LES SENYORETES D'AVINYÓ A LES BARRICADES

De la ciutat de les bombes del mil nou cents a la Barcelona metropolitana del vint-i-u

Al començar el segle XX, de Barcelona en deien la ciutat de les bombes, però era molt més que això. Era la ciutat de les fàbriques amb el “Manchester català” al Poble Nou i, també, el barri de Pequín, tot just tocant-se. Al carrer d'Avinyó, els maçons tenien lògies i un jove Picasso pintava les "Senyoretes" inspirant-se en una casa de barrets d'aquest carrer. El doctor Zamenhof visitava la ciutat atret per les associacions i escoles esperantistes que volien comunicar-se amb tot el món. Agrupacions espiritistes sorgien com alternativa a les creences clericals. El món obrer ja havia protagonitzat importants vagues generals i s’estava organitzant; els ateneus i les societats obreres impulsaven l’educació, la cultura i la ciència. Les escoles laiques amb l’educació racionalista (científica) naixien com alternativa a la influència de l’Església. Els partits polítics de la burgesia, de les classes populars i del proletariat s’estaven organitzant: solidaritat catalana, solidaritat obrera, els republicans radicals, els de la Lliga, els socialistes, els anarquistes... El català es mantenia com la llengua d’estar per casa per a uns i d’il·lustració per a altres.

Barcelona lluitava per “ser i estar al món”. Sense muralles i havent incorporat els municipis del pla naixia, tot just amb mig milió d'habitants, la Barcelona metropolitana. Tots aquests fets i altres feien bullir la ciutat, la trasbalsaven i, alhora, la feien atractiva, poderosa i sense entranyes, misteriosa i influent, enlluernadora i traicionera.

Tot sovint les solidaritats s’imposen i a retruc les denuncies i els odis guanyen la partida. Personatges entranyables com Narcís Monturiol (aquest any se celebra el 150 aniversari de l'avarament del primer Ictineu) van jugar tots els papers de l’auca, lluitador polític, científic inventor, inversor (avui en dirien emprenedor) va morir oblidat. Al contrari li passà a Ferrer i Guardia que, precisament, per ser "assassinat legalment" amb altres 4 homes de les barriades (N.S.E.O.) ha esdevingut mite (ben fet). Perquè importa. Barcelona ha estat objecte d’Odes, acabades i inacabades, perquè en la seva brutícia i en com la transforma rau el seu pervenir tant com en la seva neteja i claredat.

Les barricades, amb la llum de les fogueres, esdevenen símbol, social i polític. A la Setmana Tràgica, les" senyoretes d'Avinyó" baixen a les barricades. En molts casos les encapçalen. Es trenquen tradicions ancestrals i les dones esdevenen protagonistes, un instant. Aquelles dones i la ciutat ens diuen:

Soc a les barricades i, també, a casa:
Obrera i prostituta; burgesa i conservadora.
Soc dona que dóna vida,
em rebel·lo contra el "tribut de sang",
a les barricades.
Perquè soc qui soc, al reconeixem, reneixo.

A partir del juliol de 1909, Barcelona deixa enrere la ciutat de les bombes i es converteix en la ciutat de la llum.

Pep Martínez Barceló

Carrer d'Avinyó (Barcelona), 19 de juliol de 2009