diumenge, 7 de juliol de 2013

Els pisos (i els seus habitants) de Ciutat Vella de "tota la vida"

Una de les fotos de Pancho Tolchinsky a Ciutat Vella

A través d'un article de David Palacios publicat a LA VANGUARDIA conec el projecte de Pancho Tolchinsky a Ciutat Vella... i m'agrada molt!

Aquest fotograf argentí, nascut a Mèxic, però amb residència a Barcelona des de ja fa anys, vol retaratar habitatges de Ciutat Vella de "tota la vida" i compartir la seva mirada no solament sobre els escenaris sinó sobre les persones que els habiten.

Tolchinsky diu "me n'he adonat que la gent que viu aquí de tota la vida coneix molt poc els seus veïns".  És veritat!. Per això. diu que amb el seu projecte vol "ajudar a combatre aquesta situació i que la gent es pugui coneixer" Jo avui, a través seu, he conegut uns veïns de la Palma de Sant Just. Gràcies

Seguiré el projecte


Anna González Batlle. Gòtic

dimecres, 5 de juny de 2013

El mestre que va prometre el mar

Ramon Benaiges amb els seus alumnes (Foto: Família Benaiges)
El CULTURES d'avui publica un article d'Eva Millet sobre Antoni Benaiges, un jove i compromès mestre català, que el 1934 es destinat a Bañuelos de Bureba.

En aquest poblet de la província de Burgos, que actualment té 33 persones empadronades i que aleshores no tenia ni carretera per arribar-hi, aplica amb il·lusió les idees pedagògiques de Freinet.

Impremta escolar
Així l'escola disposa d'una impremteta que genera 13 publicacions en els dos únics anys que Benaiges n´és el mestre, ja que  la seva vida acaba tràgicament el juliol de 1936, amb l'Alzamiento Nacional.










A Benaiges oficialment desaparegut, se l'enduen pres, el torturen i l'assassinen el 25 de juliol de 1936. El seu cos, juntament amb el de més d'un centenar de republicans, va a parar a la fosa comuna de La Pedraja (Burgos).






Per als sublevats, el delicte d'aquest mestre de Mont-Roig del Camp que animava les nenes i els nens a pensar i a participar,  era ser "antipatriótico, antisocial y mal visto por todo el mundo".
Ja se sap per a alguns pensar és perillós.




Desenterrant el silenci és un vídeo de Sergi Bernal, que també ha publicat el llibre il·lustrat Antoni Benaides, el mestre que va prometre el mar (Blume). .




Culturas5 junio 2013














Assassins de raons, de vides,
que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies
i que en la mort us persegueixin les nostres memòries.

Campanades a morts (Lluís Llach)

dimarts, 4 de juny de 2013

Més que una botiga. Rèquiem per a la LLIBRERIA CANUDA


Foto: Marcel Albet Guinart

No sé si paga la pena encetar aquest apartat al bloc o ja és massa tard. Quantes botigues distingides com a centenàries continuen existint i no s'han convertit en una "botiga" de "records" (les cometes no só gratuïtes!) o en un negoci multinacional?

S'omplen la boca parlant de botigues de proximitat, del valor del comerç especialitzat, etc, etc. Però aquesta ciutat perd un darrera l'altre espais que són alguna cosa més que una botiga. A l'octubre li tocarà a la Llibreria Canuda

Per què carai volem un altre Mango al Gòtic?

La Llibreria Canuda (o millor dit Cervantes Canuda), com explica al seu web, té més de 75 anys de vida. La data de la seva fundació és fàcil de recordar, 14 d'abril de 1931, el dia de la proclamació de la Segona República.  La Llei d'Arrendaments Urbans, la LAU, es cobra una nova víctima. La llibreia de vell, amb un fons de més de 200.000 llibres, es veu obligada a tancar. Sembla que els llibres seran substituïts per la roba de la marca Mango, que ja tenen dos botigues a fregar del carrer Canuda (a Portaferrissa 16 i a Portal de l'Àngel 7). Ecs!

Web de la Llibreria
Cervantes presideix una de les sales (Foto: Marcel Albet Guinart)

EL CEMENTIRI DELS LLIBRES OBLIDATS

Es dóna la circumstància que la llibreria Canuda té molt a veure amb el cementiri dels llibres oblidats de La sombra del viento, de Carlos Ruiz Zafón.  La seva visita es remcomana a moltes rutes literàries. I aixpo, també és turisme, digníssimes autoritats! Però tan els fa. Bla, bla, bla... i a l'hora de la veritat, laissez faire i mediocritat (en el millor dels casos).

Foto: Marcel Albet Guinart

Un altre buit a la ciutat, un altre buit a la memòria

Anna González Batlle

dissabte, 1 de juny de 2013

La plaça de JOSEP MARIA HUERTAS CLAVERIA

Des d'avui Huertas Claveria dóna nom a un espai de la "seva" Barcelona

Passió, compromís, honradesa. Ens quedem amb el títol de l'exposició que el Palau Robert va dedicar a Josep María Huertas Claveria (febrer 2011) perquè pensem que aquestes paraules el defineixen força bé, malgrat la dificultat de resumir la vida del periodista, escriptor i historiador (i tantes altres coses) en tres mots.

Avui, la ciutat li ha dedicat una plaça, al seu Poblenou. No voliem deixar passar aquest homenatge sense fer-ne esment. Una de les múltiples facetes d'Huertas Claveria, mort ja fa 6 anys, ha estat la d'aprofundir en la història de Barcelona i dels seus barris.



L'acte d'homenatge a Huertas a BTV, 1 de juny de 2013


Acabem aquest breu article amb una foto del seu amic, el fotograf Pepe Encinas, publicada a EL PERIODICO.
Ens estarà donant una consigna des del més enllà (on sigui que estigui; al cel, segur, si existeix)?


Continuarem intentant no veure-ho tot negre; i intentarem fer-ho amb passió, compromís i honradesa, el millor homentage a Josep Maria Huertas Clavería.

Anna González Batlle


dilluns, 27 de maig de 2013

PASOLINI i la defensa de la llengua catalana


AUTORETRAT. Pier Paolo Pasolini (1947)

La dictadura feixista de Franco ha condemnat la llengua catalana a l'ostracisme més dur, esporgant-la no tan sols de l'escola i els jutjats, sinó també de la tribuna pública, de la ràdio, de la premsa, del llibre i fin i tot de l'Església.

Això no obstant, els escriptors catalans continuen treballant a les catacumbes en espera del dia, potser no gaire llunyà, en que el sol de la llibertat tornarà a brillar sobre aquesta llengua, hereva de la provençal, que va ser la segona en importància -després de la italiana a l'Edat Mitjana i que avui es parla a Espanya, França i Itàlia per més de sis milions de persones

Aquest text forma part de la revista Quaderno romanzo n. 3 del juny de 1947. Aquest darrer quadern de l'Academiuta conté un assaig de Pasolini sobre la literatura catalana i les seves traduccions a l'idioma friüla de poetes catalans com Verdaguer, Costa I Llobera, Alcover, Maragall, Carner, Riba i altres.

Quaderno romazo n. 3 (1947)

L'autoretrat de l'inici d'aquest article i la publicació de la revista són del mateix any: 1947. Pasolini encara viu a Casarsa. La vesant de traductor és una de les més desconegudes de Pasolini. Jo l'he descobert a l'exposició PASOLINI ROMA al CCCB. Aneu-la a veure!


Anna González Batlle

dissabte, 20 d’abril de 2013

JULIAN GRIMAU: 50 anys de la seva execució. No oblidem!



Manifestació pro llibertat de Julián Grimau. Paris, 1963
Que haya un cadáver más, ¿qué importa al mundo?
Pero el mundo se agita y se remueve.
En el mil novecientos treinta y nueve
Se fusilaba más sin tanto inmundo
protestar de masones, liberales,
comunistas, social democristianos,
escritores borrachos, italianos,
gente de mal vivir y radicales.
Pero además, ¿qué pasa? ¿Qué presentas,
mundo, como protesta, inoportuno?
¿Te parece tan grave, pues, la cosa?
¿Tanta importancia tiene a fin de cuentas
que sean un millón o un millón y uno
los muertos de una guerra tan gloriosa?

Antón Salamanca (Alfonso SASTRE), 1963

Tal dia com avui, 20 d'abril, fa 50 anys, a les dos quarts de sis i cinc minuts (5,35h), el règim franquista executa el dirigent comunista Julián Grimau, després que un Consell de Guerra sumaríssim, sense cap garantia jurídica, el condemnés a pena de mort. Un crim d'Estat. Hi ha manifestacions de protesta a molts indrets. Per a més informació, us recomano l'article Julián Grimau, el último ejecutado de la Guerra Civil

La Vanguardia, 21 d'abril de 1963
L'escriptor Alfonso Sastre, amb el pseudònim d'Antón Salas, li dedica els versos amb els que obrim el post. Uns mesos abans, havia escrit amb el mateix pseudònim, La ventana indiscreta, un poema també dedicat a Grimau.


La ventana indiscreta i Manuel Fraga

Otra vez esas radios extranjeras
vomitan contra España su veneno
Salimos ahora al paso de ese trueno
explicando las cosas verdaderas
No ha habido tal señor defenestrado
ni se empleó en su trato la tortura
Tratósele con tacto y con dulzura
Se le invitó a pasar a lo vedado
Saludóselo allí con cortesía
Preguntósele por sus actividades
de manera correcta y muy humana
Díjonos su opinión de la amnistía
Dijímosle después nuestras verdades
Y arrojóse sin más por la ventana.

Antón Salamanca (Alfonso SASTRE), 1962

En aquest cas els versos, sarcàstics, tenen a veure amb "l'intent de suicidi" de Julián Grimau.
La polícia deté Grimau i l'interroga sometent-lo a tota classe de tortura, fins a llençar-lo, emmanillat, per una finestra de la Direccion General de Seguridad. Això passava el 9 de novembre de 1962, a Madrid.
El règim s'inventa una història increible. Segons la versió oficial difosa pel Ministerio de Información y Turismo, el tracta dels policies a Grimau fou exquisit i va ser ell qui es va llençar per la finestra. El ministre de Información y Turismo és Manuel Fraga.

Fraga saluda Franco
Grimau, que miraculosament sobreviu a la caiguda des de la finestra de la DGS, es sotmès a Consell de Guerra sumaríssim el 18 d'abril, condemnat i executat, com hem dit, dos dies després.

El cas Grimau va tenir molt resó fora del país i una Comissió Internacional de Juristes va redactar un voluminós informe. Fraga es veu obligat a comparèixer davant dels mitjans per denunciar, segons el règim, una nova campanya antisespañola a l'estranger.

La Vanguardia, 7 de desembre de 1962
A las cinco y cuarto de esta tarde, en el salón de periodistas del Ministerio de Información y Turismo, el titular del Departamento, señor Fraga Iribarne, convocó a la prensa nacional y estranjera.
A disposición de los informadores había dos completos Informes sobre el «poeta asesino» Marcos Ana y acerca del comunista Julián Grimau a quien el comunismo internacional trata de presentar como «víctima» en España.  Igualmente el señor Frara Iribarne, a quien acompañaba el director general de Prensa y alto personal del Ministerio, ofreció a los informadores un fascículo que enumera, en síntesis, las efemérides recientes de la campaña anti-española internacional y su eco en los periódicos extranjeros. Abarca desde el 19 de septiembre, con la detención de varios terroristas, entre ellos Jorge Conill, y concluye con la explosión de una carga de plástico en de España [...]



Cospedal i el PP en saben molt del que és el feixisme! 
Forma part del seu passat i de vegades treu el cap en el seu present. Fraga va ser el president del PP fins a la seva ort. Com s'atraveig Cospedal a dir que:
"Los 'escraches' son una actitud que se puede comparar con el nazismo o fascismo"?

dissabte, 1 de gener de 2011

Geraldine Hoff Doyle, símbol de les dones treballadores durant la guerra

  Geraldine Hoff Doyle

Ni la cara ni el nom, Geraldine Hoff Doyle, de la dona de la fotografia no ens diuen res. Si hi afegeixo que va néixer el 31 de juliol 1924, a Inkster, Michigan, i que un cop acabats els estudis secundaris, als 17 anys, es va convertir en una obrera temporal del metall, tampoc, oi?

Ara bé, si us dic que J. Howard Miller, per encàrrec de del Comité Coordinador de Producció de Guerra de la Westinghouse, es va inspirar en la seva imatge per a donar vida a Rosie the Riveter (Rosie, la rebladora), la icona que representa els milions de dones nord-americanes que, durant la 2a Guerra Mundial, van entrar a les fàbriques per a substituir la ma d'obra masculina que era al front, la cosa comença a canviar, no? I si insereixo la següent imatge.... ja no cal afegir quasi res més!




We can do it!  La Rosie del cartell és una dona forta, que assumeix un paper poc tradicional, amb la satisfacció de saber que està contribuint a l'esforç de guerra des de la rereguarda. És guapa, eficient, patriota.. és un símbol.


Al 1942, Redd Evans i John Jacob Loeb van composar Rosie the Riveter, una cançó que es va fer popular, sobretot en la versió d'un grup afroamericà anomenat The Four Vagabonds

Les Rosie, com ja havia passat durant la nostra Guerra Civil,  ocupaven llocs de treball fins aquell moment considerats masculins,  molts cops directament lligats a la industria de guerra.

Però acabada la Guerra, amb el retorn dels combatents, les coses tornen a ser (quasi) igual que abans. La gran majoria de les Rosie tornen a casa, a dedicar-se en exclusiva a les feines de la llar. Ja no són necessàries.


The perfect houswife

Ara, a la postguerra, el que es necessita són perfectes mestresses de casa. Rosie the Riveter és substituïda per Rosie the Perfect Housewife. La imatge dominant és la de la típica família americana: el pare treballador que és qui porta els diners a casa, la mare que és una perfecta mestressa de casa, i la parelleta formada per una filla i un fill sans i ben educats.





Les Rosies han canviat les fàbriques per les cuines



El diumenge passat,  Geraldine Hoff Doyle va morir a l'edat de 86 anys. Dedico aquest post a totes les Rosie

 
Publicat per Anna González Batlle, en EL MIRADOR DE LES DONES