dilluns, 25 de maig del 2009

ELLACURÍA, CRIM SENSE CÀSTIG



La guerra civil a El Salvador va ser un conflicte llarg i sagnant, pel qual van passar molts dels millors reporters de guerra del moment i que es va convertir en part de la seva memòria sentimental i professional. Però avui El Salvador tot just ocupa espai en els telediaris o en els periòdics. Coses de la geoestrategia mundial, que ha traslladat el focus dels mitjans a països com L'Iraq o Afganistan i ha convertit a Centreamèrica en una regió mig oblidada informativament parlant.

Així quan l'equip d'En Portada va arribar a San Salvador vàrem tenir una curiosa sensació de salt en el temps. A més, anàvem a furgar en el record d'un episodi també gairebé oblidat, la matança dels jesuïtes en la Universitat Centroamericana, que ha tornat a una certa actualitat al convertir-se en un dels casos que investiga l'Audiència Nacional, en virtut del cada vegada més polèmic principi de justícia universal.

El cas Ellacuría, això va ser evident des del primer moment, és un cas molest, que s'emmarca de ple en el debat sobre l'anomenada memòria històrica, molt actual a Espanya. A més, nosaltres nosaltres arribem en un període sensible, durant la campanya electoral de les presidencials, a fer preguntes incòmodes.

Va ser molt significatiu el silenci d'alguns membres de la jerarquia eclesiàstica i, sobretot, d'alguns polítics. I va ser curiós comprovar com el discurs dels que prefereixen que no se sàpiga la veritat és sempre el mateix: No cal reobrir ferides, cal mirar cap a davant, és millor no remoure el passat.

En una petita localitat al nord del país, batejada Ignacio Ellacuría en honor al sacerdot jesuïta, dues camperoles ens van explicar com, al final de la guerra, els seus fills petits van ser massacrats en un bombardeig de l'Exèrcit. No està clar si va ser deliberat o un error, però gairebé 20 anys després, estan dolgudes sobretot perquè mai ningú els ha demanat ni tan sols perdó.

Aquestes mares, com molts altres salvadorenys, no obliden. Amb el seu testimoniatge, que ens va emocionar en molts moments, cobra el seu sentit la necessitat de mantenir l'anomenada "memòria històrica". Les seves ferides només es tancaran quan es conegui tota la veritat del que va ocórrer en aquells anys.

Antonio Carreño. Guionista d'ELLACURÍA, CRIMEN SIN CASTIGO

Premeu aquí per veure ELLACURÍA, CRIMEN SIN CASTIGO


Veureu com l'equip del programa ha tornat a l'escenari de la matança i ha entrevistat a alguns dels caps militars imputats en la querella presentada a Espanya, entre ells al general René Emilio Ponce (*), que presumptament va donar l'ordre d'assassinar als jesuïtes i no deixar testimonis.

També ha entrevistat al jutge que va dur el judici a El Salvador i al fiscal assignat al cas, que va renunciar per les pressions a les quals es va veure sotmès.

L'anàlisi es completa amb entrevistes a ex guerrillers, autoritats eclesiàstiques i familiars de víctimes de la guerra civil.

També inclou declaracions de Maurici Funes, president electe del país i el líder del FMLN, l'antic escamot que va guanyar les eleccions del passat 15 de març. En Portada també ha pogut comprovar com avui, 17 anys després de la fi d'un conflicte que va deixar 75.000 morts, El Salvador segueix sent un dels països més pobres, i també més violents, d'Amèrica Llatina.



(*) curiosament (per a mi) el general Ponce està lligat a MIDES (Manejo Integral de Desechos Sólidos), que va tancar les portes de l'abocador de la seva propietat als residus dels municipis de l'àrea metropolitana de San Salvador, causant una veritable problema


divendres, 1 de maig del 2009

El primer PRIMER DE MAIG


Barcelona (LGV, 2 de maig de 2009)
...salen de sus celdas. Se dan la mano, sonríen. Les leen la sentencia, les sujetan las manos por la espalda con esposas, les ciñen los brazos al cuerpo con una faja de cuero y les ponen una mortaja blanca como la túnica de los catecúmenos cristianos. Abajo está la concurrencia, sentada en hilera de sillas delante del cadalso como en un teatro... Firmeza en el rostro de Fischer, plegaria en el de Spies, orgullo en el del Parsons, Engel hace un chiste a propósito de su capucha, Spies grita: "la voz que vais a sofocar será más poderosa en el futuro que cuantas palabras pudiera yo decir ahora». Les bajan las capuchas, luego una seña, un ruido, la trampa cede, los cuatro cuerpos caen y se balancean en una danza espantable...

Fragment de la crònica de José Martí, sobre l'execució dels condemnats pels incidents de Haymarket, acusats de ser enemics de la societat i de l'ordre establert: els Màrtirs de Chicago.
José Martí, l'Apostol de la Independencia Cubana, l'any 1887 era corresponsal del diari La Nación (Buenos Aires) a Chicago.

Imagineu-vos
Imagineu-vos que som a l'any 1886. El dia 1 de Maig, dia encara sense cap significació especial, convocats pels sindicats, mig milió de treballadors dels Estats Units d'Amèrica fan vaga per a reivindicar la jornada de 8 hores. L’organització ha estat perfecta. Totes les vagues i manifestacions han sigut absolutament pacífiques, sense incidents ni amenaces. Aquest divendres 1 de Maig, pels carrers de Chicago han desfilat 90.000 persones. (un parèntesi: les facilitats de comunicació són molt escasses! ni telèfon, ni molt menys internet, no cal dir-ho)

Ara és dimecres 4 de maig. Plou a la plaça de Haymarket. Són les 10 del vespre. La participació al míting ha estat baixa (no ha estat ben organitzat) i queden poc més de 200 persones a la plaça. Pujat al carro que serveix de tribuna, continua parlant en Samuel Fielden, un dels organitzadors. El cap de la policia ordena que es dissolguin....
I de sobte una bomba amb metxa encesa vola per l’aire, probablement llançada des d’un país (no se sabrà mai qui la va llençar malgrat les moltes especulacions; potser un provocador pagat per la patronal). L’artefacte cau a poca distància de Fielden i el capità de policia, matant en l’acte a un agent de la policia. Tota la policia a la vegada obre foc contra els treballadors. El caos a les fosques, amb la pluja i el fum és horrorós... El resultat, deu policies i dos o quatre anarquistes (segons les fonts) morts a trets, molt probablement la majoria o tots víctimes de les armes policials i la foscor. Prop de cent persones (o més, sempre segons les fonts), ferides.

A les poques hores, la repressió es posa en marxa. Ben aviat tots els líders laborals coneguts estan detinguts..... I començarà la farsa del judici: un procés que serà un atemptat al sentit comú i ultratge a la decència i qualsevol noció de jurisprudència.

A més del web de la Chicago Historical Society and Northwestern University trobareu, per exemple, més informació sobre els fets de Haymarket en aquest butlletí de CCOO.

8 hores per a treballar
8 hores per a descansar
8 hores per a poder gaudir de la vida

Aquesta era la divisió justa i racional de les vint-i-quatre hores del dia que els treballadors reclamaven (i reclamen).
Els fets de Haymarket cal emmarcar-los en la lluita per les 8 hores.


L'any 1889, el Congrés Obrer Socialista de la II Internacional, reunit a París, va decidir convocar el dia 1 de maig la primera FESTA DEL TREBALL en memòria dels Màrtirs de Chicago. Les manifestacions del Primer de Maig de 1890 van ser un èxit a tot el món industrialitzat i es va decidir repetir-les anualment.

Barcelona 1890, el primer PRIMER DE MAIG
La responsabilitat d'organitzar el primer Primer de maig a Barcelona va recaure en gran part sobre la Unió General de Treballadors (UGT). Es tractava d'organitzar, seguint les instruccions de la II Internacional, una manifestació massiva i pacífica.

El 25 d’abril de 1890 van promoure un manifest públic en el qual, a més de les vuit hores, es reclamava

  • la prohibició del treball als menors de 14 anys,

  • l’abolició del treball nocturn llevat de les empreses en què fos imprescindible per a mantenir el seu funcionament,

  • la prohibició de les indústries i els sistemes de fabricació nocius per a la salut,

  • l’establiment d’un descans setmanal ininterromput d’una dia i mig...


El dia 1 de maig va començar amb un míting al teatre Tívoli, presidit per García Quejido. Quan va acabar el míting, unes 25.000 persones van participar a la manifestació que va baixar Rambla avall fins al Pla de Palau, on hi havia la seu del Govern Civil, al qual van lliurar un document amb les seves reivindicacions.

Aquesta celebració del 1890 va ser el primer acte de masses del jove sindicat fundat per Pablo Iglésias.



Ara caldria escriure sobre altres Primer de Maig, com per exemple els del franquisme. Hi ha alguna persona que s'hi animi?