dijous, 9 de desembre del 2010

Montserrat Roig: EL MOLINO i LES DONES

El Molino (1977)
EL MOLINO I LES DONES
Aquest és el títol de l'article que va escriure Montserrat Roig, al novembre de 1977, arrel de l'anada al Molino d'un grup de dones feministes, majoritàriament del PSUC; jo formava part d'aquest grup que va ocupar dues llotges de la sala del Paral·lel i que, en aquell moment, va causar un cert rebombori. També formaven part del grup Asun Amelivia, Maria Dolors Calvet, Pepa Aguaza... i Montserrat Roig. Els punts suspensius substitueixen el meu buit de memòria. He enviat un correu electrònic a totes les companyes que tinc localitzades, i que crec que també podien formar part del grup, però encara són més desmemoriades que jo.

El Molino (2010)




Els detonants de la rememoració d'aquesta anada al teatre i el posterior article de Montserrat Roig han estat l'aniversari de la mort de la Montserrat Roig i de la meva àvia i la (re)inauguració de la sala EL MOLINO el passat 18 d'octubre. Un acció, per cert que forma part del Pla de Millora i revitalització del Paral·lel

L'avinguda Paral·lel era la principal arteria de l’oci barceloní de principis del segle XX. Hi ha una extensa literatura, de ficció o no, sobre aquest espai que era més que un carrer. M'agrada com descriu la vida del Paral·lel en aquesta època Lluís-Anton Baulenas a LA FELICITAT: "Recordava la primera nit al Paral·lel. Se’l va recórrer d’un cap a l’altre per les dues bandes i no s’ho creia. Semblava un altre món. Només tenint en compte la  petita àrea on es trobava el Soriano, hi havia més teatres i music-halls que cases de veïns: pujant des del port, per la dreta, el Gayarre, l’Arnau i l’Espanyol. Davant per davant, l’Apolo, el Nou, el Soriano i l’Onofri. A més, al costat de cada teatre, el seu cafè corresponent o sala de music-hall..."
En un Paral·lel sense acabar d'urbanitzar va néixer, fa més d'un segle, LA PAJARERA CATALANA; anys més tard la sala passa a dir-se EL MOLINO

Tornem a l'anada al Molino i a l'article de la Roig. Les companyes no ho recorden i no he trobat còpia de l'article al meu arxiu. Tampoc l'he trobat mencionat enlloc. A través del Pep ho he consultat al periodista Pere Meroño, autor del llibre El goig de viure. Biografia de Montserrat Roig, publicat el 2005. Meroño va contestar-nos:
L'article en qüestió no el vaig consultar. El que si vaig fer és "narrar" una exhibició que va fer ella, amb altres dones, tot desfilant per l'escenari [d'El Molino] convenientment abillada.
Aquesta escena de la Roig (no oblidem que va formar part de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual), vestida de vedet baixant les escales d'El Molino surt a diferents indrets. En canvi, si no fos perquè el Catáleg de l'obra periodística de Montserrat Roig menciona l'article EL MOLINO I LES DONES estaria quasi a punt de creure que ho havia somniat!

Però, no puc reproduir l'article , com era la meva intenció, perquè no l'he trobat. El Catàleg diu que el va publicar a MUNDO DIARIO, el dia 23 de novembre de 1977, a la secció "Catalunya endins". Seguint el consell d'Ivan Bordetas vaig anar a l'Arxiu Històric de la Ciutat i vaig consultar els microfilms de l'edició de 23 de novembre de 1977 del MUNDO DIARIO i... Res, ni rastre de l'article; tampoc el vaig trobar en els dies anteriors i en els posteriors. He comprovat que en aquelles dades Montserrat Roig publicava a MUNDO DIARIO; per tant, segurament hi ha un error de data en el Catàleg de l'obra periodística de Montserrat Roig. Aprofitant les vacances nadalenques tornaré a intentar trobar l'article. Si ho aconsegueixo, ho sabreu.

El Molino (anys 20 del segle XX)

Publicat per Anna González Batlle, en EL MIRADOR DE LES DONES

diumenge, 14 de novembre del 2010

Anna Sagristà Bordas i Montserrat Roig Fransitorra

L'avia Anna i la seva neta gran, jo (Carrer de Sant Eusebi. Barcelona, 1953)
El dia 10, ha fet 19 anys de la mort de l'Anna (Anita per a la família, senyora Anita al veïnat) Sagristà Bordas, filla del Domingo i de la Coloma, la meva àvia i padrina de bateig.

El mateix dia va morir Montserrat Roig Fransitorra, escriptora i periodista, feminista i companya (per èpoques) del PSUC.

Jo sóc el farcellet que sosté l'avia Anna, la meva padrina. Al seu costat, el iaio Mariano (González Navas), el meu padrí. Davant les meves cosines Feli, Mari Carmen, Asunción i Peque. La del mig és la filla del Rafael Mora, l'ajudant del meu avi Ramon (Batlle Gordó) al taller d'escenografia, i de l'Esperança, una bona modista (Capella del col·legi Infant Jesús de les Dames Negres, aleshores utilitzada com a Parròquia de Sant Ildefons, juny de 1952)
L'Anna Sagristà i Bordas de soltera vivia al carrer de Viladomat 140,  principal, amb un lapsus de quasi dos anys -sent adolescent-, que va  viure a Perpinyà, a casa d'un oncle maitre d'hotel per escapar d'un grip (?); va estudiar a les Dames Negres i disseny tèxtil a l'Escola del Treball de Barcelona  (quan em jubili ho investigaré); es va casar amb en Ramon; va tenir  quatre fills i en va veure morir tres... Algun dia espero poder-vos-en  parlar més àmpliament i documentada. Ara només afegir que fins molt poc  abans de morir llegia el diari cada dia, feia ganxet a totes hores i  dominava a la perfecció el comandament a distància de la tele i el  telèfon sense fils.

L'Anita és va casar amb en Ramon Batlle  i Gordó, escenògraf i artista. M'agrada aquesta foto, amb els nuvis al  mig, flanquejats pels meus besavis i envoltats per altres familiars (alguns els reconec, altres- malauradament- he oblidat qui em deien que eren); m'agraden les tres noies assegudes a terra, amb la seva actitud allunyada dels posats fotogràfics encarcarats del moment i de la circumstància (Barcelona, 30 d'agost de 1920)
10 de novembre de 1991
L'Anna, la meva àvia, el 10 de  novembre de 1991 tenia 93 anys; va morir de vella. La Montserrat en  tenia 46; va morir víctima d'un càncer de pit. En el tanatori de Sancho  Davila van ocupar capelles quasi consecutives. Quan les companyes del  moviment feminista anaven a acomiadar-se de la Montse, havien de passar  per davant la capella de l'Anita.....

Montserrat Roig, al costat de Maruja Torres (concentració de suport a Maria Ángeles Muñoz, acusada d'adulteri. Palau de Justícia, tardor de 1976. Imatge: COLITA)


diumenge, 7 de novembre del 2010

JA NO SOM LA RESERVA ESPIRITUAL D'OCCIDENT!

La jerarquia de l'Església catòlica ha estat còmplice del franquisme














I encara no ha demanat perdó!





Veure el dictador sota pal·li encara em fa mal
España era siempre, por una parte, un país originario de la fe. Pensemos que el renacimiento del catolicismo en la época moderna ocurrió sobre todo gracias a España. [...]. Pero también es verdad que en España ha nacido una laicidad, un anticlericalismo, un secularismo fuerte y agresivo como lo vimos precisamente en los años treinta, y esta disputa, más aún, este enfrentamiento entre fe y modernidad, ambos muy vivaces, se realiza hoy nuevamente en España 
Transcripció d'un fragment de les respostes de Benet XVI a la roda de premsa concedida en el vol que el traslladava a Santiago (ECCLESIA DIGITAL)
Amb aquestes declaracions el màxim representant de l'Estat teocràtic del Vaticà ha trencat les regles del joc democràtic i de la no ingerència
Benet XVI contestant els mitjans a l'avió


Anna González Batlle

dimarts, 5 d’octubre del 2010

Barcelona, març 1976. AMNISTIA PER A LA DONA


7 de març de 1976, la dona alta i prima que subjecta la pancarta sóc jo

El diumenge 7 de març es va poder fer a Barcelona el primer acte reivindicatiu amb caràcter feminista del que es té noticia en els darrers 35 anys. Aquest acte va tenir diferents dignificats: va ser una presència insòlita de la dona al capdavant d’una concentració-manifestació; la reivindicació d’un aspecte de la discriminació de la dona, el dels delictes que la discriminen com són l’avortament, l’adulteri, l’anticoncepció, la prostitució i, per últim, va ser una reafirmació política solidària amb totes les lluites que es desenvolupen al país per les llibertats
Marina Pino, suplement del DIARIO DE BARCELONA 21/03/1976
Ens hem de situar 34 anys enrere.

Encara no s'han celebrat les Jornades Catalanes de la Dona. El dictador és viu. Som al març de 1976. L'Associació de Dones Universitàries demana permís per realitzar una concentració el dia 7 de març, a les 11.30h, davant de la Presó de Dones de la Trinitat per a sol·licitar l'amnistia per tots els delictes que discriminen la dona. Sánchez Terán, el governador civil, denega el permís. La concentració (il·legal) se celebra igualment. Arriba la policia però en aquesta ocasió no practica cap detenció. Abans, a més a més, s'ha celebrat una petita manifestació pels carrers de Trinitat Vella, propers a la presó. Alguns homes, poquets, ens acompanyen.

En arribar davant de la presó, les manifestants seiem a terra i Trinidad Sánchez Pacheco, la Trini, presidenta de l'Associació de Dones Universitàries, llegeix un manifest demanant la amnistia per als delictes específics de les dones i l'expulsió de les Cruzadas Evangélicas de Cristo Rey.

Les Cruzadas Evangèlicas?
La presó de dones de Barcelona estava administrada per l'ordre religiosa de les Cruzadas Evagélicas de Cristo Rey. L'objectiu de les Cruzadas era «la rehabilitación de mujeres delincuentes, prostitutas o madres solteras» (apa! tot en un mateix sac!). Les Cruzadas sempre va demostrar un especial acarnissament amb les dones que complien presó per raons polítiques, perquè trencaven l'esquema de la dona a casa cuidant del marit i dels fills (segons la seva manera de concebre el món -i la presó- les preses polítiques eren delinqüents i putes)


MVM, inicials de Manolo Vázquez Montalbán, escriu una breu crònica a la revista TRIUNFO que surt el 13 de març (núm. 685 | pàg. 18). La crònica, per cert, conté un error: les dones que ens manifestem no formàvem part del Moviment de Dones Democràtiques de Catalunya (l'any 1976, a Catalunya no existia cap organització amb aquest nom o semblant). Les dones que organitzem la manifestació i hi participem formem part de l'incipient moviment feminista de Barcelona.

Continuarà.....

Publicat per Anna González Batlle, en EL MIRADOR DE LES DONES
http://miradordones.blogspot.com/2010/09/amnistia-per-la-dona-1.html

dimecres, 21 de juliol del 2010

CONTRA L'OBLIT



Aquest dijous, dia 22 de juliol de 2010, a les 19,30 hores, se celebrarà un homenatge a les víctimes dels afusellaments al Camp de la Bota, organitzat per la Plataforma ciutadana contra la impunitat del franquisme.

L'acte tindrà lloc on es troba el Monument Fraternitat al Fòrum de Barcelona.

L'acte consistirà en la lectura dels noms de les persones afusellades i una encesa d'espelmes en el seu record, i a més:
  • una actuació teatral del grup catorzedabril
  • actuacions musicals de Gerard Quintana i del Taller de músics, que interpretaran un martinete i un cante jondo
  • dansa amb Les filles Föllen, Ruth Enriquez Alhambra i Ana Pérez
  • els actors i actrius Quico Romeu, Jordi Dauder, Carme Sansa i Mariona Casanovas
  • i la participació de Rosa Regàs, Carlos Jiménez Villarejo, i Jordi Vilalta

dijous, 15 de juliol del 2010

MARIA I JO




Demà s'estrena la peli cula MARIA i jo, pel·lícula de Felix Fernández de Castro. La pel·lícula és una adaptació de les llibretes de Miguel Gallardo (veí del Gòtic) que utilitza per a comunicar-se amb Maria, la seva filla.



Maria, diu el seu pare, té un somriure contagiós, un sentit de l'humor especial i té autisme

La notícia a TV3

diumenge, 20 de juny del 2010

ELS NOMS DE 1500 PERSONES EXECUTADES

Un darrera de l'altre fins a 1.500 noms i cognoms de 1.500 persones executades al mur del cementiri de l'Almudena de Madrid i enterrades de qualsevol manera, en foses comunes.


En el mur del madrileny Cementiri de l'Almudena la Plataforma ha penjat les llistes amb els noms i les persones que han participat a l'homenatge han omplert amb clavells els forats deixats per les bales (Imatge: Crístobal Manuel. EL PAÍS)

Avui s'ha celebrat un acte d'homenatge a les víctimes del franquisme executades a Madrid i en solidaritat amb les seves i els seus descendents. S'ha llegit el nom de 1500 persones d'un total que es desconeix exactament; segurament unes 3000 persones. L'homenatge ha estat organitzat per la Plataforma contra la impunidad.

No hemos venido a llorarles, sino a reivindicar sus ideales ha dit Marcos Ana, segons recull EL PAIS

Més informació a:

dimarts, 15 de juny del 2010

CULTURA (i memòria) CONTRA LA IMPUNITAT

SENSE JUDICI, SENSE ADVOCAT, SENSE SENTÈNCIA....



11 actors i actris (Maribel Verdú, Javier Bardem, Juan Diego, Aitana Sánchez-Gijón, Juan Diego Botto, Carmen Machi, Paco León, Pilar Bardem, José Manuel Seda, Hugo Silva, María Galiana), l'escriptor Juan José Millás i l'escriptora Almudena Grandes, el cantant Miguel Ríos i el director de cinema Pedro Almodóvar donen visibilitat a les vides de 15 persones víctimes del franquisme, morts a trets sense judici, sense advocat, sense sentència, els cossos de les quals van ser abandonats en una carretera o "enterrats" en una fosa comuna. Azucena Rodríguez és l'autora del documental. El guió és d'Azucena Grandes. Tothom ha treballat gratuïtament.

La primera vegada que he visionat el documental m'ha impressionat. La quarta vegada l'he parat sense que s'hagi acabat. No podia soportar-ho. El só dels trets s'ha instal·lat en el meu cap i en el meu cor.

Fins quan els familiars de les persones desaparegudes durant el franquisme (més de 100.000!) hauran de continuar cercant-los?

Ha arribat l'hora de les víctimes!

Més informació a:

dilluns, 7 de juny del 2010

Un viatge a l'horror (Henning Mankell)



En contra del que tenim per costum, avui reproduirem íntegrament un text publicat a un diari (EL PAÍS, 6 de juny de 2010)i no el traduirem al català. Es tracta del reportatge, en forma de diari personal, de Henning Mankell sobre l'abordatge del vaixell en el qual viatjava per part de la l'exercit israelià en aigües internacionals. El novel·lista i dramaturg suec era un dels viatgers de la flotilla que va intentar trencar el bloqueig de Gaza.


Diario de un viaje al horror

HENNING MANKELL 06/06/2010

» NIZA. Martes 25 de mayo.

A las cinco de la mañana me encuentro en la calle, esperando al taxi que me ha de llevar al aeropuerto de Niza. Por primera vez en muchos meses, E. y yo gozamos de tiempo libre que compartir. En un principio habíamos pensado que se prolongaría dos semanas, pero finalmente no serán más que cinco días, ya que la operación Ship to Gaza está por fin preparada, al parecer, y debo sumarme a los demás en Chipre.

El objetivo de todo viaje puede interpretarse ya en su punto de partida, me digo mientras espero al taxi. Tal y como acordamos, reduje mi equipaje a una mochila de no más de diez kilos. La operación Ship to Gaza tiene un objetivo claro y bien definido: romper el bloqueo al que Israel tiene sometida la franja de Gaza. Desde la guerra de hace poco más de un año, la vida de los palestinos que habitan la zona se ha convertido en un infierno cada vez más insoportable. Son muchas y grandes las necesidades que habría que cubrir para que la vida allí resultara medianamente decente.

Pero el objetivo del viaje es, naturalmente, mucho más concreto. Las palabras se demuestran con la acción, pienso. Resulta fácil decir que se apoya, se defiende o se combate esto o aquello. Sin embargo, es en la acción donde se materializan como un hecho probado ese tipo de declaraciones. Es preciso que los palestinos a quienes los israelíes obligan a vivir en aquel infierno sepan que no están solos, que no los hemos olvidado. Hay que recordarle al mundo que existen. Y además, también podemos cargar varias embarcaciones con lo que más necesitan: medicinas, plantas desalinizadoras para que puedan obtener agua potable, cemento...

Por fin llega el taxi, acordamos el precio -¡qué caro!- y, por las calles vacías del amanecer, salimos rumbo al aeropuerto. La primera anotación del viaje -ahora caigo en la cuenta- la hago allí mismo, en el taxi. No recuerdo las palabras con exactitud, pero de repente me desconcierta la sensación de que no he tomado conciencia plena de que se trata de un proyecto que los israelíes odian hasta tal extremo que seguramente recurrirán a la violencia para obstaculizar el avance de la flotilla.

Aunque antes de llegar al aeropuerto ya se me ha olvidado. Se trata de una empresa totalmente definida también en lo que se refiere a ese punto: nosotros actuaremos sin violencia, no vamos armados, no existe la menor voluntad de enfrentamiento físico. Si llegan a detenernos, todo se desarrollará de modo que la vida de los participantes no corra peligro.

» NICOSIA. Miércoles 26 de mayo.

Hace más calor que en Niza. Aquellos que han de subir a bordo en la costa chipriota se reúnen en el Centrum Hotel de Nicosia. Es como en una novela de Graham Greene. Gente dispar que se reúne en un lugar olvidado de Dios para emprender un viaje común. Vamos a quebrantar un bloqueo ilegal. Son palabras que se repiten una y otra vez en varios idiomas. Pero de pronto nos invade la incertidumbre. Los barcos se retrasan, han surgido varios problemas, aún no tenemos las coordenadas definitivas de dónde se producirá el encuentro de las seis embarcaciones. Lo único que está claro es que será en alta mar. Chipre no quiere que nuestras naves atraquen en sus muelles. Seguramente, a consecuencia de la fuerte presión de Israel. De vez en cuando advierto la tensión que domina las relaciones entre los diversos grupos al frente de este proyecto tan complicado. El comedor donde desayunamos se ha convertido en una sala de reuniones secretas. Nos van pidiendo que entremos para firmar diversos documentos y para que dejemos constancia de quiénes son nuestros familiares más cercanos, en caso de que suceda lo peor. Todos firman sin pensárselo. Luego nos dicen que esperemos. Que estemos alerta. Son las palabras más usadas esos días: "esperar, estar alerta".

» NICOSIA. Jueves 27 de mayo.

Esperar. Estar alerta. Calor asfixiante.

» NICOSIA. Viernes 28 de mayo.

Empiezo a preguntarme si no tendré que abandonar la isla sin haber subido a bordo. Al parecer, no hay plazas suficientes. Al parecer, hay listas de espera para participar en este proyecto solidario. Pero K., el amable parlamentario sueco, y la doctora sueca S., que son mis compañeros de viaje, me ayudan a mantener el ánimo. Los viajes en barco siempre llevan aparejados muchos contratiempos, me digo. Así que continuamos con nuestra tarea. Esperar. Estar alerta.

» NICOSIA. Sábado 29 de mayo.

De repente, todo se precipita. Ahora, a lo largo del día, aunque sólo quizá, por supuesto, zarparemos en un buque rápido que nos llevará hasta ese punto en alta mar donde hemos de reunirnos con la flotilla de otros cinco barcos que surcarán las aguas rumbo a la franja de Gaza. Seguimos esperando. Pero, hacia las 17.00, las autoridades portuarias nos dan por fin permiso para subir a bordo del buque llamado Challenge, que, a 15 nudos de velocidad, nos trasladará al lugar donde subiremos al carguero Sofia, ya a la espera en el punto de encuentro. A bordo del Challenge hay muchas personas que esperan y están alerta. Creo que se quedan un tanto decepcionadas al ver que sólo llegamos nosotros tres. Esperaban a varios irlandeses que, no obstante, abandonaron antes de embarcar y volvieron a casa. Subimos a bordo, saludamos a todo el mundo y aprendemos enseguida cuáles son las reglas. El espacio es mínimo y hay zapatos en bolsas de plástico por todas partes, pero reinan la tranquilidad y el buen entendimiento. Ahora, de repente, parecen haberse despejado todas las incógnitas. A las 17.00, los dos potentes motores diésel empiezan a zumbar. Por fin estamos en marcha.

» EN EL MAR. 23.00 horas.

Estoy sentado en una cubierta de popa. El viento no sopla con fuerza, pero sí lo suficiente como para que ya se hayan mareado muchos de los activistas. Envuelto en varias mantas, contemplo la luna que ilumina un sendero sobre el mar, resisto la embestida de las olas y pienso que las acciones solidarias pueden adoptar cualquier forma. El zumbido de los motores dificulta la conversación. La mayoría intenta dormir o, al menos, descansar. Y me digo que, en esos momentos, se puede decir que está resultando un viaje apacible. Pero sólo en apariencia.

» EN EL MAR, AL SURESTE DE CHIPRE.

Domingo 30 de mayo. 1.00 horas.

Brillan destellos de luz desde varios puntos. El capitán, cuyo nombre no consigo aprender, ha aminorado la marcha. A lo lejos titilan las luces de las linternas de dos de los buques de la flotilla. Ahora permaneceremos anclados hasta que amanezca y la gente pueda trasladarse a las otras embarcaciones. Pero yo sigo sin encontrar un lugar donde acostarme, así que me quedo dormitando en la silla empapada. La solidaridad ve la luz en la humedad y la espera, pero así hacemos que otros tengan un techo bajo el que cobijarse.

» EN EL MAR. 8.00 horas.

El mar se ha calmado. Nos dirigimos hacia la nave de mayor envergadura



[Mavi Marmara]. Es un buque de pasajeros, "la nave reina" de la flotilla. Lleva a bordo a cientos de personas. Han estado discutiendo la posibilidad bastante probable de que los israelíes centren su intervención justo en esa nave.

¿Qué intervención? Obviamente, es algo a lo que hemos estado dando vueltas desde los inicios del proyecto. Nada podemos saber con certeza. ¿Hundirá la Marina israelí las embarcaciones o intentará obligarlas a retirarse con otro tipo de violencia? ¿Existirá la posibilidad de que Israel opte por la solución razonable de dejar pasar las naves y palíe así parcialmente la vergonzosa fama que se ha ganado en todo el mundo? Nadie lo sabe. A nuestro juicio, lo más probable es que, una vez en la frontera de sus aguas territoriales, nos exijan que nos retiremos amenazándonos desde los altavoces de los buques de guerra. Si no nos detenemos, nos destrozarán las hélices o la quilla y nos remolcarán hasta un lugar donde podamos repararlas.

» EN EL MAR. 13.00 horas.

Los tres subimos por una escala a bordo del Sofia. Es un viejo buque renqueante, muy oxidado y con una tripulación afable. Calculo que somos unos veinticinco en total. La carga se compone, entre otras cosas, de cemento, armazones de hierro y casas de madera prefabricadas. Me asignan un camarote que comparto con el parlamentario al que, tras los largos días de espera en Nicosia, empiezo a considerar como a un viejo amigo. Descubrimos que no hay luz eléctrica. Ya leeremos en otro momento.

» EN EL MAR. 16.00 horas.

Reunida la flotilla. Las proas de las naves ponen rumbo a Gaza.

» EN EL MAR. 18.00 horas.

Nos reunimos en un comedor improvisado entre las bodegas y la cubierta superior de la embarcación. El griego canoso que se encarga de la seguridad y la organización a bordo, a excepción de las tareas de navegación, nos habla en voz baja y nos inspira enseguida una gran confianza. "Esperar" y "estar alerta" son palabras que han dejado de existir. Nos estamos acercando. La cuestión es a qué. Nadie sabe qué se les ocurrirá a los israelíes. Sólo sabemos que han hecho declaraciones hostiles y que han asegurado que ahuyentarán a la flotilla con todos los medios a su alcance. Pero ¿qué significa eso? ¿Usarán torpedos? ¿Maromas? ¿Enviarán a bordo soldados desde sus helicópteros? Imposible adivinarlo. Pero a su violencia responderemos con la nuestra. Sólo en defensa propia. En cambio, sí que podemos dificultarles el ataque. Tenderemos un alambre de púas alrededor de toda la falca del barco. Además, todos deben entrenarse en el uso de los chalecos salvavidas, pondremos vigilantes y decidiremos dónde reunirnos si los soldados abordan el barco. El último bastión es el puente de mando.

Una vez que todo está acordado, empezamos a comer. Al cocinero egipcio, un hombre corpulento y robusto, le duele una pierna, pero cocina muy bien.

» EN EL MAR. Lunes 31 de mayo. 0.00 horas.

Me corresponde participar en el turno de guardia entre la medianoche y las tres de la madrugada. Aún brilla la luna llena, aunque a veces queda oculta tras alguna que otra nube. El mar está en calma. Destellos de linternas. Las tres horas pasan rápido, pero cuando me relevan compruebo que estoy cansado. Aún estamos lejos de lo que puede llamarse la frontera de las aguas territoriales que los israelíes se consideran con derecho a defender como suyas. Supongo que tendré ocasión de dormir unas horas.

Me tomo un té, converso un rato con un marinero griego cuyo inglés es pésimo, pero el hombre insiste en que le cuente de qué tratan mis novelas. Son cerca de las cuatro cuando por fin puedo retirarme a dormir.

» EN EL MAR. 4.30 horas.

Acabo de conciliar el sueño, cuando me despiertan. Ya en cubierta, compruebo que el gran buque de pasajeros está iluminado por potentes focos. De repente, se oyen unos disparos. Y comprendo que Israel se ha decantado por la vía del enfrentamiento brutal. En aguas internacionales.

Transcurrida una hora exactamente, los botes de goma se acercan veloces llenos de soldados enmascarados que inician el abordaje de inmediato. Nos reunimos en el puente de mando. Los soldados se muestran impacientes y quieren que bajemos a cubierta. Alguien se demora y lo atacan con una descarga eléctrica en el brazo. El hombre cae al suelo. Otro hombre que tampoco se movía con celeridad suficiente recibe el impacto de una bala de goma. Y todo esto sucede allí mismo, a mi lado. Es absolutamente real. Personas totalmente inocentes tratadas como animales y castigadas por su lentitud.

Nos agrupan en cubierta. Y allí permaneceremos durante once horas, hasta que el barco atraca en Israel. Los soldados nos filman de vez en cuando, aunque no tienen ningún derecho a ello. Al verme tomando unas notas, uno de los soldados se me acerca enseguida y me pregunta qué escribo. Es la única ocasión en que pierdo los estribos. Le contesto que no es de su incumbencia. Sólo le veo los ojos y no sé lo que está pensando, pero al final da media vuelta y se marcha.

Once horas inmovilizados, amontonados en medio de aquel calor, puede ser un método de tortura. Para ir a orinar, hay que pedir permiso. Galletas, biscotes y manzanas es cuanto nos dan para comer. Tomamos una decisión conjunta: no pedir que nos permitan cocinar. Nos filmarían y lo presentarían como un acto de generosidad por parte de los soldados. Así que nos conformamos con las galletas y los biscotes. Es una humillación sin igual. (Entre tanto, los soldados han sacado los colchones de los camarotes y ahora duermen al fondo de la cubierta de popa).

Durante esas once horas tengo tiempo de concretar lo sucedido. Por otro lado, en el momento en que obligaron a nuestra nave a poner rumbo a Israel, nos han atacado mientras nos hallábamos en aguas internacionales, lo que implica que los israelíes han actuado como piratas, no mucho mejor que los que operan en las costas de Somalia. Nos estaban secuestrando. Su intervención es completamente ilegal.

Entre tanto, nosotros intentamos hablar, dilucidar qué sucederá, y nos preguntamos cómo es posible que los israelíes hayan optado por una solución que los aboca a un callejón sin salida. Los soldados nos observan. Algunos fingen que no saben inglés, pero todos lo hablan y lo entienden. Dos de ellos son muchachas. Parecen preocupadas. Quizá después, cuando hayan terminado el servicio militar, decidan huir a Goa a destrozarse la vida drogándose. Sucede constantemente.

» 18.00 horas.

Un muelle en algún lugar de Israel. No sé dónde. Nos obligan a bajar a tierra y a iniciar una suerte de carrera entre dos filas de soldados, mientras que la televisión militar filma todo el suceso. De pronto se me ocurre que eso, precisamente eso, es algo que nunca les perdonaré. En ese instante sólo pienso en bestias y cerdos.

Nos dispersan, no nos permiten que hablemos unos con otros. De pronto aparece a mi lado un hombre del Ministerio de Asuntos Exteriores de Israel. Comprendo que ha venido para impedir que me dispensen un trato demasiado brusco. Después de todo, soy un escritor bastante conocido en Israel. Mis obras están traducidas al hebreo. El hombre me pregunta si necesito algo. "La libertad, la mía y la de los demás", respondo. El hombre no me contesta y le pido que se marche, pero él da un paso atrás y se queda allí, cerca de mí.

Como es obvio, no hago ninguna confesión. Me comunican que seré deportado. El hombre que me lo anuncia me dice enseguida que le gustan mis novelas. En ese momento pienso en la posibilidad de procurar que ninguno de mis libros vuelva a traducirse al hebreo. Es una idea que no he terminado de madurar.

El ambiente que reina en aquella "sala de recepción de refugiados" es invariablemente caótico y crispado. A cada minuto golpean a uno, amarran a otro, esposan a un tercero. Me repito que, cuando lo cuente, nadie me creerá, pero hay muchos ojos que lo registran todo. Y muchos serán los que deban admitir que es verdad cuanto digo. Los testigos oculares somos multitud.

Un único ejemplo debería bastar. Justo a mi lado, un hombre se niega a dejar sus huellas dactilares. Acepta que lo fotografíen, pero ¿las huellas? No ha cometido ningún delito. Opone resistencia. Y lo golpean hasta que cae al suelo. Luego se lo llevan de allí. Quién sabe adónde. ¿Cómo calificar semejante acción? ¿Repugnante? ¿Inhumana? Elijan libremente.

» 23.00 horas.

Al parlamentario, a la doctora y a mí nos conducen a una prisión provisional. Allí nos separan. Nos arrojan unos bocadillos resecos como un trapo. La noche se hace larga. Uso de almohada las zapatillas de deporte.

» Martes 1 de junio. Por la tarde.

Al parlamentario y a mí nos conducen de improviso a un avión de Lufthansa. Van a deportarnos. Nos negamos a subir sin saber qué será de S. Salimos del calabozo en cuanto nos aseguran que ella también vendrá con nosotros.

Ya a bordo del avión, una de las azafatas me trae un par de calcetines: uno de los soldados que atacaron el barco donde me encontraba me los había robado.

Así muere parte del mito del soldado israelí, valeroso e infalible. Ahora, además, puede añadirse que son simples ladrones. No fui yo el único al que le robaron el dinero, las tarjetas de crédito, la ropa, el reproductor de música, el ordenador... Otro tanto les sucedió a muchos de los que iban a bordo del mismo barco que, un día, a hora muy temprana, sufrió el ataque de soldados israelíes enmascarados o, lo que es lo mismo, de unos piratas disfrazados.

Bien entrada la noche, ya estamos de regreso en Suecia. Hablo con los periodistas. Más tarde me siento un rato en la oscuridad, en el jardín de la casa donde vivo. E. se muestra taciturna.

Al día siguiente, el 2 de junio, oigo el canto del mirlo. Un canto por los que han muerto.

Ahora queda todo lo que debemos hacer para no despistarnos del objetivo: conseguir que se levante el brutal bloqueo de Gaza. Lo conseguiremos.

Detrás de ese objetivo aguardan otros. La desarticulación de un sistema de apartheid lleva tiempo. Aunque no una eternidad.


Henning Mankell parla amb els periodistes a la seva arribada a l'aeroport de Landvetter (Suècia), l'1 con periodistas a su llegada al aeropuerto de Landvetter a las afueras de Gotemburgo (REUTERS)

El reportatge es pot llegir també en aquest enllaç

divendres, 4 de juny del 2010

L'OU COM BALLA, una singular tradició de Barcelona


L'Ou com Balla (Emma)

Des de dijous fins diumenge, les fonts dels claustres, patis i jardins de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, del Palau del Lloctinent (Arxiu de la Corona d’Aragó), del Museu Frederic Marès, de la Casa de l'Ardiaca (Arxiu Històric de la Ciutat), del col·legi Escolàpies Llúria, de l’Ateneu Barcelonès, de la Catedral, del Monestir de Pedralbes i de les esglésies de Santa Anna i de la Puríssima Concepció fan ballar l'ou en un brollador engalanat amb flors i, en alguns casos, cireres.

El de la Casa de l'Ardiaca, el que més m'agrada, em recorda un passeig amb els meus avis un dijous de Corpus de quan era petita. No he oblidat mai el que l'avi Ramon m'anava explicant; és a l'origen de la passió per la meva ciutat.

En aquesta enllaç hi trobareu més informació sobre aquesta tradició, el programa d'actes i l'itinerari dels edificis amb portes obertes i dels espais que fan ballar l'ou (Ajuntament de Barcelona). Us aconsello especialment que aprofiteu l'ocasió per a entrar a la Reial Acadèmia de Bones Lletres

L'Ou com Balla és una de les tradicions més antigues i singulars de la ciutat de Barcelona que se celebra per Corpus (una festivitat important per als cristians), coincidint amb l’arribada de la calor i el despertar de la natura.


www.btvnoticies.cat

La simplicitat i bellesa d'aquest costum barceloní s'ha estès a altres llocs del país (Igualada, Cardona, Manresa, Martorell, Vic, Lleida, Tarragona, Vilanova i la Geltrú...)

L'Ou com Balla consisteix en fer ballar un ou buit al ritme juganer i incert de l'aigua del brollador d'una font. Si l’ou cau sobre l’aigua, torna a rodolar fins al raig i s’enlaira de nou.
Aquesta setmana a la llista de distribució de l'Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC), de la qual sóc membre, s'ha produït un debat molt interessant sobre els principis físics del fenomen. El que és màgia per a mi té a veure amb la mecànica de fluids i amb l'efecte Venturi. El debat també ha inclòs una proposta per a Cosmocaixa: que instal·li un Ou com Balla permanent per a il·lustrar uns principis físics universals.
Origen i significat
Segons l'historiador barceloní Ramon Nonat, el ritual es va començar a celebrar a Barcelona l'any 1440.

Uns associen l'ou amb el cos de Crist i defensen que el ritus és una exaltació de l'eucaristia per damunt del calze. Altres l'associen a la fencunditat i defensen que el ritus és una metàfora del cicle de la vida i una referència al temps i al moviment continuu. Altres, per últim, pensen que es tracta d'una descoberta tècnica que es transforma en un joc d’entreteniment que es popularitzà.


Full de Rengle de la processó de Corpus de Barcelona. Imprès per Fills de Palauzié. Sense data (Joan Amades)


I per acabar, una mica de música?

Música del segle XX, concretament de l'àlbum L'oucomballa de la Companyia Elèctrica Dharma



diumenge, 2 de maig del 2010

EL GÒTIC JA TÉ BIBLIOTECA i la dedica a la Rambla i Andreu Nin

La Rambla, a l'alçada de la plaça del Teatre, a començament del segle XX
Avui, al davant del (tancat) Teatre Principal ha obert les portes la Biblioteca Gòtic-Andreu Nin


Abans d'anar a dinar, hem passat per la Biblioteca Gòtic-Andreu Nin. Feia poquet que l'alcalde Hereu i en nou regidor del Districte de Ciutat Vella, Carles Martí, l'havien inaugurat oficialment i les portes continuaven obertes. La nova biblioteca s'ubica als números 32-34 de la Rambla (plaça del Teatre).

JA ERA HORA!!!
Disposar d'una biblioteca pública i gratuïta al barri és una gran notícia. Una notícia llargament esperada. Hem trigat massa a temps tenir-la.


La Biblioteca Andreu Nin és la biblioteca pública número 36 de la ciutat. És a dir, altres 35 punts de la ciutat han gaudit d'una biblioteca de la Xarxa de Biblioteques de Barcelona abans que el Gòtic.

El Gòtic era l'únic barri de Ciutat Vella que no disposava d'aquest equipament.

Per cert, que més de 3/4 parts (el 78%) del cost de la inversió inicial ha sortit de les arques de l'Ajuntament de Barcelona. La Diputació de Barcelona ha aportat l'11% per adquisició de fons documental i equipament informàtic, i la Generalitat de Catalunya, un 9%. La resta l'ha aportat el Consorci de Biblioteques de Barcelona.

En un espai de quasi 1000 m2, la Biblioteca disposa d'un fons documental inicial d'uns 17.000 documents i 65 subscripcions a diaris i revistes. Compta amb un espai infantil (com m'agraden els espais infantils de les nostres biblioteques!), una aula multimèdia i una sala d'actes que comparteix amb l'Escola Superior de Disseny Elisava.

En aquesta primera visita d'avui m'he endut una bona impressió, és lluminosa i àmplia. M'ha semblat, però, que disposa de pocs llocs de lectura (7 taules de 4 = 28), que hi ha poques butaquetes a l'espai de lectura de premsa i que són menys còmodes que les habituals en altres biblioteques, i no he vist que disposi de punts per escoltar CD i pantalles per veure DVD.


LA RAMBLA DE LES LLETRES
"Les Rambles de Barcelona són un carrer que té poc més d'1 km de llargària. Està dividit en diversos trams amb noms diferents (la Rambla de Canaletes, la Rambla dels Estudis, la Rambla de Sant Josep, la Rambla dels Caputxins, la Rambla de Santa Mònica i la Rambla del Mar). Amb la nova Biblioteca Gòtic-Andreu Nin es proposa un nou tram: LA RAMBLA DE LES LLETRES, un camí obert a la lectura.

Amb aquesta intervenció es dóna rellevància a la vida literària d'aquest bulevard, un dels carrers del món amb més referències literàries, com a patrimoni cultural de la ciutat de Barcelona"
El nou equipament comptarà amb un centre d'interès dedicat a la Rambla, la seva història, els seus edificis i la literatura que ha inspirat.

ANDREU NIN
La Biblioteca ocupa els baixos del que va ser el Grand Hotel Falcón, construït el 1879. Al 1936, el POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista) el va expropiar i el va convertir en la seva seu. Abans de convertir-se en l'edifici Rambla de la Universitat Pompeu Fabra, va allotjar la FECSA.
El 15 de juny [de 1937] la policia va arrestar inesperadament Andreu Nin a la seva oficina. Aquella mateixa nit va fer una batuda a l'Hotel Falcón i va detenir tot els seus ocupants
George Orwell
El sindicalista i periodista Andreu Nin era el màxim dirigent del POUM. La Biblioteca rep el nom de Gòtic pel seu emplaçament, i Andreu Nin com a homenatge al polític revolucionari.



Si voleu fer un recorregut pel passat anarquista de la ciutat, premeu aquest enllaç

Anna González Batlle, 2 de maig de 2010

dissabte, 24 d’abril del 2010

Convertir els botxins en víctimes mai no pot ser un acte de justícia



Convertir els botxins en víctimes mai no pot ser un acte de justícia. Per això resulta irritant el processament de Garzón pel seu intent de reconèixer i donar reparació a les víctimes del franquisme. Estan convertint el pacte d'amnistia en un principi d'ocultació del passat, de negació del reconeixement a les víctimes i de blanqueig del franquisme. L'esperit de la transició era avançar cap endavant des de l'exigència moral de no tornar mai a un enfrontament com la Guerra Civil. Per a això, es va pactar una amnistia que protegís tots els potencials protagonistes del canvi, els que venien del franquisme i els que venien de la resistència. Però aquesta amnistia no significava una absolució del passat. Era, simplement, ajornar el dol per a fer-lo quan la democràcia hagués arribat ja a la seva maduresa i el seu equilibri. Amb paciència, es van deixar passar els anys, però el temps de silenci no podia ser indefinit. Alguna cosa falla a la democràcia espanyola si, avui, encara els botxins passen per davant de les víctimes.

dijous, 22 d’abril del 2010

SAMARANCH, MÉS QUE UN FRANQUISTA... (i continua)

Després de la publicació ahir al vespre del post dedicat a Juan Antonio Samaranch, un molt bon amic, membre de l'AMIF, m'ha enviat un correu amb el títol Exercicis de memòria històrica, en el qual reproduïa un altre que havia rebut ell i que deia així:
Un amic, molt treballador, m'ha fet arribar un petit resum dels titulars de la premsa internacional en relació a la mort de l'insigne Samaranch.

Podria tenir interès pel professorat d'aquesta facultat contrastar-los amb els de la local.
i que continuava amb una sèrie d'enllaços.

Aquí els teniu

THE TIMES: Si vol entendre la corrupció institucionalitzada, un bon lloc per a començar és el palau de Lausana des d'on Samaranch dirigia el COI
http://www.timesonline.co.uk/tol/comment/columnists/guest_contributors/article7104241.ece

L'EXPRESS: Samaranch va canviar la divisa de Coubertain. Amb ell la cosa important era participar en els beneficis
http://www.lexpress.fr/actualite/sport/samaranch-les-mains-blanches_886496.html


BBC : Samaranch va deixar créixer un càncer de corrupció i de luxe al COI
http://www.bbc.co.uk/blogs/adrianwarner/2010/04/controversial_samaranch_made_l.html

LE MONDE : No va amagar mai la seva admiració pel dictador Francisco Franco
http://www.lemonde.fr/sport/article/2010/04/21/l-ancien-president-du-cio-juan-antonio-samaranch-est-mort_1340778_3242.html
http://www.lemonde.fr/carnet/article/2010/04/22/juan-antonio-samaranch_1341142_3382.html


THE NEW YORK TIMES: Samaranch, un antic dirigent esportiu franquista, va tolerar un cert nivell de corrupció al Comitè Olímpic
http://www.nytimes.com/2010/04/22/sports/22samaranch.html?ref=global-home

LA STAMPA: S'ha endut a la tomba el seu fosc passat amb la camisa blava de la Falange
http://www.lastampa.it/multimedia/multimedia.asp?IDmsezione=11&IDalbum=25901&tipo=FOTOGALLERY

SIDNEY MORNING HERALS: Amb Samaranch el Comitè Olímpic va esdevenir sinònim de nepotisme, clientelisme, escàndols, secrets i elitisme
http://www.smh.com.au/sport/games-chief-who-divided-and-ruled-dies-of-heart-failure-20100421-t0pu.html?autostart=1

KURIER: L'espanyol estava al servei dels feixistes
http://kurier.at/sport/1995933.php

NEW ZEALAND HERALD: Samaranch era autocràtic i intolerant
http://www.nzherald.co.nz/sport/news/article.cfm?c_id=4&objectid=10640036

THE WALL STREET JOURNAL: Samaranch insistia a ser tractat d'excel·lentíssim i a envoltar-se de luxe
http://online.wsj.com/article/SB10001424052748704133804575198461651726490.html


La seva lectura és, efectivament, un exercici de memòria històrica, però la comparació amb el que s'ha escrit aquí és sobretot un exercici de periodisme i... de política, és clar.


Els negocis de Samaranch
Per cert, un altre molt bon amic i també membre de l'AMIF em recordava, entre altres, les seves connexions amb Urbanizaciones Torre Baró SA, l'empresa constructora dels blocs de Ciutat Meridiana.

Aquesta part més "casolana" no la tracten els mitjans internacionals (tampoc els d'aquí); potser un dia en podríem parlar. De moment el que he fet és anar a la llibreria a buscar Barcelona ¿a donde vas?, de Francisco Martí i Eduardo Moreno, publicat el maig de 1974, per Editorial Dirosa.

Recordava que en aquest llibre es parlava d'en Samaranch. Efectivament, a la pàgina 43, menciona Samaranch.
(...) cuando en 1973 sean cesados de sus cargos José Maria de Muller y de Abadal y José María de Porcioles y, por el mismo procedimiento de a dedo, sean nombrados Juan Antonio Samaranch y Enrique Masó (...) El nuevo alcalde de Barcelona y el nuevo Presidente de la Diputación tienen relación con la banca y las empresas. Masó era vicepresidente del Banco Industrial de Cataluña, y Samaranch consejero del Banco de Madrid y del Banco Catalán de Desarrollo (...) el segundo era presidente de Urbanizaciones Torre Baró S.A., empresa que levantó bloques de viviendas en el conflictivo punto de Ciudad Meridiana.

I ves per on, ironies de la història, un dels autors del llibre, Francisco Martí, és en Francesc Martí Jusmet. Curiosament, Martí Jusmet serà president de la Diputació de Barcelona el 1979, com a fruït de les primeres eleccions municipals de la democràcia; a l'any 1974, any d'edició del llibre, la Diputació de Barcelona estava presidit per Samaranch.

Tot i no parlar dels negocis del Samaranch, per acabar us recomano El arte de la adaptación política, un reportatge d'Enric Company.
http://www.elpais.com/articulo/deportes/arte/adaptacion/politica/elpepudep/20100422elpepidep_7/Tes#

dimecres, 21 d’abril del 2010

SAMARANCH, MÉS QUE UN FRANQUISTA...

Sí, d'acord, Samaranch ha estat alguna cosa més, però ha estat un franquista sense pal·liatius!



Samaranch és el quart començant per la dreta; al seu costat, Martín Villa





Des que ahir els mitjans van informar del gravíssim estat de salut de Juan Antonio Samaranch, sabíem que passaria. Tots van començar a confeccionar les necrològiques que tenien embastades des de feia temps (això funciona així, amb els personatges importants i més quan tenen una certa edat, cal estar preparats!) i avui estem veient els resultats de l'exercici. Cap parla del seu passat franquista: procurador en Cortes, Delegado Nacional de Educación Física y Deportes.... ni, encara menys, inclouen imatges comprometedores com les dues que publiquem

Encara més disonant és que alguns mitjans mencionin que va ser procurador de les Cortes més votat! Més votat per qui?














Samaranch, amb camisa azul, jurant el càrrec en presència del dictador Franco i del que havia de substituir-lo, l'Almirall Carrero Blanco





Però tothom té dret a canviar i/o a ressituar-se. I Juan Antonio Samaranch, mestre en ser al lloc adequat en el moment oportú, va saber ressituar-se.

No oblidem les pàgines que ha escrit a favor de la ciutat i del país.

dimarts, 20 d’abril del 2010

La memòria obre expedients que el dret considera arxivats



La memòria obre expedients que el dret considera arxivats

El títol d'aquest miniarticle l'hem manllevat d'en Walter Benjamin

UN CLAM DE JUSTÍCIA PER A LES MÉS DE 100.000 PERSONES DESAPAREGUDES
Un clam de justícia per als milers i milers de persones torturades i empresonades pel franquisme

HA ARRIBAT L'HORA DE LES VÍCTIMES

Plataforma que aplega a ciutadanes, ciutadans i a diferents entitats, associacions i organitzacions, l’objectiu comú de la qual és la defensa dels valors i la memòria democràtica.

Suport al jutge Baltasar Garzón
L’oblit és un insult a la consciència i a la dignitat humana
Que Falange i Manos Limpias asseguin a la banqueta dels acusats a Baltasar Garzón, el jutge que ha pretès investigar els danys a les víctimes d’una dictadura, requereix l’atenció de la ciutadania, ja que és un atac directe als principis bàsics de la democràcia.

2a convocatòria:
Dissabte, 24 d’abril, a les 18,30 hores
Concentració ciutadana a la plaça de Sant Jaume de Barcelona

http://nosquedalapalabra.org/unClamDeJusticia.htm

dilluns, 12 d’abril del 2010

ELLS SON ELS CRIMINALS. En suport a Baltasar Garzón



En aquestes urnes porten les restes d'un familiar assassinat pels franquistes i abandonat, amb nocturnitat, en una fosa comú d'Arucas (Gran Canaria). En aquesta fosa, s'hi han trobat els cadàvers de 24 persones desaparegudes el 1937. Ara les seves restes han estat enterrades, amb dignitat. Descansin en pau (els morts i la seves famílies que durant 73 anys han viscut amb el dolor afegit de no haver-los pogut donar sepultura). Fotos d'Arucas: Juan Carlos Alonso


Els veritables delictes són les desaparicions de la Guerra Civil i del franquisme i no la investigació del jutge espanyol, afirma l'editorial de The New York Times sobre el processament del jutge Baltasar Garzón pel Tribunal Suprem espanyol.

Garzón està acusat de prevaricar per haver-se declarat competent per a jutjar els crims i les desaparicions de persones durant la Guerra Civil i la dictadura franquista i haver ordenat que s'obrissin algunes foses on es sospitava que hi havien enterrades persones desaparegudes.

Fa pocs dies la meva amiga Herminia va escriure aquest text en el seu blog. Gràcies, Herminia. M'ha sembñat molt adient compartir-lo amb vosaltres.

VÍCTIMAS del Pozo del Olvido al Mausoleo del Recuerdo
Había reparado en él en la Plaza de la Constitución mientras Sergio Millares leía el manifiesto contra el olvido. Más que el pelo blanco, blanco, lo que me llamó la atención sobre aquel traje negro de setenta y tres años de luto era una expresión tal de dolor como yo no recuerdo haber visto otra en mi vida, y mira si he visto. Luego lo ví en la fila; cuando llegó su turno tomó la pequeña urna, la cogió como quien tiene entre sus brazos un hijo pequeño, el más preciado de los tesoros, y como si lo acunara pasó por delante de mí sin parar de llorar empapando las flores y el lazo con los colores de la bandera de la República. Lloraba por un padre que cuando lo mataron tendría, más o menos, la edad que tiene hoy su nieto.



Fueron tantas las lágrimas derramadas en el corto trayecto desde la Plaza hasta depositar la cajita en el coche fúnebre, que tengo la impresión de que traspasaron la madera y llegaron a los huesitos ¿de quién? ¿de su padre? ¿del padre de Balbina? ¿del de Pino Sosa? ¿del abuelo de su vecino? o ¿del tío de Juan?. Qué más da. Su padre estaba en una de las veinticuatro urnas sin nombre y, en su corazón, todos eran su padre.



Me lo volví a encontrar en el cementerio. Mientras los operarios, con un cuidado y una delicadeza llamativa, introducían una por una las pequeñas cajas en el Mausoleo del Recuerdo, él estaba semiescondido, apoyado en el tronco de un árbol llorando sin parar. Cómo lloraba aquel hombre. Cómo nos hizo llorar. La angustia solitaria de tantos años de silencio estalló en dolor compartido. Por fin el momento de reparar con un gesto de amor el odio recibido a través de unas balas una noche de 1937.


El acto de hoy en Arucas fue impecable. Sobrio, contenido. Las palabras de Millares, la música, el toque de silencio, el himno de la República por la que fueron vilmente asesinados. El cortejo. El pesar colectivo. Estuvo quien quiso estar.

Por supuesto que no fue el obispo. En un gesto vil de menosprecio el representante de la Iglesia oficial quiso ofender a las víctimas del franquismo no sólo con su ausencia. Lo que pasa es que no ofende quien quiere sino quien puede. No es comprensible tanta mezquindad. No se entiende que, aún, sectores de nuestra sociedad que se dicen cristianos no muestren compasión con la tragedia que miles de familias de este país arrastran desde hace tanto tiempo. Quedan muchos pozos, simas, mar feas y fosas comunes repletas de memoria regadas por la geografía española y hasta ahora, que cosas, el único imputado es el juez Garzón por querer hacer justicia. ¿Qué más nos queda por ver?



De momento tenemos la enorme satisfacción de haber participado hoy en un acto estremecedor en el que, por lo menos, las veinticuatro familias de las veinticuatro víctimas de Arucas saben donde están los suyos y adonde han de ir a llevarle flores. Que descansen en paz.


Herminia Fajardo, 21 de marzo de 2010

No volem que els falangistes tornin a guanyar la batalla

Jo com el ministre de Foment, José Blanco, respecto profundament la Justícia, però no vull que els falangistes i els seus hereus tornin a guanyar la batalla.
El ministro de Fomento, José Blanco, ha declarado hoy, en relación al procesamiento del juez Baltasar Garzón, que respeta "profundamente" a la Justicia, pero no le gustaría que "los falangistas ganaran de nuevo la batalla".Falange Española de las JONS, junto al sindicato ultraderechista Manos Limpias y la asociación Libertad e Identidad, es una de las entidades que se han querellado contra Garzón por haberse declarado competente para investigar los crímenes y desapariciones durante la Guerra Civil y la dictadura (EFE, 9 de abril de 2010)

Contra la vergonya de milers de desapareguts
Com a tothom, suposo, hi ha gent que em cau bé i altres que no. Acostuma a haver-hi una base racional que justifica els meus gustos i disgustos però no sempre és així. Baltasar Garzón és de les persones que no em cauen bé. Falta d'empatia? Comportaments, al meu parer, desafortunats? De tot una mica i més. Per què acabo de fer aquesta confessió? Doncs perquè quedi clar que no defenso la persona de Garzón.

Em posiciono al costat de les víctimes del franquisme i contra la impunitat dels criminals. Contra la vergonya que significa que les restes de milers de demòcrates continuïn indignament enterrats en foses comunes o, molt pitjor, que milers de demòcrates continuïn desapareguts sense que les seves famílies sàpiguen que els va passar i on poder ser!

Per tot això he signat el MANIFIESTO POR LA JUSTÍCIA DEL JUEZ BALTASAR GARZÓN

Que la memòria venci l'oblit




Article publicat per Anna GONZÁLEZ BATLLE, en EL MIRADOR DE LES DONES
http://miradordones.blogspot.com/2010/04/els-crims-son-les-desaparicions.html