Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Barcelona. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Barcelona. Mostrar tots els missatges

diumenge, 7 de juliol del 2013

Els pisos (i els seus habitants) de Ciutat Vella de "tota la vida"

Una de les fotos de Pancho Tolchinsky a Ciutat Vella

A través d'un article de David Palacios publicat a LA VANGUARDIA conec el projecte de Pancho Tolchinsky a Ciutat Vella... i m'agrada molt!

Aquest fotograf argentí, nascut a Mèxic, però amb residència a Barcelona des de ja fa anys, vol retaratar habitatges de Ciutat Vella de "tota la vida" i compartir la seva mirada no solament sobre els escenaris sinó sobre les persones que els habiten.

Tolchinsky diu "me n'he adonat que la gent que viu aquí de tota la vida coneix molt poc els seus veïns".  És veritat!. Per això. diu que amb el seu projecte vol "ajudar a combatre aquesta situació i que la gent es pugui coneixer" Jo avui, a través seu, he conegut uns veïns de la Palma de Sant Just. Gràcies

Seguiré el projecte


Anna González Batlle. Gòtic

dimarts, 4 de juny del 2013

Més que una botiga. Rèquiem per a la LLIBRERIA CANUDA


Foto: Marcel Albet Guinart

No sé si paga la pena encetar aquest apartat al bloc o ja és massa tard. Quantes botigues distingides com a centenàries continuen existint i no s'han convertit en una "botiga" de "records" (les cometes no só gratuïtes!) o en un negoci multinacional?

S'omplen la boca parlant de botigues de proximitat, del valor del comerç especialitzat, etc, etc. Però aquesta ciutat perd un darrera l'altre espais que són alguna cosa més que una botiga. A l'octubre li tocarà a la Llibreria Canuda

Per què carai volem un altre Mango al Gòtic?

La Llibreria Canuda (o millor dit Cervantes Canuda), com explica al seu web, té més de 75 anys de vida. La data de la seva fundació és fàcil de recordar, 14 d'abril de 1931, el dia de la proclamació de la Segona República.  La Llei d'Arrendaments Urbans, la LAU, es cobra una nova víctima. La llibreia de vell, amb un fons de més de 200.000 llibres, es veu obligada a tancar. Sembla que els llibres seran substituïts per la roba de la marca Mango, que ja tenen dos botigues a fregar del carrer Canuda (a Portaferrissa 16 i a Portal de l'Àngel 7). Ecs!

Web de la Llibreria
Cervantes presideix una de les sales (Foto: Marcel Albet Guinart)

EL CEMENTIRI DELS LLIBRES OBLIDATS

Es dóna la circumstància que la llibreria Canuda té molt a veure amb el cementiri dels llibres oblidats de La sombra del viento, de Carlos Ruiz Zafón.  La seva visita es remcomana a moltes rutes literàries. I aixpo, també és turisme, digníssimes autoritats! Però tan els fa. Bla, bla, bla... i a l'hora de la veritat, laissez faire i mediocritat (en el millor dels casos).

Foto: Marcel Albet Guinart

Un altre buit a la ciutat, un altre buit a la memòria

Anna González Batlle

dissabte, 1 de juny del 2013

La plaça de JOSEP MARIA HUERTAS CLAVERIA

Des d'avui Huertas Claveria dóna nom a un espai de la "seva" Barcelona

Passió, compromís, honradesa. Ens quedem amb el títol de l'exposició que el Palau Robert va dedicar a Josep María Huertas Claveria (febrer 2011) perquè pensem que aquestes paraules el defineixen força bé, malgrat la dificultat de resumir la vida del periodista, escriptor i historiador (i tantes altres coses) en tres mots.

Avui, la ciutat li ha dedicat una plaça, al seu Poblenou. No voliem deixar passar aquest homenatge sense fer-ne esment. Una de les múltiples facetes d'Huertas Claveria, mort ja fa 6 anys, ha estat la d'aprofundir en la història de Barcelona i dels seus barris.



L'acte d'homenatge a Huertas a BTV, 1 de juny de 2013


Acabem aquest breu article amb una foto del seu amic, el fotograf Pepe Encinas, publicada a EL PERIODICO.
Ens estarà donant una consigna des del més enllà (on sigui que estigui; al cel, segur, si existeix)?


Continuarem intentant no veure-ho tot negre; i intentarem fer-ho amb passió, compromís i honradesa, el millor homentage a Josep Maria Huertas Clavería.

Anna González Batlle


dilluns, 27 de maig del 2013

PASOLINI i la defensa de la llengua catalana


AUTORETRAT. Pier Paolo Pasolini (1947)

La dictadura feixista de Franco ha condemnat la llengua catalana a l'ostracisme més dur, esporgant-la no tan sols de l'escola i els jutjats, sinó també de la tribuna pública, de la ràdio, de la premsa, del llibre i fin i tot de l'Església.

Això no obstant, els escriptors catalans continuen treballant a les catacumbes en espera del dia, potser no gaire llunyà, en que el sol de la llibertat tornarà a brillar sobre aquesta llengua, hereva de la provençal, que va ser la segona en importància -després de la italiana a l'Edat Mitjana i que avui es parla a Espanya, França i Itàlia per més de sis milions de persones

Aquest text forma part de la revista Quaderno romanzo n. 3 del juny de 1947. Aquest darrer quadern de l'Academiuta conté un assaig de Pasolini sobre la literatura catalana i les seves traduccions a l'idioma friüla de poetes catalans com Verdaguer, Costa I Llobera, Alcover, Maragall, Carner, Riba i altres.

Quaderno romazo n. 3 (1947)

L'autoretrat de l'inici d'aquest article i la publicació de la revista són del mateix any: 1947. Pasolini encara viu a Casarsa. La vesant de traductor és una de les més desconegudes de Pasolini. Jo l'he descobert a l'exposició PASOLINI ROMA al CCCB. Aneu-la a veure!


Anna González Batlle

dissabte, 20 d’abril del 2013

JULIAN GRIMAU: 50 anys de la seva execució. No oblidem!



Manifestació pro llibertat de Julián Grimau. Paris, 1963
Que haya un cadáver más, ¿qué importa al mundo?
Pero el mundo se agita y se remueve.
En el mil novecientos treinta y nueve
Se fusilaba más sin tanto inmundo
protestar de masones, liberales,
comunistas, social democristianos,
escritores borrachos, italianos,
gente de mal vivir y radicales.
Pero además, ¿qué pasa? ¿Qué presentas,
mundo, como protesta, inoportuno?
¿Te parece tan grave, pues, la cosa?
¿Tanta importancia tiene a fin de cuentas
que sean un millón o un millón y uno
los muertos de una guerra tan gloriosa?

Antón Salamanca (Alfonso SASTRE), 1963

Tal dia com avui, 20 d'abril, fa 50 anys, a les dos quarts de sis i cinc minuts (5,35h), el règim franquista executa el dirigent comunista Julián Grimau, després que un Consell de Guerra sumaríssim, sense cap garantia jurídica, el condemnés a pena de mort. Un crim d'Estat. Hi ha manifestacions de protesta a molts indrets. Per a més informació, us recomano l'article Julián Grimau, el último ejecutado de la Guerra Civil

La Vanguardia, 21 d'abril de 1963
L'escriptor Alfonso Sastre, amb el pseudònim d'Antón Salas, li dedica els versos amb els que obrim el post. Uns mesos abans, havia escrit amb el mateix pseudònim, La ventana indiscreta, un poema també dedicat a Grimau.


La ventana indiscreta i Manuel Fraga

Otra vez esas radios extranjeras
vomitan contra España su veneno
Salimos ahora al paso de ese trueno
explicando las cosas verdaderas
No ha habido tal señor defenestrado
ni se empleó en su trato la tortura
Tratósele con tacto y con dulzura
Se le invitó a pasar a lo vedado
Saludóselo allí con cortesía
Preguntósele por sus actividades
de manera correcta y muy humana
Díjonos su opinión de la amnistía
Dijímosle después nuestras verdades
Y arrojóse sin más por la ventana.

Antón Salamanca (Alfonso SASTRE), 1962

En aquest cas els versos, sarcàstics, tenen a veure amb "l'intent de suicidi" de Julián Grimau.
La polícia deté Grimau i l'interroga sometent-lo a tota classe de tortura, fins a llençar-lo, emmanillat, per una finestra de la Direccion General de Seguridad. Això passava el 9 de novembre de 1962, a Madrid.
El règim s'inventa una història increible. Segons la versió oficial difosa pel Ministerio de Información y Turismo, el tracta dels policies a Grimau fou exquisit i va ser ell qui es va llençar per la finestra. El ministre de Información y Turismo és Manuel Fraga.

Fraga saluda Franco
Grimau, que miraculosament sobreviu a la caiguda des de la finestra de la DGS, es sotmès a Consell de Guerra sumaríssim el 18 d'abril, condemnat i executat, com hem dit, dos dies després.

El cas Grimau va tenir molt resó fora del país i una Comissió Internacional de Juristes va redactar un voluminós informe. Fraga es veu obligat a comparèixer davant dels mitjans per denunciar, segons el règim, una nova campanya antisespañola a l'estranger.

La Vanguardia, 7 de desembre de 1962
A las cinco y cuarto de esta tarde, en el salón de periodistas del Ministerio de Información y Turismo, el titular del Departamento, señor Fraga Iribarne, convocó a la prensa nacional y estranjera.
A disposición de los informadores había dos completos Informes sobre el «poeta asesino» Marcos Ana y acerca del comunista Julián Grimau a quien el comunismo internacional trata de presentar como «víctima» en España.  Igualmente el señor Frara Iribarne, a quien acompañaba el director general de Prensa y alto personal del Ministerio, ofreció a los informadores un fascículo que enumera, en síntesis, las efemérides recientes de la campaña anti-española internacional y su eco en los periódicos extranjeros. Abarca desde el 19 de septiembre, con la detención de varios terroristas, entre ellos Jorge Conill, y concluye con la explosión de una carga de plástico en de España [...]



Cospedal i el PP en saben molt del que és el feixisme! 
Forma part del seu passat i de vegades treu el cap en el seu present. Fraga va ser el president del PP fins a la seva ort. Com s'atraveig Cospedal a dir que:
"Los 'escraches' son una actitud que se puede comparar con el nazismo o fascismo"?

dijous, 9 de desembre del 2010

Montserrat Roig: EL MOLINO i LES DONES

El Molino (1977)
EL MOLINO I LES DONES
Aquest és el títol de l'article que va escriure Montserrat Roig, al novembre de 1977, arrel de l'anada al Molino d'un grup de dones feministes, majoritàriament del PSUC; jo formava part d'aquest grup que va ocupar dues llotges de la sala del Paral·lel i que, en aquell moment, va causar un cert rebombori. També formaven part del grup Asun Amelivia, Maria Dolors Calvet, Pepa Aguaza... i Montserrat Roig. Els punts suspensius substitueixen el meu buit de memòria. He enviat un correu electrònic a totes les companyes que tinc localitzades, i que crec que també podien formar part del grup, però encara són més desmemoriades que jo.

El Molino (2010)




Els detonants de la rememoració d'aquesta anada al teatre i el posterior article de Montserrat Roig han estat l'aniversari de la mort de la Montserrat Roig i de la meva àvia i la (re)inauguració de la sala EL MOLINO el passat 18 d'octubre. Un acció, per cert que forma part del Pla de Millora i revitalització del Paral·lel

L'avinguda Paral·lel era la principal arteria de l’oci barceloní de principis del segle XX. Hi ha una extensa literatura, de ficció o no, sobre aquest espai que era més que un carrer. M'agrada com descriu la vida del Paral·lel en aquesta època Lluís-Anton Baulenas a LA FELICITAT: "Recordava la primera nit al Paral·lel. Se’l va recórrer d’un cap a l’altre per les dues bandes i no s’ho creia. Semblava un altre món. Només tenint en compte la  petita àrea on es trobava el Soriano, hi havia més teatres i music-halls que cases de veïns: pujant des del port, per la dreta, el Gayarre, l’Arnau i l’Espanyol. Davant per davant, l’Apolo, el Nou, el Soriano i l’Onofri. A més, al costat de cada teatre, el seu cafè corresponent o sala de music-hall..."
En un Paral·lel sense acabar d'urbanitzar va néixer, fa més d'un segle, LA PAJARERA CATALANA; anys més tard la sala passa a dir-se EL MOLINO

Tornem a l'anada al Molino i a l'article de la Roig. Les companyes no ho recorden i no he trobat còpia de l'article al meu arxiu. Tampoc l'he trobat mencionat enlloc. A través del Pep ho he consultat al periodista Pere Meroño, autor del llibre El goig de viure. Biografia de Montserrat Roig, publicat el 2005. Meroño va contestar-nos:
L'article en qüestió no el vaig consultar. El que si vaig fer és "narrar" una exhibició que va fer ella, amb altres dones, tot desfilant per l'escenari [d'El Molino] convenientment abillada.
Aquesta escena de la Roig (no oblidem que va formar part de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual), vestida de vedet baixant les escales d'El Molino surt a diferents indrets. En canvi, si no fos perquè el Catáleg de l'obra periodística de Montserrat Roig menciona l'article EL MOLINO I LES DONES estaria quasi a punt de creure que ho havia somniat!

Però, no puc reproduir l'article , com era la meva intenció, perquè no l'he trobat. El Catàleg diu que el va publicar a MUNDO DIARIO, el dia 23 de novembre de 1977, a la secció "Catalunya endins". Seguint el consell d'Ivan Bordetas vaig anar a l'Arxiu Històric de la Ciutat i vaig consultar els microfilms de l'edició de 23 de novembre de 1977 del MUNDO DIARIO i... Res, ni rastre de l'article; tampoc el vaig trobar en els dies anteriors i en els posteriors. He comprovat que en aquelles dades Montserrat Roig publicava a MUNDO DIARIO; per tant, segurament hi ha un error de data en el Catàleg de l'obra periodística de Montserrat Roig. Aprofitant les vacances nadalenques tornaré a intentar trobar l'article. Si ho aconsegueixo, ho sabreu.

El Molino (anys 20 del segle XX)

Publicat per Anna González Batlle, en EL MIRADOR DE LES DONES

diumenge, 7 de novembre del 2010

JA NO SOM LA RESERVA ESPIRITUAL D'OCCIDENT!

La jerarquia de l'Església catòlica ha estat còmplice del franquisme














I encara no ha demanat perdó!





Veure el dictador sota pal·li encara em fa mal
España era siempre, por una parte, un país originario de la fe. Pensemos que el renacimiento del catolicismo en la época moderna ocurrió sobre todo gracias a España. [...]. Pero también es verdad que en España ha nacido una laicidad, un anticlericalismo, un secularismo fuerte y agresivo como lo vimos precisamente en los años treinta, y esta disputa, más aún, este enfrentamiento entre fe y modernidad, ambos muy vivaces, se realiza hoy nuevamente en España 
Transcripció d'un fragment de les respostes de Benet XVI a la roda de premsa concedida en el vol que el traslladava a Santiago (ECCLESIA DIGITAL)
Amb aquestes declaracions el màxim representant de l'Estat teocràtic del Vaticà ha trencat les regles del joc democràtic i de la no ingerència
Benet XVI contestant els mitjans a l'avió


Anna González Batlle

dimarts, 5 d’octubre del 2010

Barcelona, març 1976. AMNISTIA PER A LA DONA


7 de març de 1976, la dona alta i prima que subjecta la pancarta sóc jo

El diumenge 7 de març es va poder fer a Barcelona el primer acte reivindicatiu amb caràcter feminista del que es té noticia en els darrers 35 anys. Aquest acte va tenir diferents dignificats: va ser una presència insòlita de la dona al capdavant d’una concentració-manifestació; la reivindicació d’un aspecte de la discriminació de la dona, el dels delictes que la discriminen com són l’avortament, l’adulteri, l’anticoncepció, la prostitució i, per últim, va ser una reafirmació política solidària amb totes les lluites que es desenvolupen al país per les llibertats
Marina Pino, suplement del DIARIO DE BARCELONA 21/03/1976
Ens hem de situar 34 anys enrere.

Encara no s'han celebrat les Jornades Catalanes de la Dona. El dictador és viu. Som al març de 1976. L'Associació de Dones Universitàries demana permís per realitzar una concentració el dia 7 de març, a les 11.30h, davant de la Presó de Dones de la Trinitat per a sol·licitar l'amnistia per tots els delictes que discriminen la dona. Sánchez Terán, el governador civil, denega el permís. La concentració (il·legal) se celebra igualment. Arriba la policia però en aquesta ocasió no practica cap detenció. Abans, a més a més, s'ha celebrat una petita manifestació pels carrers de Trinitat Vella, propers a la presó. Alguns homes, poquets, ens acompanyen.

En arribar davant de la presó, les manifestants seiem a terra i Trinidad Sánchez Pacheco, la Trini, presidenta de l'Associació de Dones Universitàries, llegeix un manifest demanant la amnistia per als delictes específics de les dones i l'expulsió de les Cruzadas Evangélicas de Cristo Rey.

Les Cruzadas Evangèlicas?
La presó de dones de Barcelona estava administrada per l'ordre religiosa de les Cruzadas Evagélicas de Cristo Rey. L'objectiu de les Cruzadas era «la rehabilitación de mujeres delincuentes, prostitutas o madres solteras» (apa! tot en un mateix sac!). Les Cruzadas sempre va demostrar un especial acarnissament amb les dones que complien presó per raons polítiques, perquè trencaven l'esquema de la dona a casa cuidant del marit i dels fills (segons la seva manera de concebre el món -i la presó- les preses polítiques eren delinqüents i putes)


MVM, inicials de Manolo Vázquez Montalbán, escriu una breu crònica a la revista TRIUNFO que surt el 13 de març (núm. 685 | pàg. 18). La crònica, per cert, conté un error: les dones que ens manifestem no formàvem part del Moviment de Dones Democràtiques de Catalunya (l'any 1976, a Catalunya no existia cap organització amb aquest nom o semblant). Les dones que organitzem la manifestació i hi participem formem part de l'incipient moviment feminista de Barcelona.

Continuarà.....

Publicat per Anna González Batlle, en EL MIRADOR DE LES DONES
http://miradordones.blogspot.com/2010/09/amnistia-per-la-dona-1.html

dimecres, 21 de juliol del 2010

CONTRA L'OBLIT



Aquest dijous, dia 22 de juliol de 2010, a les 19,30 hores, se celebrarà un homenatge a les víctimes dels afusellaments al Camp de la Bota, organitzat per la Plataforma ciutadana contra la impunitat del franquisme.

L'acte tindrà lloc on es troba el Monument Fraternitat al Fòrum de Barcelona.

L'acte consistirà en la lectura dels noms de les persones afusellades i una encesa d'espelmes en el seu record, i a més:
  • una actuació teatral del grup catorzedabril
  • actuacions musicals de Gerard Quintana i del Taller de músics, que interpretaran un martinete i un cante jondo
  • dansa amb Les filles Föllen, Ruth Enriquez Alhambra i Ana Pérez
  • els actors i actrius Quico Romeu, Jordi Dauder, Carme Sansa i Mariona Casanovas
  • i la participació de Rosa Regàs, Carlos Jiménez Villarejo, i Jordi Vilalta

dijous, 15 de juliol del 2010

MARIA I JO




Demà s'estrena la peli cula MARIA i jo, pel·lícula de Felix Fernández de Castro. La pel·lícula és una adaptació de les llibretes de Miguel Gallardo (veí del Gòtic) que utilitza per a comunicar-se amb Maria, la seva filla.



Maria, diu el seu pare, té un somriure contagiós, un sentit de l'humor especial i té autisme

La notícia a TV3

divendres, 4 de juny del 2010

L'OU COM BALLA, una singular tradició de Barcelona


L'Ou com Balla (Emma)

Des de dijous fins diumenge, les fonts dels claustres, patis i jardins de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, del Palau del Lloctinent (Arxiu de la Corona d’Aragó), del Museu Frederic Marès, de la Casa de l'Ardiaca (Arxiu Històric de la Ciutat), del col·legi Escolàpies Llúria, de l’Ateneu Barcelonès, de la Catedral, del Monestir de Pedralbes i de les esglésies de Santa Anna i de la Puríssima Concepció fan ballar l'ou en un brollador engalanat amb flors i, en alguns casos, cireres.

El de la Casa de l'Ardiaca, el que més m'agrada, em recorda un passeig amb els meus avis un dijous de Corpus de quan era petita. No he oblidat mai el que l'avi Ramon m'anava explicant; és a l'origen de la passió per la meva ciutat.

En aquesta enllaç hi trobareu més informació sobre aquesta tradició, el programa d'actes i l'itinerari dels edificis amb portes obertes i dels espais que fan ballar l'ou (Ajuntament de Barcelona). Us aconsello especialment que aprofiteu l'ocasió per a entrar a la Reial Acadèmia de Bones Lletres

L'Ou com Balla és una de les tradicions més antigues i singulars de la ciutat de Barcelona que se celebra per Corpus (una festivitat important per als cristians), coincidint amb l’arribada de la calor i el despertar de la natura.


www.btvnoticies.cat

La simplicitat i bellesa d'aquest costum barceloní s'ha estès a altres llocs del país (Igualada, Cardona, Manresa, Martorell, Vic, Lleida, Tarragona, Vilanova i la Geltrú...)

L'Ou com Balla consisteix en fer ballar un ou buit al ritme juganer i incert de l'aigua del brollador d'una font. Si l’ou cau sobre l’aigua, torna a rodolar fins al raig i s’enlaira de nou.
Aquesta setmana a la llista de distribució de l'Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC), de la qual sóc membre, s'ha produït un debat molt interessant sobre els principis físics del fenomen. El que és màgia per a mi té a veure amb la mecànica de fluids i amb l'efecte Venturi. El debat també ha inclòs una proposta per a Cosmocaixa: que instal·li un Ou com Balla permanent per a il·lustrar uns principis físics universals.
Origen i significat
Segons l'historiador barceloní Ramon Nonat, el ritual es va començar a celebrar a Barcelona l'any 1440.

Uns associen l'ou amb el cos de Crist i defensen que el ritus és una exaltació de l'eucaristia per damunt del calze. Altres l'associen a la fencunditat i defensen que el ritus és una metàfora del cicle de la vida i una referència al temps i al moviment continuu. Altres, per últim, pensen que es tracta d'una descoberta tècnica que es transforma en un joc d’entreteniment que es popularitzà.


Full de Rengle de la processó de Corpus de Barcelona. Imprès per Fills de Palauzié. Sense data (Joan Amades)


I per acabar, una mica de música?

Música del segle XX, concretament de l'àlbum L'oucomballa de la Companyia Elèctrica Dharma



diumenge, 2 de maig del 2010

EL GÒTIC JA TÉ BIBLIOTECA i la dedica a la Rambla i Andreu Nin

La Rambla, a l'alçada de la plaça del Teatre, a començament del segle XX
Avui, al davant del (tancat) Teatre Principal ha obert les portes la Biblioteca Gòtic-Andreu Nin


Abans d'anar a dinar, hem passat per la Biblioteca Gòtic-Andreu Nin. Feia poquet que l'alcalde Hereu i en nou regidor del Districte de Ciutat Vella, Carles Martí, l'havien inaugurat oficialment i les portes continuaven obertes. La nova biblioteca s'ubica als números 32-34 de la Rambla (plaça del Teatre).

JA ERA HORA!!!
Disposar d'una biblioteca pública i gratuïta al barri és una gran notícia. Una notícia llargament esperada. Hem trigat massa a temps tenir-la.


La Biblioteca Andreu Nin és la biblioteca pública número 36 de la ciutat. És a dir, altres 35 punts de la ciutat han gaudit d'una biblioteca de la Xarxa de Biblioteques de Barcelona abans que el Gòtic.

El Gòtic era l'únic barri de Ciutat Vella que no disposava d'aquest equipament.

Per cert, que més de 3/4 parts (el 78%) del cost de la inversió inicial ha sortit de les arques de l'Ajuntament de Barcelona. La Diputació de Barcelona ha aportat l'11% per adquisició de fons documental i equipament informàtic, i la Generalitat de Catalunya, un 9%. La resta l'ha aportat el Consorci de Biblioteques de Barcelona.

En un espai de quasi 1000 m2, la Biblioteca disposa d'un fons documental inicial d'uns 17.000 documents i 65 subscripcions a diaris i revistes. Compta amb un espai infantil (com m'agraden els espais infantils de les nostres biblioteques!), una aula multimèdia i una sala d'actes que comparteix amb l'Escola Superior de Disseny Elisava.

En aquesta primera visita d'avui m'he endut una bona impressió, és lluminosa i àmplia. M'ha semblat, però, que disposa de pocs llocs de lectura (7 taules de 4 = 28), que hi ha poques butaquetes a l'espai de lectura de premsa i que són menys còmodes que les habituals en altres biblioteques, i no he vist que disposi de punts per escoltar CD i pantalles per veure DVD.


LA RAMBLA DE LES LLETRES
"Les Rambles de Barcelona són un carrer que té poc més d'1 km de llargària. Està dividit en diversos trams amb noms diferents (la Rambla de Canaletes, la Rambla dels Estudis, la Rambla de Sant Josep, la Rambla dels Caputxins, la Rambla de Santa Mònica i la Rambla del Mar). Amb la nova Biblioteca Gòtic-Andreu Nin es proposa un nou tram: LA RAMBLA DE LES LLETRES, un camí obert a la lectura.

Amb aquesta intervenció es dóna rellevància a la vida literària d'aquest bulevard, un dels carrers del món amb més referències literàries, com a patrimoni cultural de la ciutat de Barcelona"
El nou equipament comptarà amb un centre d'interès dedicat a la Rambla, la seva història, els seus edificis i la literatura que ha inspirat.

ANDREU NIN
La Biblioteca ocupa els baixos del que va ser el Grand Hotel Falcón, construït el 1879. Al 1936, el POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista) el va expropiar i el va convertir en la seva seu. Abans de convertir-se en l'edifici Rambla de la Universitat Pompeu Fabra, va allotjar la FECSA.
El 15 de juny [de 1937] la policia va arrestar inesperadament Andreu Nin a la seva oficina. Aquella mateixa nit va fer una batuda a l'Hotel Falcón i va detenir tot els seus ocupants
George Orwell
El sindicalista i periodista Andreu Nin era el màxim dirigent del POUM. La Biblioteca rep el nom de Gòtic pel seu emplaçament, i Andreu Nin com a homenatge al polític revolucionari.



Si voleu fer un recorregut pel passat anarquista de la ciutat, premeu aquest enllaç

Anna González Batlle, 2 de maig de 2010

dissabte, 24 d’abril del 2010

Convertir els botxins en víctimes mai no pot ser un acte de justícia



Convertir els botxins en víctimes mai no pot ser un acte de justícia. Per això resulta irritant el processament de Garzón pel seu intent de reconèixer i donar reparació a les víctimes del franquisme. Estan convertint el pacte d'amnistia en un principi d'ocultació del passat, de negació del reconeixement a les víctimes i de blanqueig del franquisme. L'esperit de la transició era avançar cap endavant des de l'exigència moral de no tornar mai a un enfrontament com la Guerra Civil. Per a això, es va pactar una amnistia que protegís tots els potencials protagonistes del canvi, els que venien del franquisme i els que venien de la resistència. Però aquesta amnistia no significava una absolució del passat. Era, simplement, ajornar el dol per a fer-lo quan la democràcia hagués arribat ja a la seva maduresa i el seu equilibri. Amb paciència, es van deixar passar els anys, però el temps de silenci no podia ser indefinit. Alguna cosa falla a la democràcia espanyola si, avui, encara els botxins passen per davant de les víctimes.

dijous, 22 d’abril del 2010

SAMARANCH, MÉS QUE UN FRANQUISTA... (i continua)

Després de la publicació ahir al vespre del post dedicat a Juan Antonio Samaranch, un molt bon amic, membre de l'AMIF, m'ha enviat un correu amb el títol Exercicis de memòria històrica, en el qual reproduïa un altre que havia rebut ell i que deia així:
Un amic, molt treballador, m'ha fet arribar un petit resum dels titulars de la premsa internacional en relació a la mort de l'insigne Samaranch.

Podria tenir interès pel professorat d'aquesta facultat contrastar-los amb els de la local.
i que continuava amb una sèrie d'enllaços.

Aquí els teniu

THE TIMES: Si vol entendre la corrupció institucionalitzada, un bon lloc per a començar és el palau de Lausana des d'on Samaranch dirigia el COI
http://www.timesonline.co.uk/tol/comment/columnists/guest_contributors/article7104241.ece

L'EXPRESS: Samaranch va canviar la divisa de Coubertain. Amb ell la cosa important era participar en els beneficis
http://www.lexpress.fr/actualite/sport/samaranch-les-mains-blanches_886496.html


BBC : Samaranch va deixar créixer un càncer de corrupció i de luxe al COI
http://www.bbc.co.uk/blogs/adrianwarner/2010/04/controversial_samaranch_made_l.html

LE MONDE : No va amagar mai la seva admiració pel dictador Francisco Franco
http://www.lemonde.fr/sport/article/2010/04/21/l-ancien-president-du-cio-juan-antonio-samaranch-est-mort_1340778_3242.html
http://www.lemonde.fr/carnet/article/2010/04/22/juan-antonio-samaranch_1341142_3382.html


THE NEW YORK TIMES: Samaranch, un antic dirigent esportiu franquista, va tolerar un cert nivell de corrupció al Comitè Olímpic
http://www.nytimes.com/2010/04/22/sports/22samaranch.html?ref=global-home

LA STAMPA: S'ha endut a la tomba el seu fosc passat amb la camisa blava de la Falange
http://www.lastampa.it/multimedia/multimedia.asp?IDmsezione=11&IDalbum=25901&tipo=FOTOGALLERY

SIDNEY MORNING HERALS: Amb Samaranch el Comitè Olímpic va esdevenir sinònim de nepotisme, clientelisme, escàndols, secrets i elitisme
http://www.smh.com.au/sport/games-chief-who-divided-and-ruled-dies-of-heart-failure-20100421-t0pu.html?autostart=1

KURIER: L'espanyol estava al servei dels feixistes
http://kurier.at/sport/1995933.php

NEW ZEALAND HERALD: Samaranch era autocràtic i intolerant
http://www.nzherald.co.nz/sport/news/article.cfm?c_id=4&objectid=10640036

THE WALL STREET JOURNAL: Samaranch insistia a ser tractat d'excel·lentíssim i a envoltar-se de luxe
http://online.wsj.com/article/SB10001424052748704133804575198461651726490.html


La seva lectura és, efectivament, un exercici de memòria històrica, però la comparació amb el que s'ha escrit aquí és sobretot un exercici de periodisme i... de política, és clar.


Els negocis de Samaranch
Per cert, un altre molt bon amic i també membre de l'AMIF em recordava, entre altres, les seves connexions amb Urbanizaciones Torre Baró SA, l'empresa constructora dels blocs de Ciutat Meridiana.

Aquesta part més "casolana" no la tracten els mitjans internacionals (tampoc els d'aquí); potser un dia en podríem parlar. De moment el que he fet és anar a la llibreria a buscar Barcelona ¿a donde vas?, de Francisco Martí i Eduardo Moreno, publicat el maig de 1974, per Editorial Dirosa.

Recordava que en aquest llibre es parlava d'en Samaranch. Efectivament, a la pàgina 43, menciona Samaranch.
(...) cuando en 1973 sean cesados de sus cargos José Maria de Muller y de Abadal y José María de Porcioles y, por el mismo procedimiento de a dedo, sean nombrados Juan Antonio Samaranch y Enrique Masó (...) El nuevo alcalde de Barcelona y el nuevo Presidente de la Diputación tienen relación con la banca y las empresas. Masó era vicepresidente del Banco Industrial de Cataluña, y Samaranch consejero del Banco de Madrid y del Banco Catalán de Desarrollo (...) el segundo era presidente de Urbanizaciones Torre Baró S.A., empresa que levantó bloques de viviendas en el conflictivo punto de Ciudad Meridiana.

I ves per on, ironies de la història, un dels autors del llibre, Francisco Martí, és en Francesc Martí Jusmet. Curiosament, Martí Jusmet serà president de la Diputació de Barcelona el 1979, com a fruït de les primeres eleccions municipals de la democràcia; a l'any 1974, any d'edició del llibre, la Diputació de Barcelona estava presidit per Samaranch.

Tot i no parlar dels negocis del Samaranch, per acabar us recomano El arte de la adaptación política, un reportatge d'Enric Company.
http://www.elpais.com/articulo/deportes/arte/adaptacion/politica/elpepudep/20100422elpepidep_7/Tes#

dimecres, 21 d’abril del 2010

SAMARANCH, MÉS QUE UN FRANQUISTA...

Sí, d'acord, Samaranch ha estat alguna cosa més, però ha estat un franquista sense pal·liatius!



Samaranch és el quart començant per la dreta; al seu costat, Martín Villa





Des que ahir els mitjans van informar del gravíssim estat de salut de Juan Antonio Samaranch, sabíem que passaria. Tots van començar a confeccionar les necrològiques que tenien embastades des de feia temps (això funciona així, amb els personatges importants i més quan tenen una certa edat, cal estar preparats!) i avui estem veient els resultats de l'exercici. Cap parla del seu passat franquista: procurador en Cortes, Delegado Nacional de Educación Física y Deportes.... ni, encara menys, inclouen imatges comprometedores com les dues que publiquem

Encara més disonant és que alguns mitjans mencionin que va ser procurador de les Cortes més votat! Més votat per qui?














Samaranch, amb camisa azul, jurant el càrrec en presència del dictador Franco i del que havia de substituir-lo, l'Almirall Carrero Blanco





Però tothom té dret a canviar i/o a ressituar-se. I Juan Antonio Samaranch, mestre en ser al lloc adequat en el moment oportú, va saber ressituar-se.

No oblidem les pàgines que ha escrit a favor de la ciutat i del país.

dimarts, 20 d’abril del 2010

La memòria obre expedients que el dret considera arxivats



La memòria obre expedients que el dret considera arxivats

El títol d'aquest miniarticle l'hem manllevat d'en Walter Benjamin

UN CLAM DE JUSTÍCIA PER A LES MÉS DE 100.000 PERSONES DESAPAREGUDES
Un clam de justícia per als milers i milers de persones torturades i empresonades pel franquisme

HA ARRIBAT L'HORA DE LES VÍCTIMES

Plataforma que aplega a ciutadanes, ciutadans i a diferents entitats, associacions i organitzacions, l’objectiu comú de la qual és la defensa dels valors i la memòria democràtica.

Suport al jutge Baltasar Garzón
L’oblit és un insult a la consciència i a la dignitat humana
Que Falange i Manos Limpias asseguin a la banqueta dels acusats a Baltasar Garzón, el jutge que ha pretès investigar els danys a les víctimes d’una dictadura, requereix l’atenció de la ciutadania, ja que és un atac directe als principis bàsics de la democràcia.

2a convocatòria:
Dissabte, 24 d’abril, a les 18,30 hores
Concentració ciutadana a la plaça de Sant Jaume de Barcelona

http://nosquedalapalabra.org/unClamDeJusticia.htm