PASOLINI i la defensa de la llengua catalana

AUTORETRAT. Pier Paolo Pasolini (1947)

La dictadura feixista de Franco ha condemnat la llengua catalana a l'ostracisme més dur, esporgant-la no tan sols de l'escola i els jutjats, sinó també de la tribuna pública, de la ràdio, de la premsa, del llibre i fin i tot de l'Església.

Això no obstant, els escriptors catalans continuen treballant a les catacumbes en espera del dia, potser no gaire llunyà, en que el sol de la llibertat tornarà a brillar sobre aquesta llengua, hereva de la provençal, que va ser la segona en importància -després de la italiana a l'Edat Mitjana i que avui es parla a Espanya, França i Itàlia per més de sis milions de persones

Aquest text forma part de la revista Quaderno romanzo n. 3 del juny de 1947. Aquest darrer quadern de l'Academiuta conté un assaig de Pasolini sobre la literatura catalana i les seves traduccions a l'idioma friüla de poetes catalans com Verdaguer, Costa I Llobera, Alcover, Maragall, Carner, Riba i altres.

Quaderno romazo n. 3 (1947)

L'autoretrat de l'inici d'aquest article i la publicació de la revista són del mateix any: 1947. Pasolini encara viu a Casarsa. La vesant de traductor és una de les més desconegudes de Pasolini. Jo l'he descobert a l'exposició PASOLINI ROMA al CCCB. Aneu-la a veure!

Anna González Batlle

JULIAN GRIMAU: 50 anys de la seva execució. No oblidem!

Manifestació pro llibertat de Julián Grimau. Paris, 1963

Que haya un cadáver más, ¿qué importa al mundo?
Pero el mundo se agita y se remueve.
En el mil novecientos treinta y nueve
Se fusilaba más sin tanto inmundo
protestar de masones, liberales,
comunistas, social democristianos,
escritores borrachos, italianos,
gente de mal vivir y radicales.
Pero además, ¿qué pasa? ¿Qué presentas,
mundo, como protesta, inoportuno?
¿Te parece tan grave, pues, la cosa?
¿Tanta importancia tiene a fin de cuentas
que sean un millón o un millón y uno
los muertos de una guerra tan gloriosa?

Antón Salamanca (Alfonso SASTRE), 1963

Tal dia com avui, 20 d'abril, fa 50 anys, a les dos quarts de sis i cinc minuts (5,35h), el règim franquista executa el dirigent comunista Julián Grimau, després que un Consell de Guerra sumaríssim, sense cap garantia jurídica, el condemnés a pena de mort. Un crim d'Estat. Hi ha manifestacions de protesta a molts indrets. Per a més informació, us recomano l'article Julián Grimau, el último ejecutado de la Guerra Civil

La Vanguardia, 21 d'abril de 1963

L'escriptor Alfonso Sastre, amb el pseudònim d'Antón Salas, li dedica els versos amb els que obrim el post. Uns mesos abans, havia escrit amb el mateix pseudònim, La ventana indiscreta, un poema també dedicat a Grimau.

La ventana indiscreta i Manuel Fraga

Otra vez esas radios extranjeras
vomitan contra España su veneno
Salimos ahora al paso de ese trueno
explicando las cosas verdaderas
No ha habido tal señor defenestrado
ni se empleó en su trato la tortura
Tratósele con tacto y con dulzura
Se le invitó a pasar a lo vedado
Saludóselo allí con cortesía
Preguntósele por sus actividades
de manera correcta y muy humana
Díjonos su opinión de la amnistía
Dijímosle después nuestras verdades
Y arrojóse sin más por la ventana.

Antón Salamanca (Alfonso SASTRE), 1962

En aquest cas els versos, sarcàstics, tenen a veure amb "l'intent de suicidi" de Julián Grimau.
La polícia deté Grimau i l'interroga sometent-lo a tota classe de tortura, fins a llençar-lo, emmanillat, per una finestra de la Direccion General de Seguridad. Això passava el 9 de novembre de 1962, a Madrid.
El règim s'inventa una història increible. Segons la versió oficial difosa pel Ministerio de Información y Turismo, el tracta dels policies a Grimau fou exquisit i va ser ell qui es va llençar per la finestra. El ministre de Información y Turismo és Manuel Fraga.

Fraga saluda Franco

Grimau, que miraculosament sobreviu a la caiguda des de la finestra de la DGS, es sotmès a Consell de Guerra sumaríssim el 18 d'abril, condemnat i executat, com hem dit, dos dies després.

El cas Grimau va tenir molt resó fora del país i una Comissió Internacional de Juristes va redactar un voluminós informe. Fraga es veu obligat a comparèixer davant dels mitjans per denunciar, segons el règim, una nova campanya antisespañola a l'estranger.

La Vanguardia, 7 de desembre de 1962

A las cinco y cuarto de esta tarde, en el salón de periodistas del Ministerio de Información y Turismo, el titular del Departamento, señor Fraga Iribarne, convocó a la prensa nacional y estranjera.

A disposición de los informadores había dos completos Informes sobre el «poeta asesino» Marcos Ana y acerca del comunista Julián Grimau a quien el comunismo internacional trata de presentar como «víctima» en España.  Igualmente el señor Frara Iribarne, a quien acompañaba el director general de Prensa y alto personal del Ministerio, ofreció a los informadores un fascículo que enumera, en síntesis, las efemérides recientes de la campaña anti-española internacional y su eco en los periódicos extranjeros. Abarca desde el 19 de septiembre, con la detención de varios terroristas, entre ellos Jorge Conill, y concluye con la explosión de una carga de plástico en de España [...]

Cospedal i el PP en saben molt del que és el feixisme! 
Forma part del seu passat i de vegades treu el cap en el seu present. Fraga va ser el president del PP fins a la seva ort. Com s'atraveig Cospedal a dir que:
"Los 'escraches' son una actitud que se puede comparar con el nazismo o fascismo"?

Geraldine Hoff Doyle, símbol de les dones treballadores durant la guerra

  Geraldine Hoff Doyle

Ni la cara ni el nom, Geraldine Hoff Doyle, de la dona de la fotografia no ens diuen res. Si hi afegeixo que va néixer el 31 de juliol 1924, a Inkster, Michigan, i que un cop acabats els estudis secundaris, als 17 anys, es va convertir en una obrera temporal del metall, tampoc, oi?

Ara bé, si us dic que J. Howard Miller, per encàrrec de del Comité Coordinador de Producció de Guerra de la Westinghouse, es va inspirar en la seva imatge per a donar vida a Rosie the Riveter (Rosie, la rebladora), la icona que representa els milions de dones nord-americanes que, durant la 2a Guerra Mundial, van entrar a les fàbriques per a substituir la ma d'obra masculina que era al front, la cosa comença a canviar, no? I si insereixo la següent imatge.... ja no cal afegir quasi res més!

We can do it!  La Rosie del cartell és una dona forta, que assumeix un paper poc tradicional, amb la satisfacció de saber que està contribuint a l'esforç de guerra des de la rereguarda. És guapa, eficient, patriota.. és un símbol.


Al 1942, Redd Evans i John Jacob Loeb van composar Rosie the Riveter, una cançó que es va fer popular, sobretot en la versió d'un grup afroamericà anomenat The Four Vagabonds

Les Rosie, com ja havia passat durant la nostra Guerra Civil,  ocupaven llocs de treball fins aquell moment considerats masculins,  molts cops directament lligats a la industria de guerra.

Però acabada la Guerra, amb el retorn dels combatents, les coses tornen a ser (quasi) igual que abans. La gran majoria de les Rosie tornen a casa, a dedicar-se en exclusiva a les feines de la llar. Ja no són necessàries.

The perfect houswife

Ara, a la postguerra, el que es necessita són perfectes mestresses de casa. Rosie the Riveter és substituïda per Rosie the Perfect Housewife. La imatge dominant és la de la típica família americana: el pare treballador que és qui porta els diners a casa, la mare que és una perfecta mestressa de casa, i la parelleta formada per una filla i un fill sans i ben educats.

Les Rosies han canviat les fàbriques per les cuines



El diumenge passat,  Geraldine Hoff Doyle va morir a l'edat de 86 anys. Dedico aquest post a totes les Rosie

 

Publicat per Anna González Batlle, en EL MIRADOR DE LES DONES

http://miradordones.blogspot.com/2011/01/we-can-do-it.html

Montserrat Roig: EL MOLINO i LES DONES

El Molino (1977)

EL MOLINO I LES DONES
Aquest és el títol de l'article que va escriure Montserrat Roig, al novembre de 1977, arrel de l'anada al Molino d'un grup de dones feministes, majoritàriament del PSUC; jo formava part d'aquest grup que va ocupar dues llotges de la sala del Paral·lel i que, en aquell moment, va causar un cert rebombori. També formaven part del grup Asun Amelivia, Maria Dolors Calvet, Pepa Aguaza... i Montserrat Roig. Els punts suspensius substitueixen el meu buit de memòria. He enviat un correu electrònic a totes les companyes que tinc localitzades, i que crec que també podien formar part del grup, però encara són més desmemoriades que jo.

El Molino (2010)

Els detonants de la rememoració d'aquesta anada al teatre i el posterior article de Montserrat Roig han estat l'aniversari de la mort de la Montserrat Roig i de la meva àvia i la (re)inauguració de la sala EL MOLINO el passat 18 d'octubre. Un acció, per cert que forma part del Pla de Millora i revitalització del Paral·lel

L'avinguda Paral·lel era la principal arteria de l’oci barceloní de principis del segle XX. Hi ha una extensa literatura, de ficció o no, sobre aquest espai que era més que un carrer. M'agrada com descriu la vida del Paral·lel en aquesta època Lluís-Anton Baulenas a LA FELICITAT: "Recordava la primera nit al Paral·lel. Se’l va recórrer d’un cap a l’altre per les dues bandes i no s’ho creia. Semblava un altre món. Només tenint en compte la  petita àrea on es trobava el Soriano, hi havia més teatres i music-halls que cases de veïns: pujant des del port, per la dreta, el Gayarre, l’Arnau i l’Espanyol. Davant per davant, l’Apolo, el Nou, el Soriano i l’Onofri. A més, al costat de cada teatre, el seu cafè corresponent o sala de music-hall..."

En un Paral·lel sense acabar d'urbanitzar va néixer, fa més d'un segle, LA PAJARERA CATALANA; anys més tard la sala passa a dir-se EL MOLINO

Tornem a l'anada al Molino i a l'article de la Roig. Les companyes no ho recorden i no he trobat còpia de l'article al meu arxiu. Tampoc l'he trobat mencionat enlloc. A través del Pep ho he consultat al periodista Pere Meroño, autor del llibre El goig de viure. Biografia de Montserrat Roig, publicat el 2005. Meroño va contestar-nos:

L'article en qüestió no el vaig consultar. El que si vaig fer és "narrar" una exhibició que va fer ella, amb altres dones, tot desfilant per l'escenari [d'El Molino] convenientment abillada.

Aquesta escena de la Roig (no oblidem que va formar part de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual), vestida de vedet baixant les escales d'El Molino surt a diferents indrets. En canvi, si no fos perquè el Catáleg de l'obra periodística de Montserrat Roig menciona l'article EL MOLINO I LES DONES estaria quasi a punt de creure que ho havia somniat!

Però, no puc reproduir l'article , com era la meva intenció, perquè no l'he trobat. El Catàleg diu que el va publicar a MUNDO DIARIO, el dia 23 de novembre de 1977, a la secció "Catalunya endins". Seguint el consell d'Ivan Bordetas vaig anar a l'Arxiu Històric de la Ciutat i vaig consultar els microfilms de l'edició de 23 de novembre de 1977 del MUNDO DIARIO i... Res, ni rastre de l'article; tampoc el vaig trobar en els dies anteriors i en els posteriors. He comprovat que en aquelles dades Montserrat Roig publicava a MUNDO DIARIO; per tant, segurament hi ha un error de data en el Catàleg de l'obra periodística de Montserrat Roig. Aprofitant les vacances nadalenques tornaré a intentar trobar l'article. Si ho aconsegueixo, ho sabreu.

El Molino (anys 20 del segle XX)

Publicat per Anna González Batlle, en EL MIRADOR DE LES DONES

http://miradordones.blogspot.com/2010/12/la-roig-el-molino-i-les-dones.html

Anna Sagristà Bordas i Montserrat Roig Fransitorra

L'avia Anna i la seva neta gran, jo (Carrer de Sant Eusebi. Barcelona, 1953)

El dia 10, ha fet 19 anys de la mort de l'Anna (Anita per a la família, senyora Anita al veïnat) Sagristà Bordas, filla del Domingo i de la Coloma, la meva àvia i padrina de bateig.

El mateix dia va morir Montserrat Roig Fransitorra, escriptora i periodista, feminista i companya (per èpoques) del PSUC.

Jo sóc el farcellet que sosté l'avia Anna, la meva padrina. Al seu costat, el iaio Mariano (González Navas), el meu padrí. Davant les meves cosines Feli, Mari Carmen, Asunción i Peque. La del mig és la filla del Rafael Mora, l'ajudant del meu avi Ramon (Batlle Gordó) al taller d'escenografia, i de l'Esperança, una bona modista (Capella del col·legi Infant Jesús de les Dames Negres, aleshores utilitzada com a Parròquia de Sant Ildefons, juny de 1952)

L'Anna Sagristà i Bordas de soltera vivia al carrer de Viladomat 140,  principal, amb un lapsus de quasi dos anys -sent adolescent-, que va  viure a Perpinyà, a casa d'un oncle maitre d'hotel per escapar d'un grip (?); va estudiar a les Dames Negres i disseny tèxtil a l'Escola del Treball de Barcelona  (quan em jubili ho investigaré); es va casar amb en Ramon; va tenir  quatre fills i en va veure morir tres... Algun dia espero poder-vos-en  parlar més àmpliament i documentada. Ara només afegir que fins molt poc  abans de morir llegia el diari cada dia, feia ganxet a totes hores i  dominava a la perfecció el comandament a distància de la tele i el  telèfon sense fils.

L'Anita és va casar amb en Ramon Batlle  i Gordó, escenògraf i artista. M'agrada aquesta foto, amb els nuvis al  mig, flanquejats pels meus besavis i envoltats per altres familiars (alguns els reconec, altres- malauradament- he oblidat qui em deien que eren); m'agraden les tres noies assegudes a terra, amb la seva actitud allunyada dels posats fotogràfics encarcarats del moment i de la circumstància (Barcelona, 30 d'agost de 1920)

10 de novembre de 1991
L'Anna, la meva àvia, el 10 de  novembre de 1991 tenia 93 anys; va morir de vella. La Montserrat en  tenia 46; va morir víctima d'un càncer de pit. En el tanatori de Sancho  Davila van ocupar capelles quasi consecutives. Quan les companyes del  moviment feminista anaven a acomiadar-se de la Montse, havien de passar  per davant la capella de l'Anita.....

Montserrat Roig, al costat de Maruja Torres (concentració de suport a Maria Ángeles Muñoz, acusada d'adulteri. Palau de Justícia, tardor de 1976. Imatge: COLITA)

Publicat per Anna González Batlle, en EL MIRADOR DE LES DONES
http://miradordones.blogspot.com/2010/11/la-meva-avia-i-la-montserrat-roig.html

JA NO SOM LA RESERVA ESPIRITUAL D'OCCIDENT!

La jerarquia de l'Església catòlica ha estat còmplice del franquisme

I encara no ha demanat perdó!

Veure el dictador sota pal·li encara em fa mal

España era siempre, por una parte, un país originario de la fe. Pensemos que el renacimiento del catolicismo en la época moderna ocurrió sobre todo gracias a España. [...]. Pero también es verdad que en España ha nacido una laicidad, un anticlericalismo, un secularismo fuerte y agresivo como lo vimos precisamente en los años treinta, y esta disputa, más aún, este enfrentamiento entre fe y modernidad, ambos muy vivaces, se realiza hoy nuevamente en España 

Transcripció d'un fragment de les respostes de Benet XVI a la roda de premsa concedida en el vol que el traslladava a Santiago (ECCLESIA DIGITAL)

Amb aquestes declaracions el màxim representant de l'Estat teocràtic del Vaticà ha trencat les regles del joc democràtic i de la no ingerència

Benet XVI contestant els mitjans a l'avió

Anna González Batlle

Barcelona, març 1976. AMNISTIA PER A LA DONA

7 de març de 1976, la dona alta i prima que subjecta la pancarta sóc jo

“El diumenge 7 de març es va poder fer a Barcelona el primer acte reivindicatiu amb caràcter feminista del que es té noticia en els darrers 35 anys. Aquest acte va tenir diferents dignificats: va ser una presència insòlita de la dona al capdavant d’una concentració-manifestació; la reivindicació d’un aspecte de la discriminació de la dona, el dels delictes que la discriminen com són l’avortament, l’adulteri, l’anticoncepció, la prostitució i, per últim, va ser una reafirmació política solidària amb totes les lluites que es desenvolupen al país per les llibertats”

Marina Pino, suplement del DIARIO DE BARCELONA 21/03/1976

Ens hem de situar 34 anys enrere.

Encara no s'han celebrat les Jornades Catalanes de la Dona. El dictador és viu. Som al març de 1976. L'Associació de Dones Universitàries demana permís per realitzar una concentració el dia 7 de març, a les 11.30h, davant de la Presó de Dones de la Trinitat per a sol·licitar l'amnistia per tots els delictes que discriminen la dona. Sánchez Terán, el governador civil, denega el permís. La concentració (il·legal) se celebra igualment. Arriba la policia però en aquesta ocasió no practica cap detenció. Abans, a més a més, s'ha celebrat una petita manifestació pels carrers de Trinitat Vella, propers a la presó. Alguns homes, poquets, ens acompanyen.

En arribar davant de la presó, les manifestants seiem a terra i Trinidad Sánchez Pacheco, la Trini, presidenta de l'Associació de Dones Universitàries, llegeix un manifest demanant la amnistia per als delictes específics de les dones i l'expulsió de les Cruzadas Evangélicas de Cristo Rey.

Les Cruzadas Evangèlicas?
La presó de dones de Barcelona estava administrada per l'ordre religiosa de les Cruzadas Evagélicas de Cristo Rey. L'objectiu de les Cruzadas era «la rehabilitación de mujeres delincuentes, prostitutas o madres solteras» (apa! tot en un mateix sac!). Les Cruzadas sempre va demostrar un especial acarnissament amb les dones que complien presó per raons polítiques, perquè trencaven l'esquema de la dona a casa cuidant del marit i dels fills (segons la seva manera de concebre el món -i la presó- les preses polítiques eren delinqüents i putes)

MVM, inicials de Manolo Vázquez Montalbán, escriu una breu crònica a la revista TRIUNFO que surt el 13 de març (núm. 685 | pàg. 18). La crònica, per cert, conté un error: les dones que ens manifestem no formàvem part del Moviment de Dones Democràtiques de Catalunya (l'any 1976, a Catalunya no existia cap organització amb aquest nom o semblant). Les dones que organitzem la manifestació i hi participem formem part de l'incipient moviment feminista de Barcelona.

Continuarà.....

Publicat per Anna González Batlle, en EL MIRADOR DE LES DONES
http://miradordones.blogspot.com/2010/09/amnistia-per-la-dona-1.html