dissabte, 24 d’abril de 2010

Convertir els botxins en víctimes mai no pot ser un acte de justícia



Convertir els botxins en víctimes mai no pot ser un acte de justícia. Per això resulta irritant el processament de Garzón pel seu intent de reconèixer i donar reparació a les víctimes del franquisme. Estan convertint el pacte d'amnistia en un principi d'ocultació del passat, de negació del reconeixement a les víctimes i de blanqueig del franquisme. L'esperit de la transició era avançar cap endavant des de l'exigència moral de no tornar mai a un enfrontament com la Guerra Civil. Per a això, es va pactar una amnistia que protegís tots els potencials protagonistes del canvi, els que venien del franquisme i els que venien de la resistència. Però aquesta amnistia no significava una absolució del passat. Era, simplement, ajornar el dol per a fer-lo quan la democràcia hagués arribat ja a la seva maduresa i el seu equilibri. Amb paciència, es van deixar passar els anys, però el temps de silenci no podia ser indefinit. Alguna cosa falla a la democràcia espanyola si, avui, encara els botxins passen per davant de les víctimes.

dijous, 22 d’abril de 2010

SAMARANCH, MÉS QUE UN FRANQUISTA... (i continua)

Després de la publicació ahir al vespre del post dedicat a Juan Antonio Samaranch, un molt bon amic, membre de l'AMIF, m'ha enviat un correu amb el títol Exercicis de memòria històrica, en el qual reproduïa un altre que havia rebut ell i que deia així:
Un amic, molt treballador, m'ha fet arribar un petit resum dels titulars de la premsa internacional en relació a la mort de l'insigne Samaranch.

Podria tenir interès pel professorat d'aquesta facultat contrastar-los amb els de la local.
i que continuava amb una sèrie d'enllaços.

Aquí els teniu

THE TIMES: Si vol entendre la corrupció institucionalitzada, un bon lloc per a començar és el palau de Lausana des d'on Samaranch dirigia el COI
http://www.timesonline.co.uk/tol/comment/columnists/guest_contributors/article7104241.ece

L'EXPRESS: Samaranch va canviar la divisa de Coubertain. Amb ell la cosa important era participar en els beneficis
http://www.lexpress.fr/actualite/sport/samaranch-les-mains-blanches_886496.html


BBC : Samaranch va deixar créixer un càncer de corrupció i de luxe al COI
http://www.bbc.co.uk/blogs/adrianwarner/2010/04/controversial_samaranch_made_l.html

LE MONDE : No va amagar mai la seva admiració pel dictador Francisco Franco
http://www.lemonde.fr/sport/article/2010/04/21/l-ancien-president-du-cio-juan-antonio-samaranch-est-mort_1340778_3242.html
http://www.lemonde.fr/carnet/article/2010/04/22/juan-antonio-samaranch_1341142_3382.html


THE NEW YORK TIMES: Samaranch, un antic dirigent esportiu franquista, va tolerar un cert nivell de corrupció al Comitè Olímpic
http://www.nytimes.com/2010/04/22/sports/22samaranch.html?ref=global-home

LA STAMPA: S'ha endut a la tomba el seu fosc passat amb la camisa blava de la Falange
http://www.lastampa.it/multimedia/multimedia.asp?IDmsezione=11&IDalbum=25901&tipo=FOTOGALLERY

SIDNEY MORNING HERALS: Amb Samaranch el Comitè Olímpic va esdevenir sinònim de nepotisme, clientelisme, escàndols, secrets i elitisme
http://www.smh.com.au/sport/games-chief-who-divided-and-ruled-dies-of-heart-failure-20100421-t0pu.html?autostart=1

KURIER: L'espanyol estava al servei dels feixistes
http://kurier.at/sport/1995933.php

NEW ZEALAND HERALD: Samaranch era autocràtic i intolerant
http://www.nzherald.co.nz/sport/news/article.cfm?c_id=4&objectid=10640036

THE WALL STREET JOURNAL: Samaranch insistia a ser tractat d'excel·lentíssim i a envoltar-se de luxe
http://online.wsj.com/article/SB10001424052748704133804575198461651726490.html


La seva lectura és, efectivament, un exercici de memòria històrica, però la comparació amb el que s'ha escrit aquí és sobretot un exercici de periodisme i... de política, és clar.


Els negocis de Samaranch
Per cert, un altre molt bon amic i també membre de l'AMIF em recordava, entre altres, les seves connexions amb Urbanizaciones Torre Baró SA, l'empresa constructora dels blocs de Ciutat Meridiana.

Aquesta part més "casolana" no la tracten els mitjans internacionals (tampoc els d'aquí); potser un dia en podríem parlar. De moment el que he fet és anar a la llibreria a buscar Barcelona ¿a donde vas?, de Francisco Martí i Eduardo Moreno, publicat el maig de 1974, per Editorial Dirosa.

Recordava que en aquest llibre es parlava d'en Samaranch. Efectivament, a la pàgina 43, menciona Samaranch.
(...) cuando en 1973 sean cesados de sus cargos José Maria de Muller y de Abadal y José María de Porcioles y, por el mismo procedimiento de a dedo, sean nombrados Juan Antonio Samaranch y Enrique Masó (...) El nuevo alcalde de Barcelona y el nuevo Presidente de la Diputación tienen relación con la banca y las empresas. Masó era vicepresidente del Banco Industrial de Cataluña, y Samaranch consejero del Banco de Madrid y del Banco Catalán de Desarrollo (...) el segundo era presidente de Urbanizaciones Torre Baró S.A., empresa que levantó bloques de viviendas en el conflictivo punto de Ciudad Meridiana.

I ves per on, ironies de la història, un dels autors del llibre, Francisco Martí, és en Francesc Martí Jusmet. Curiosament, Martí Jusmet serà president de la Diputació de Barcelona el 1979, com a fruït de les primeres eleccions municipals de la democràcia; a l'any 1974, any d'edició del llibre, la Diputació de Barcelona estava presidit per Samaranch.

Tot i no parlar dels negocis del Samaranch, per acabar us recomano El arte de la adaptación política, un reportatge d'Enric Company.
http://www.elpais.com/articulo/deportes/arte/adaptacion/politica/elpepudep/20100422elpepidep_7/Tes#

dimecres, 21 d’abril de 2010

SAMARANCH, MÉS QUE UN FRANQUISTA...

Sí, d'acord, Samaranch ha estat alguna cosa més, però ha estat un franquista sense pal·liatius!



Samaranch és el quart començant per la dreta; al seu costat, Martín Villa





Des que ahir els mitjans van informar del gravíssim estat de salut de Juan Antonio Samaranch, sabíem que passaria. Tots van començar a confeccionar les necrològiques que tenien embastades des de feia temps (això funciona així, amb els personatges importants i més quan tenen una certa edat, cal estar preparats!) i avui estem veient els resultats de l'exercici. Cap parla del seu passat franquista: procurador en Cortes, Delegado Nacional de Educación Física y Deportes.... ni, encara menys, inclouen imatges comprometedores com les dues que publiquem

Encara més disonant és que alguns mitjans mencionin que va ser procurador de les Cortes més votat! Més votat per qui?














Samaranch, amb camisa azul, jurant el càrrec en presència del dictador Franco i del que havia de substituir-lo, l'Almirall Carrero Blanco





Però tothom té dret a canviar i/o a ressituar-se. I Juan Antonio Samaranch, mestre en ser al lloc adequat en el moment oportú, va saber ressituar-se.

No oblidem les pàgines que ha escrit a favor de la ciutat i del país.

dimarts, 20 d’abril de 2010

La memòria obre expedients que el dret considera arxivats



La memòria obre expedients que el dret considera arxivats

El títol d'aquest miniarticle l'hem manllevat d'en Walter Benjamin

UN CLAM DE JUSTÍCIA PER A LES MÉS DE 100.000 PERSONES DESAPAREGUDES
Un clam de justícia per als milers i milers de persones torturades i empresonades pel franquisme

HA ARRIBAT L'HORA DE LES VÍCTIMES

Plataforma que aplega a ciutadanes, ciutadans i a diferents entitats, associacions i organitzacions, l’objectiu comú de la qual és la defensa dels valors i la memòria democràtica.

Suport al jutge Baltasar Garzón
L’oblit és un insult a la consciència i a la dignitat humana
Que Falange i Manos Limpias asseguin a la banqueta dels acusats a Baltasar Garzón, el jutge que ha pretès investigar els danys a les víctimes d’una dictadura, requereix l’atenció de la ciutadania, ja que és un atac directe als principis bàsics de la democràcia.

2a convocatòria:
Dissabte, 24 d’abril, a les 18,30 hores
Concentració ciutadana a la plaça de Sant Jaume de Barcelona

http://nosquedalapalabra.org/unClamDeJusticia.htm

dilluns, 12 d’abril de 2010

ELLS SON ELS CRIMINALS. En suport a Baltasar Garzón



En aquestes urnes porten les restes d'un familiar assassinat pels franquistes i abandonat, amb nocturnitat, en una fosa comú d'Arucas (Gran Canaria). En aquesta fosa, s'hi han trobat els cadàvers de 24 persones desaparegudes el 1937. Ara les seves restes han estat enterrades, amb dignitat. Descansin en pau (els morts i la seves famílies que durant 73 anys han viscut amb el dolor afegit de no haver-los pogut donar sepultura). Fotos d'Arucas: Juan Carlos Alonso


Els veritables delictes són les desaparicions de la Guerra Civil i del franquisme i no la investigació del jutge espanyol, afirma l'editorial de The New York Times sobre el processament del jutge Baltasar Garzón pel Tribunal Suprem espanyol.

Garzón està acusat de prevaricar per haver-se declarat competent per a jutjar els crims i les desaparicions de persones durant la Guerra Civil i la dictadura franquista i haver ordenat que s'obrissin algunes foses on es sospitava que hi havien enterrades persones desaparegudes.

Fa pocs dies la meva amiga Herminia va escriure aquest text en el seu blog. Gràcies, Herminia. M'ha sembñat molt adient compartir-lo amb vosaltres.

VÍCTIMAS del Pozo del Olvido al Mausoleo del Recuerdo
Había reparado en él en la Plaza de la Constitución mientras Sergio Millares leía el manifiesto contra el olvido. Más que el pelo blanco, blanco, lo que me llamó la atención sobre aquel traje negro de setenta y tres años de luto era una expresión tal de dolor como yo no recuerdo haber visto otra en mi vida, y mira si he visto. Luego lo ví en la fila; cuando llegó su turno tomó la pequeña urna, la cogió como quien tiene entre sus brazos un hijo pequeño, el más preciado de los tesoros, y como si lo acunara pasó por delante de mí sin parar de llorar empapando las flores y el lazo con los colores de la bandera de la República. Lloraba por un padre que cuando lo mataron tendría, más o menos, la edad que tiene hoy su nieto.



Fueron tantas las lágrimas derramadas en el corto trayecto desde la Plaza hasta depositar la cajita en el coche fúnebre, que tengo la impresión de que traspasaron la madera y llegaron a los huesitos ¿de quién? ¿de su padre? ¿del padre de Balbina? ¿del de Pino Sosa? ¿del abuelo de su vecino? o ¿del tío de Juan?. Qué más da. Su padre estaba en una de las veinticuatro urnas sin nombre y, en su corazón, todos eran su padre.



Me lo volví a encontrar en el cementerio. Mientras los operarios, con un cuidado y una delicadeza llamativa, introducían una por una las pequeñas cajas en el Mausoleo del Recuerdo, él estaba semiescondido, apoyado en el tronco de un árbol llorando sin parar. Cómo lloraba aquel hombre. Cómo nos hizo llorar. La angustia solitaria de tantos años de silencio estalló en dolor compartido. Por fin el momento de reparar con un gesto de amor el odio recibido a través de unas balas una noche de 1937.


El acto de hoy en Arucas fue impecable. Sobrio, contenido. Las palabras de Millares, la música, el toque de silencio, el himno de la República por la que fueron vilmente asesinados. El cortejo. El pesar colectivo. Estuvo quien quiso estar.

Por supuesto que no fue el obispo. En un gesto vil de menosprecio el representante de la Iglesia oficial quiso ofender a las víctimas del franquismo no sólo con su ausencia. Lo que pasa es que no ofende quien quiere sino quien puede. No es comprensible tanta mezquindad. No se entiende que, aún, sectores de nuestra sociedad que se dicen cristianos no muestren compasión con la tragedia que miles de familias de este país arrastran desde hace tanto tiempo. Quedan muchos pozos, simas, mar feas y fosas comunes repletas de memoria regadas por la geografía española y hasta ahora, que cosas, el único imputado es el juez Garzón por querer hacer justicia. ¿Qué más nos queda por ver?



De momento tenemos la enorme satisfacción de haber participado hoy en un acto estremecedor en el que, por lo menos, las veinticuatro familias de las veinticuatro víctimas de Arucas saben donde están los suyos y adonde han de ir a llevarle flores. Que descansen en paz.


Herminia Fajardo, 21 de marzo de 2010

No volem que els falangistes tornin a guanyar la batalla

Jo com el ministre de Foment, José Blanco, respecto profundament la Justícia, però no vull que els falangistes i els seus hereus tornin a guanyar la batalla.
El ministro de Fomento, José Blanco, ha declarado hoy, en relación al procesamiento del juez Baltasar Garzón, que respeta "profundamente" a la Justicia, pero no le gustaría que "los falangistas ganaran de nuevo la batalla".Falange Española de las JONS, junto al sindicato ultraderechista Manos Limpias y la asociación Libertad e Identidad, es una de las entidades que se han querellado contra Garzón por haberse declarado competente para investigar los crímenes y desapariciones durante la Guerra Civil y la dictadura (EFE, 9 de abril de 2010)

Contra la vergonya de milers de desapareguts
Com a tothom, suposo, hi ha gent que em cau bé i altres que no. Acostuma a haver-hi una base racional que justifica els meus gustos i disgustos però no sempre és així. Baltasar Garzón és de les persones que no em cauen bé. Falta d'empatia? Comportaments, al meu parer, desafortunats? De tot una mica i més. Per què acabo de fer aquesta confessió? Doncs perquè quedi clar que no defenso la persona de Garzón.

Em posiciono al costat de les víctimes del franquisme i contra la impunitat dels criminals. Contra la vergonya que significa que les restes de milers de demòcrates continuïn indignament enterrats en foses comunes o, molt pitjor, que milers de demòcrates continuïn desapareguts sense que les seves famílies sàpiguen que els va passar i on poder ser!

Per tot això he signat el MANIFIESTO POR LA JUSTÍCIA DEL JUEZ BALTASAR GARZÓN

Que la memòria venci l'oblit




Article publicat per Anna GONZÁLEZ BATLLE, en EL MIRADOR DE LES DONES
http://miradordones.blogspot.com/2010/04/els-crims-son-les-desaparicions.html