervenir tant com en la seva neteja i claredat.



Les barricades, amb la llum de les fogueres, esdevenen símbol, social i polític. A la Setmana Tràgica, les" senyoretes d'Avinyó" baixen a les barricades. En molts casos les encapçalen. Es trenquen tradicions ancestrals i les dones esdevenen protagonistes, un instant. Aquelles dones i la ciutat ens diuen:

Soc a les barricades i, també, a casa:
Obrera i prostituta; burgesa i conservadora.
Soc dona que dóna vida,
em rebel·lo contra el "tribut de sang",
a les barricades.
Perquè soc qui soc, al reconeixem, reneixo.


A partir del juliol de 1909, Barcelona deixa enrere la ciutat de les bombes i es converteix en la ciutat de la llum.

Pep Martínez Barceló

Carrer d'Avinyó (Barcelona), 19 de juliol de 2009

dimecres, 1 de juliol del 2009

LA PRESÓ DE DONES DE LES CORTS (1939-1955)


"Cap placa no recorda avui l'existència de la presó de dones de les Corts a Barcelona, ni tampoc reconeix els milers de presoneres tancades dins els seus murs durant la repressió franquista, entre 1939 i 1953.
L'antic edifici va ser enderrocat, i al seu lloc s'alcen ara uns grans magatzems: El Corte Inglés de Diagonal."
Per aquest motiu us recomanem amb entusiasme una pàgina molt interessant i molt ben feta, la de la Presó de dones de les Corts, 1939-1955

Aquesta pàgina web pretén ser un homenatge virtual a les dones presoneres de Les Corts. Tomasa Cuevas, Soledad Real, Enriqueta Gallinat, Maria Salvo, Laia Berenguer ... són dones que van ser condemnades a romandre durant anys a la presó de Les Corts, alguna d’elles abans o després de l’exili.

La història de la presó de Les Corts ha aconseguit sobreviure a un lloc físic. El record de les supervivents ho ha fet possible. Però, el fet que aquestes supervivents fossin dones no va fer més que espessir al seu voltant aquest mur de silenci, víctimes del triple estigma social al qual s’enfrontava tota excarcerada política durant el franquisme i la transició en la mesura que era roja, ex-presa i dona. Per les preses de Les Corts, l’oblit o la indiferència van marcar el pas a les excavadores del desarrollisme franquista que van demolir l’edifici que allotjava la presó.

En aquesta pàgina web podem trobar des de la història de la presó, context històric, testimonis, entrevistes i fotografies, fins a diferents recursos com documentals i imatges sobre la presó reproduïdes a les publicacions oficials del règim franquista sobre el món penitenciari.

Una frase de Manuel Vázquez Montalbán dóna pas a la carpeta de les imatges
La mentida d'aquell règim era visual, abans que res visual, i en el futur serà imprescindible que els historiadors adjuntin a llur escriptura analítica les imatges d'aquells comediants sagnants.
Manuel Vázquez Montalbán, 1992. "Autobiografía del general Franco"
Us convidem a veure les imatges i a llegir els texts

dilluns, 25 de maig del 2009

ELLACURÍA, CRIM SENSE CÀSTIG



La guerra civil a El Salvador va ser un conflicte llarg i sagnant, pel qual van passar molts dels millors reporters de guerra del moment i que es va convertir en part de la seva memòria sentimental i professional. Però avui El Salvador tot just ocupa espai en els telediaris o en els periòdics. Coses de la geoestrategia mundial, que ha traslladat el focus dels mitjans a països com L'Iraq o Afganistan i ha convertit a Centreamèrica en una regió mig oblidada informativament parlant.

Així quan l'equip d'En Portada va arribar a San Salvador vàrem tenir una curiosa sensació de salt en el temps. A més, anàvem a furgar en el record d'un episodi també gairebé oblidat, la matança dels jesuïtes en la Universitat Centroamericana, que ha tornat a una certa actualitat al convertir-se en un dels casos que investiga l'Audiència Nacional, en virtut del cada vegada més polèmic principi de justícia universal.

El cas Ellacuría, això va ser evident des del primer moment, és un cas molest, que s'emmarca de ple en el debat sobre l'anomenada memòria històrica, molt actual a Espanya. A més, nosaltres nosaltres arribem en un període sensible, durant la campanya electoral de les presidencials, a fer preguntes incòmodes.

Va ser molt significatiu el silenci d'alguns membres de la jerarquia eclesiàstica i, sobretot, d'alguns polítics. I va ser curiós comprovar com el discurs dels que prefereixen que no se sàpiga la veritat és sempre el mateix: No cal reobrir ferides, cal mirar cap a davant, és millor no remoure el passat.

En una petita localitat al nord del país, batejada Ignacio Ellacuría en honor al sacerdot jesuïta, dues camperoles ens van explicar com, al final de la guerra, els seus fills petits van ser massacrats en un bombardeig de l'Exèrcit. No està clar si va ser deliberat o un error, però gairebé 20 anys després, estan dolgudes sobretot perquè mai ningú els ha demanat ni tan sols perdó.

Aquestes mares, com molts altres salvadorenys, no obliden. Amb el seu testimoniatge, que ens va emocionar en molts moments, cobra el seu sentit la necessitat de mantenir l'anomenada "memòria històrica". Les seves ferides només es tancaran quan es conegui tota la veritat del que va ocórrer en aquells anys.

Antonio Carreño. Guionista d'ELLACURÍA, CRIMEN SIN CASTIGO

Premeu aquí per veure ELLACURÍA, CRIMEN SIN CASTIGO


Veureu com l'equip del programa ha tornat a l'escenari de la matança i ha entrevistat a alguns dels caps militars imputats en la querella presentada a Espanya, entre ells al general René Emilio Ponce (*), que presumptament va donar l'ordre d'assassinar als jesuïtes i no deixar testimonis.

També ha entrevistat al jutge que va dur el judici a El Salvador i al fiscal assignat al cas, que va renunciar per les pressions a les quals es va veure sotmès.

L'anàlisi es completa amb entrevistes a ex guerrillers, autoritats eclesiàstiques i familiars de víctimes de la guerra civil.

També inclou declaracions de Maurici Funes, president electe del país i el líder del FMLN, l'antic escamot que va guanyar les eleccions del passat 15 de març. En Portada també ha pogut comprovar com avui, 17 anys després de la fi d'un conflicte que va deixar 75.000 morts, El Salvador segueix sent un dels països més pobres, i també més violents, d'Amèrica Llatina.



(*) curiosament (per a mi) el general Ponce està lligat a MIDES (Manejo Integral de Desechos Sólidos), que va tancar les portes de l'abocador de la seva propietat als residus dels municipis de l'àrea metropolitana de San Salvador, causant una veritable problema


divendres, 1 de maig del 2009

El primer PRIMER DE MAIG


Barcelona (LGV, 2 de maig de 2009)
...salen de sus celdas. Se dan la mano, sonríen. Les leen la sentencia, les sujetan las manos por la espalda con esposas, les ciñen los brazos al cuerpo con una faja de cuero y les ponen una mortaja blanca como la túnica de los catecúmenos cristianos. Abajo está la concurrencia, sentada en hilera de sillas delante del cadalso como en un teatro... Firmeza en el rostro de Fischer, plegaria en el de Spies, orgullo en el del Parsons, Engel hace un chiste a propósito de su capucha, Spies grita: "la voz que vais a sofocar será más poderosa en el futuro que cuantas palabras pudiera yo decir ahora». Les bajan las capuchas, luego una seña, un ruido, la trampa cede, los cuatro cuerpos caen y se balancean en una danza espantable...

Fragment de la crònica de José Martí, sobre l'execució dels condemnats pels incidents de Haymarket, acusats de ser enemics de la societat i de l'ordre establert: els Màrtirs de Chicago.
José Martí, l'Apostol de la Independencia Cubana, l'any 1887 era corresponsal del diari La Nación (Buenos Aires) a Chicago.

Imagineu-vos
Imagineu-vos que som a l'any 1886. El dia 1 de Maig, dia encara sense cap significació especial, convocats pels sindicats, mig milió de treballadors dels Estats Units d'Amèrica fan vaga per a reivindicar la jornada de 8 hores. L’organització ha estat perfecta. Totes les vagues i manifestacions han sigut absolutament pacífiques, sense incidents ni amenaces. Aquest divendres 1 de Maig, pels carrers de Chicago han desfilat 90.000 persones. (un parèntesi: les facilitats de comunicació són molt escasses! ni telèfon, ni molt menys internet, no cal dir-ho)

Ara és dimecres 4 de maig. Plou a la plaça de Haymarket. Són les 10 del vespre. La participació al míting ha estat baixa (no ha estat ben organitzat) i queden poc més de 200 persones a la plaça. Pujat al carro que serveix de tribuna, continua parlant en Samuel Fielden, un dels organitzadors. El cap de la policia ordena que es dissolguin....
I de sobte una bomba amb metxa encesa vola per l’aire, probablement llançada des d’un país (no se sabrà mai qui la va llençar malgrat les moltes especulacions; potser un provocador pagat per la patronal). L’artefacte cau a poca distància de Fielden i el capità de policia, matant en l’acte a un agent de la policia. Tota la policia a la vegada obre foc contra els treballadors. El caos a les fosques, amb la pluja i el fum és horrorós... El resultat, deu policies i dos o quatre anarquistes (segons les fonts) morts a trets, molt probablement la majoria o tots víctimes de les armes policials i la foscor. Prop de cent persones (o més, sempre segons les fonts), ferides.

A les poques hores, la repressió es posa en marxa. Ben aviat tots els líders laborals coneguts estan detinguts..... I començarà la farsa del judici: un procés que serà un atemptat al sentit comú i ultratge a la decència i qualsevol noció de jurisprudència.

A més del web de la Chicago Historical Society and Northwestern University trobareu, per exemple, més informació sobre els fets de Haymarket en aquest butlletí de CCOO.

8 hores per a treballar
8 hores per a descansar
8 hores per a poder gaudir de la vida

Aquesta era la divisió justa i racional de les vint-i-quatre hores del dia que els treballadors reclamaven (i reclamen).
Els fets de Haymarket cal emmarcar-los en la lluita per les 8 hores.


L'any 1889, el Congrés Obrer Socialista de la II Internacional, reunit a París, va decidir convocar el dia 1 de maig la primera FESTA DEL TREBALL en memòria dels Màrtirs de Chicago. Les manifestacions del Primer de Maig de 1890 van ser un èxit a tot el món industrialitzat i es va decidir repetir-les anualment.

Barcelona 1890, el primer PRIMER DE MAIG
La responsabilitat d'organitzar el primer Primer de maig a Barcelona va recaure en gran part sobre la Unió General de Treballadors (UGT). Es tractava d'organitzar, seguint les instruccions de la II Internacional, una manifestació massiva i pacífica.

El 25 d’abril de 1890 van promoure un manifest públic en el qual, a més de les vuit hores, es reclamava

  • la prohibició del treball als menors de 14 anys,

  • l’abolició del treball nocturn llevat de les empreses en què fos imprescindible per a mantenir el seu funcionament,

  • la prohibició de les indústries i els sistemes de fabricació nocius per a la salut,

  • l’establiment d’un descans setmanal ininterromput d’una dia i mig...


El dia 1 de maig va començar amb un míting al teatre Tívoli, presidit per García Quejido. Quan va acabar el míting, unes 25.000 persones van participar a la manifestació que va baixar Rambla avall fins al Pla de Palau, on hi havia la seu del Govern Civil, al qual van lliurar un document amb les seves reivindicacions.

Aquesta celebració del 1890 va ser el primer acte de masses del jove sindicat fundat per Pablo Iglésias.



Ara caldria escriure sobre altres Primer de Maig, com per exemple els del franquisme. Hi ha alguna persona que s'hi animi?