PERQUÈ ESTIMO BARCELONA LA VULL REBEL

Barcelona ha millorat. Molt. Em sento barceloní orgullós de la meva ciutat i crec que aquest sentir és comú a moltes i molts. Un cop feta aquesta declaració d’amor, vull pensar-hi una mica més.



De Barcelona se’n poden dir moltes coses bones i dolentes però n’hi ha una d’essencial: els seus habitants en són els protagonistes (fàcil de dir i complex, com Barcelona). M’explico: Hi ha una ciutadania conformista i una de rebel (inconformista, crítica). Els poders públics han tingut importants iniciatives de les que l’Ajuntament ha estat el seu impulsor. En un article del Periódico (5-4-2009) es menciona, una vegada més, la innovació com l’ADN barceloní. Però Barcelona és la resultant d’innumerables factors, on la innovació n’és un i tal vegada no el més determinant.

Sempre m’ha semblat necessari recordar que entre els jocs d’interessos d’una ciutat són importants els moviments socials, obrers i populars. Fa trenta anys, aviat quaranta, els anomenàvem també moviments urbans, moviments ciutadans, moviments de barris i moviment veïnal. El nom, sent important, no determina. L’essencial era, és i serà la mobilització i organització de la població en associacions, grups i plataformes que es plantegen, des dels seus punts de vista, una ciutat millor, moltes vegades oposant-se a iniciatives públiques. Hi ha moltes altres manifestacions de l’ànima d’una ciutat: culturals, esportives, ecologistes, feministes... Totes elles importants. Però el què m’interessa és constatar que en moments de dificultats, de crisis o de dictadures, han estat les expressions de la ciutadania associada, a vegades nuclis minoritaris, els que han anat configurant propostes alternatives de futur. Barcelona és, sintèticament: públic, privat i moviments ciutadans.

En Francesc Reguant (l’autor de l’article d’opinió del Periodico), l’abril de 1979, va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona i va disposar d’una atalaia magnífica per observar els canvis impulsats per la innovació, cert, però també ho és que ho van fer recollint les reivindicacions d’anys enrere... De quan la Brigada Social ens va detenir al Carmel (fa uns dies, els arxius del Govern Civil m’ho recordaven). Eren els anys setanta del segle passat, els anys en que impulsàvem comissions de barri, de mestres, de joves... i,seguidament, les associacions de veïns. Sense les lluites obreres i populars dels 70 no s’explicaria la transformació de la Barcelona de 1979. Així mateix, sense les lluites de les associacions de veïns dels 90 a l’entorn de l’aluminosi (entre moltes altres) la Barcelona del 92 no seria el què va ser.

Se’m dirà que comparo coses d’envergadura molt diferent: l’eufòria i els canvis de la Barcelona de les Olimpíades amb les respostes defensives de les associacions organitzant el veïns afectats per l’aluminosi. Al meu entendre, tant una com l’altra són part definidora de Barcelona. L’alcalde Pasqual Maragall (decisiu), com ho va ser l’organització dels voluntaris i, també, el moviment veïnal que adoptava una posició crítica amb les transformacions d’aquells anys. Tant l’alcalde, cap de l’ajuntament, com totes i tots els dirigents d’una organització ciutadana van ser, senzillament, habitants/ actors, de Barcelona. Cal recordar-ho: la memòria és efímera.

Estic convençut que sempre hi ha hagut i hi haurà persones rebels que critiquin les iniciatives dels poders públics. Benvingudes siguin. El poders públics les han d’escoltar. Davant del Túnel de Bracons, el president Montilla reconeix que s’ha millorat gràcies als ecologistes i a les plataformes que s’hi han oposat. Recordo quan l’alcalde Maragall reconeixia la feina dels crítics amb la Barcelona Olímpica i atorgava a membres de la FAVB unes medalles (contradictori i complex, com Barcelona). Ara el president de la Generalitat segueix aquesta tradició, que al meu entendre, és barcelonina. Em sembla positiu (ja sé que se’n dirà oportunisme, més igual, és). Difícilment trobarem sortides a les dificultats pels camins trillats i ordenats de les classes dominants. Sí, existeixen els que manen perquè disposen dels recursos, calen les seves propostes, però també, les iniciatives dels rebels, dels que es situen (amb tots els matisos que es vulgui) fora dels circuïts dominant per aconseguir una Barcelona de la majoria.

Si voleu és una paradoxa dir que per a la majoria calen iniciatives de minories rebels que s’ajunten per criticar i proposar. En algun moment, se’n va dir participació ciutadana però hores d’ara segurament el concepte ha anat degenerant i cal tornar als orígens i a les essències de Barcelona: ciutat oberta, mediterrània i rebel.

Barcelona s’ho mereix.

Pep Martínez Barceló (soci fundador de l'ÁMIF-Associació Memòria per a IMAGINAR el FUTUR)