dilluns, 27 d’abril de 2009

MONTSERRAT, símbol de resistència


Montserrat. Capvespre des de Manresa

"Montserrat, els misteris de la muntanya sagrada" és el títol del llibre que Antoni Batista va publicar l'any passat.

Amb motiu de la publicació del llibre, Joan Tapia el va entrevistar a EL PERIODICO. Reproduim allò més significatiu de l'entrevista.

JT.- Montserrat va ser franquista?
- Durant la guerra hi va haver persecució religiosa i en un primer moment Franco va ser rebut com a alliberador. Però es van desenganyar. El final de la guerra no va portar la pau.

JT.- Què va ser el Terç de Nostra Senyora de Montserrat?
- Una agrupació de requetès catalans que lluitaven amb Franco. Cantaven el Virolai i feien servir la marca Montserrat, però el monestir estava al marge de les seves activitats.

LES DECLARACIONS A LE MONDE DE L'ABAT ESCARRÉ
JT.- Escarré va saltar del franquisme al catalanisme?
- Escarré, abat des del 1946, és un personatge polièdric i controvertit. Va ser amic de Franco, que entrava al monestir sota pal.li, però la repressió i la persecució a la cultura catalana el van distanciar d'ell. Fins a arribar a les cèlebres declaracions al diari Le Monde.

JT.- Què va passar?
- El 14 de novembre de 1963, quan el règim es preparava per celebrar els 25 anys de pau, Le Monde va publicar una entrevista del seu corresponsal a Madrid a Escarré. Hi afirmava que no havien estat 25 anys de pau, sinó de victòria, i que el règim no era cristià. Va ser un cop per a Franco.

JT.- Per què?
- Era el testimoni contra la dictadura d'un abat benedictí, d'una persona molt rellevant de l'Església i amb una gran credibilitat en els cercles catòlics europeus. Franco no el va tragar i Escarré va acabar a l'exili.

JT.- Com es va fer la declaració?
- Josep Benet i Albert Manent, dos activistes catòlics i catalanistes, van portar Novais a Montserrat. Escarré es va explicar en un llarg monòleg, i després Benet i Manent van construir l'entrevista.

SÍMBOL DEL CATALANISME I DE LA RESISTÈNCIA
JT.- Montserrat es va convertir en un símbol de resistència.
- Montserrat va ser primer un símbol del catalanisme i després un símbol de la resistència a la dictadura. L'assemblea d'intel.lectuals del desembre del 1970 és el germen de l'Assemblea de Catalunya. La Convergència de Pujol i el Reagrupament Socialista de Pallach es funden allà el 1974. Però Montserrat és molt més.

JT.- Què és?
- El Montserrat civil no existiria sense el religiós, una comunitat benedictina, i sense la seva projecció cultural. Montserrat és un símbol de tot Catalunya.

L’acte més popular del santuari de Montserrat, més que la missa conventual o que tots els oficis de Laudes o Vespres dels monjos, és el cant de la salve i el Virolai, al migdia. La basílica aleshores sempre és plena de fidels –i també de turistes– que escolten respectuosament el cant dels escolans. Però quan, acabada la salve, se senten les primeres notes de l’orgue que anuncien el cant del Virolai, veureu que una part dels assistents es posa dempeus: són els catalans, que s’uneixen als escolans per cantar el “Rosa d’abril”, mentre els forasters se’ls miren estranyats. Els catalans han escoltat devotament la salve polifònica, però el Virolai, encara que fonamentalment sigui un cant religiós a la Mare de Déu, és també una altra cosa. De fet, durant el túnel fosc del franquisme va fer més d’un cop d’himne nacional. Així com en alguns locals eclesiàstics, i a Montserrat mateix, es tenien reunions que no es podien celebrar en cap altre lloc, així també, quan no es podia cantar els Segadors, el Virolai va exercir una mena de funció de suplència com a himne català. En algunes concentracions s’hi va cantar amb tota la força d’un cant de protesta contra la dictadura.

El 1880, per a la celebració del suposat mil·lenari de la troballa de la imatge de la Mare de Déu de Montserrat, mossèn Jacint Verdaguer va escriure l’esplèndida lletra del Virolai i es va convocar un concurs per posar-li música. Va guanyar el premi Josep Rodoreda, i l’associació d’aquella lletra i aquesta música va fer una bona parella, de les que mai no es desfan. Per cert: quan, ara fa cent vint-i-cinc anys, es va estrenar el Virolai, un crític musical va pronosticar que no duraria...

El virolai. Hilari Raguer
Publicat al número de Juny-Juliol de 2006 de la revista Foc Nou



Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la
catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.

Amb serra d’or els angelets
serraren
eixos turons per fer-vos un palau.
Reina del Cel que els
Serafins baixaren,
deu-nos abric dins vostre mantell blau.

Alba naixent d’estrelles coronada,
Ciutat de Déu que somnià David,
a vostres peus la lluna s’és posada,
el sol sos raigs vos dóna per vestit.

Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels espanyols Estrella d’Orient,
sigueu pels bons pilar de fortalesa,
pels pecadors el port de salvament.

Doneu consol a qui la pàtria enyora
sens veure mai els cims de Montserrat;
en terra i mar oïu a qui us implora,
torneu a Déu els cors que l’han deixat.

Mística Font de l’aigua de la vida,
rageu del Cel al cor de mon país;
dons i virtuts deixeu-li per florida;
feu-ne, si us plau, el vostre paradís.

Ditxosos ulls, Maria, els que us vegen!
ditxós el cor que s’obri a vostra llum!
Roser del Cel, que els serafins voltegen,
a ma oració doneu vostre perfum.

Cedre gentil, del Líbano corona,
Arbre d’encens, Palmera de Sion,
el fruit sagrat que vostre amor ens dóna
és Jesucrist, el Redemptor del món.

Amb vostre nom comença nostra història
i és Montserrat el nostre Sinaí:
sien per tots l’escala de la glòria
eixos penyals coberts de romaní.

Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.

Escrit el dia 27 d'abril de 2009, dia de la Mare de Déu de Montserrat.
Dedicat a la Montserrat González Batlle

A Catalunya, una de 4 dones es diu Montserrat

diumenge, 26 d’abril de 2009

GRÂNDOLA, VILA MORENA (35 anys després)



Grândola, vila morena
Terra da fraternidade,
O povo é quem mais ordena
Dentro de ti, ó cidade.
Dentro de ti, ó cidade
O povo é quem mais ordena,
Terra da fraternidade
Grândola, vila morena.

Em cada esquina um amigo
Em cada rosto igualdade,
Grândola, vila morena
Terra da fraternidade.

Terra da fraternidade
Grândola, vila morena
Em cada rosto igualdade
O povo é quem mais ordena.

À sombra duma azinheira
Que já não sabia a idade
Jurei ter por companheira
Grândola a tua vontade.

Grândola a tua vontade
Jurei ter por companheira,
À sombra duma azinheira
Que já não sabia a idade.

Ahir, 25 d'abril, va fer 35 anys de l'anomenada revolució dels clavells (Revolução dos Cravos) que va significar el final de la dictadura portuguesa instal·lada a Portugal des de feia 48 anys. Cap diari ho va mencionar.



25 d'abril de 1974!

La matinada d'aquell dia (0,25 hores), Ràdio Renascença emet una cançó de José Afonso dedicada a la "Societat Musical Fraternitat Treballadora Grandolense": Grândola, Vila Morena.

Es tracta del senyal acordat per confirmar que la revolució tira endavant i perquè el Movimento das Forças Armadas (MFA) ocupi els punts estratègics del país. El cap de poques hores cau el règim i el dictador Caetano surt cap a l'exili.

Però, abans de rendir-se, Caetano s'ha refugiat en el quartell del Carmo (Lisboa). Els militars sublevats i milers de ciutadans, que no ha fet cas de les crides radiofòniques que els demanen que no surtin al carrer, rodegen el quartel i finalment el conquesten. Caetano cedeix el poder al general Spínola.



Revolucao de Abril de 1974, ruas de Lisboa.Cerco ao Quartel do Carmo

A Espanya, Franco encara es viu i es segueix amb molta atenció (i alguns amb molta emoció) el que passa al país veí. El dictador trigarà més d'un any a morir i fins el 1977 no se celebraran les primeres eleccions democràtiques.

dimarts, 21 d’abril de 2009

MÈMORIA VIVA I LÙCIDA DEL DARRER SEGLE

Avui, 22 d'abril, Rita Levi-Montalcini fa 100 anys. La lúcida i compromesa premi Nòbel és la memòria viva del darrer segle

"Mai he pensat en mi. Viure o morir són la mateixa cosa"
"És ridícul obsessionar-nos per l’envelliment. El meu cervell aviat tindrà un segle, però no coneix la senilitat, és millor que quan era jove. El cos se m’ha arrugat, però no el cervell!"
Aquestes afirmacions pertanyen a la neuròloga i premi Nobel de Medicina, Rita Levi Montalcini: la descobridora del factor de creixement nerviós (NFG) que ha permès explicar el creixement de les cèl·lules del sistema nerviós.

La científica assegura que els nostres cervells tenen una gran plasticitat neuronal i que, malgrat la mort de neurones, el cervell troba nous camins per a continuar funcionant. Això si, cal estimular-lo i mantenir-lo actiu i il·lusionat.

Levi-Montalcini el manté actiu: no ha deixat d’investigar i conserva el seu compromís social i la curiositat pel que passa al món. Continua investigant, no admet la paraula jubilació. Opina que la jubilació està destruint cervells; molta gent es jubila i s’abandona, i això mata el seu cervell i emmalalteix.

La seva vista és deficient i la seva oïda no és massa bona. Necessita de la seva secretària per a utilitzar Internet, una de les seves eines favorites, però conserva la vitalitat, la ironia i la lucidesa.


Rita Levi Montalcini va néixer a Torí el 1909. El seu pare, un enginyer apassionat per les matemàtiques, es va negar a deixar-la estudiar. Fa un segle,les dones no feien aquestes coses. El seu futur, per tant, era fer un bon matrimoni i ser mare. Finalment, però, gràcies a la insistència i perseverança(una de les seves virtuts), va poder assolir el seu desig: estudiar. Quan tenia 20 anys, va accedir al batxillerat superior i després a la facultat de medecina, on es gradua.

Es va veure obligada a deixar la universitat, en aplicació de les lleis antisemites del feixista Mussolini. També es va tenir que amagar per evitar la deportació. Malgrat això, no es va donar per vençuda i va muntar un laboratori al seu amagatall i va continuar estudiant i investigant. Durant la guerra, va ser metge de la Resistència i de les tropes aliades.

Acabada la segona guerra mundial va acceptar la invitació de la Washington University in St. Louis (Missouri, EUA). Durant 30 anys hi va ensenyar i treballar i és allà on va descobrir el NGF. El 1986, juntament amb el seu col.laborador Stanley Cohen, rep el premi Nobel de fisiologia i medicina.


La seva carrera és plena d’altres premis i reconeixements. No els mencionaré (podeu cercar-los a la xarxa). Faig menció només a un dels darrers: el 23 d’octubre de l’any passat va ser investida doctora honoris causa per la Universidad Complutense (Madrid).



Solidària, feminista i ecologista.
Laica i agnòstica


La lluita contra la pobresa i les desigualtats socials, la defensa de la igualtat per a les dones i el respecte al medi ambient han estat i són preocupacions bàsiques de Rita Levi-Montalcini. A TIEMPO DE CAMBIOS: PENSAR Y VIVIR A FAVOR DE LA SUPERVIVENCIA DE LA ESPECIE HUMANA, el llibre que va escriure quan ja tenia 96 anys, parla d’aquestes preocupacions i crida l’atenció sobre els perills als que ens enfrontem com a espècie.

La situació del món, de la humanitat, no és bona, però no és desesperada. Podem sortir-nos-en si apliquem noves regles, si som capaços de dur a terme alguns canvis. Hem de fugir dels determinismes"

El futur no està escrit a les estrelles (determinisme exogen), ni en el cor de cada cèl.lula (determinisme endogen). Levi-Montalcini diu que la vida de tot ésser humà és el resultat del programa genètic escrit als seus gens, però també de les condicions ambientals en les que aquest programa es pot desenvolupar i afirma que les condicions influeixen més que els gens.

"Reconèixer i respectar els drets humans equival a assumir deures específics, com el de garantir uns nivells adequats de vida a tots els pobles i, per tant, condicions ambientals acceptables per a les generacions del futur”

“Si canviem la forma d’educar els nens i nens, d’enfrontar-nos amb la vida. Canviarem el món. Els mètodes tradicionals són absurds”

Fins ara, diu Levi-Montalcini, ens hem mogut entre l’autoritarisme victorià, o sigui, fes això perquè tu ets petit i jo sóc gran, i el permissivitat, o sigui, fes el que vulguis.

“La informàtica ens dóna accés a un món nou que no existia fa solament mig segle. A falta d’un nou desenvolupament de la neocòrtex, disposem dels ordinadors”

La informàtica és molt important per a permetre a les noves generacions una visió del món més generosa i intel·ligent”

La incorporació de les dones a les altes esferes polítiques y socials i la seva plena implicació són imperatives per a un nou ordre mundial

Article escrit per Anna González Batlle i publicat al MIRADOR DE LES DONES

dimarts, 14 d’abril de 2009

VISCA LA RES PUBLICA, VISCA LA REPUBLICA!



Roses d'abril republicanes (disseny de Jaume d'Urgell)

Avui, 14 d'abril, fa 78 anys de la proclamació de la segona República.

Només tenim el temps just per escriure aquest post, però no voliem deixar passar l'aniversari. En una altra ocasió en parlarem amb més profunditat.

divendres, 10 d’abril de 2009

BARCELONA, LA CIUTAT DELS CAFÈS

El suplement de LA VANGUARDIA (01/04/2009), Lluís Permanyer escriu sobre el llibre: LA CIUTAT DELS CAFÈS (1750-1880), de Paco Villar, publicat per La Campana.

En reproduim alguns paràgrafs pel seu interés; les negretes, són nostres

"Los cafés han contribuido a modelar la personalidad y el talante de los europeos. Barcelona ha sido una ciudad de cafés, y desde antiguo: muchos, algunos gigantescos y no pocos enriquecidos bajo el signo creativo y lujoso del modernismo.

Todo arranca con el café Caponata, en 1750. Tenía que ser en la Rambla y tenía que ser un italiano. Y es que la Rambla ha sido el núcleo en el que se arracimó un mayor número de estos establecimientos, no sólo en sus comienzos, sino que echaron buenas raíces a través del tiempo; y es que los italianos estuvieron en el origen de la mayoría de cafés, restaurantes y fondas.

A partir de aquel momento comienza un desfile imponente de cafés, en los que, a diferencia, ¡ay!, de nuestros días, en cada uno de ellos mandaba algo básico: la personalidad. No había dos iguales: tal era la riqueza de este fundamental sector ciudadano. La variación, por supuesto, podía ser motivada por la decoración, aunque otros valores añadidos le otorgaban su aquel: la seducción del dueño, unos buenos billares, la condición de cantante, la bondad del café y de otras tentaciones para el paladar, la clientela, ser punto de reunión o de conspiradores.

Cada época ha merecido sus cafés
Y conste que no me refiero a sus usos y costumbres, como el abocador,el recado de escribir, el chorrito de ron, las salas de juegos, la moda del jardín, la escalfeta y demás, que sin duda contribuye a singularizar amplios periodos. O incluso alguna jornada particular, como la disparatada del Carnestoltes.

Me refiero al café como mentidero y territorio propicio para acoger un determinado grupo de ciudadanos a los que mueve una determinada ideología, sea o no política; puesto que, pongo por caso, los masones cultivaban estos cenáculos. Ni que decir tiene que en ciertos momentos se convertían en puntos de reunión de gente politizada e incluso conspiradores. El XIX ha sido particularmente prolífico en los ricorsi,aunque invasiones como la napoleónica también inducían a los encuentros, que pasaban así más inadvertidos que en las casas, siempre que se guardara el consabido disimulo.

PERQUÈ ESTIMO BARCELONA LA VULL REBEL

Barcelona ha millorat. Molt. Em sento barceloní orgullós de la meva ciutat i crec que aquest sentir és comú a moltes i molts. Un cop feta aquesta declaració d’amor, vull pensar-hi una mica més.



De Barcelona se’n poden dir moltes coses bones i dolentes però n’hi ha una d’essencial: els seus habitants en són els protagonistes (fàcil de dir i complex, com Barcelona). M’explico: Hi ha una ciutadania conformista i una de rebel (inconformista, crítica). Els poders públics han tingut importants iniciatives de les que l’Ajuntament ha estat el seu impulsor. En un article del Periódico (5-4-2009) es menciona, una vegada més, la innovació com l’ADN barceloní. Però Barcelona és la resultant d’innumerables factors, on la innovació n’és un i tal vegada no el més determinant.

Sempre m’ha semblat necessari recordar que entre els jocs d’interessos d’una ciutat són importants els moviments socials, obrers i populars. Fa trenta anys, aviat quaranta, els anomenàvem també moviments urbans, moviments ciutadans, moviments de barris i moviment veïnal. El nom, sent important, no determina. L’essencial era, és i serà la mobilització i organització de la població en associacions, grups i plataformes que es plantegen, des dels seus punts de vista, una ciutat millor, moltes vegades oposant-se a iniciatives públiques. Hi ha moltes altres manifestacions de l’ànima d’una ciutat: culturals, esportives, ecologistes, feministes... Totes elles importants. Però el què m’interessa és constatar que en moments de dificultats, de crisis o de dictadures, han estat les expressions de la ciutadania associada, a vegades nuclis minoritaris, els que han anat configurant propostes alternatives de futur. Barcelona és, sintèticament: públic, privat i moviments ciutadans.

En Francesc Reguant (l’autor de l’article d’opinió del Periodico), l’abril de 1979, va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona i va disposar d’una atalaia magnífica per observar els canvis impulsats per la innovació, cert, però també ho és que ho van fer recollint les reivindicacions d’anys enrere... De quan la Brigada Social ens va detenir al Carmel (fa uns dies, els arxius del Govern Civil m’ho recordaven). Eren els anys setanta del segle passat, els anys en que impulsàvem comissions de barri, de mestres, de joves... i,seguidament, les associacions de veïns. Sense les lluites obreres i populars dels 70 no s’explicaria la transformació de la Barcelona de 1979. Així mateix, sense les lluites de les associacions de veïns dels 90 a l’entorn de l’aluminosi (entre moltes altres) la Barcelona del 92 no seria el què va ser.

Se’m dirà que comparo coses d’envergadura molt diferent: l’eufòria i els canvis de la Barcelona de les Olimpíades amb les respostes defensives de les associacions organitzant el veïns afectats per l’aluminosi. Al meu entendre, tant una com l’altra són part definidora de Barcelona. L’alcalde Pasqual Maragall (decisiu), com ho va ser l’organització dels voluntaris i, també, el moviment veïnal que adoptava una posició crítica amb les transformacions d’aquells anys. Tant l’alcalde, cap de l’ajuntament, com totes i tots els dirigents d’una organització ciutadana van ser, senzillament, habitants/ actors, de Barcelona. Cal recordar-ho: la memòria és efímera.

Estic convençut que sempre hi ha hagut i hi haurà persones rebels que critiquin les iniciatives dels poders públics. Benvingudes siguin. El poders públics les han d’escoltar. Davant del Túnel de Bracons, el president Montilla reconeix que s’ha millorat gràcies als ecologistes i a les plataformes que s’hi han oposat. Recordo quan l’alcalde Maragall reconeixia la feina dels crítics amb la Barcelona Olímpica i atorgava a membres de la FAVB unes medalles (contradictori i complex, com Barcelona). Ara el president de la Generalitat segueix aquesta tradició, que al meu entendre, és barcelonina. Em sembla positiu (ja sé que se’n dirà oportunisme, més igual, és). Difícilment trobarem sortides a les dificultats pels camins trillats i ordenats de les classes dominants. Sí, existeixen els que manen perquè disposen dels recursos, calen les seves propostes, però també, les iniciatives dels rebels, dels que es situen (amb tots els matisos que es vulgui) fora dels circuïts dominant per aconseguir una Barcelona de la majoria.

Si voleu és una paradoxa dir que per a la majoria calen iniciatives de minories rebels que s’ajunten per criticar i proposar. En algun moment, se’n va dir participació ciutadana però hores d’ara segurament el concepte ha anat degenerant i cal tornar als orígens i a les essències de Barcelona: ciutat oberta, mediterrània i rebel.

Barcelona s’ho mereix.

Pep Martínez Barceló (soci fundador de l'ÁMIF-Associació Memòria per a IMAGINAR el FUTUR)