Geraldine Hoff Doyle, símbol de les dones treballadores durant la guerra

  Geraldine Hoff Doyle

Ni la cara ni el nom, Geraldine Hoff Doyle, de la dona de la fotografia no ens diuen res. Si hi afegeixo que va néixer el 31 de juliol 1924, a Inkster, Michigan, i que un cop acabats els estudis secundaris, als 17 anys, es va convertir en una obrera temporal del metall, tampoc, oi?

Ara bé, si us dic que J. Howard Miller, per encàrrec de del Comité Coordinador de Producció de Guerra de la Westinghouse, es va inspirar en la seva imatge per a donar vida a Rosie the Riveter (Rosie, la rebladora), la icona que representa els milions de dones nord-americanes que, durant la 2a Guerra Mundial, van entrar a les fàbriques per a substituir la ma d'obra masculina que era al front, la cosa comença a canviar, no? I si insereixo la següent imatge.... ja no cal afegir quasi res més!

We can do it!  La Rosie del cartell és una dona forta, que assumeix un paper poc tradicional, amb la satisfacció de saber que està contribuint a l'esforç de guerra des de la rereguarda. És guapa, eficient, patriota.. és un símbol.


Al 1942, Redd Evans i John Jacob Loeb van composar Rosie the Riveter, una cançó que es va fer popular, sobretot en la versió d'un grup afroamericà anomenat The Four Vagabonds

Les Rosie, com ja havia passat durant la nostra Guerra Civil,  ocupaven llocs de treball fins aquell moment considerats masculins,  molts cops directament lligats a la industria de guerra.

Però acabada la Guerra, amb el retorn dels combatents, les coses tornen a ser (quasi) igual que abans. La gran majoria de les Rosie tornen a casa, a dedicar-se en exclusiva a les feines de la llar. Ja no són necessàries.

The perfect houswife

Ara, a la postguerra, el que es necessita són perfectes mestresses de casa. Rosie the Riveter és substituïda per Rosie the Perfect Housewife. La imatge dominant és la de la típica família americana: el pare treballador que és qui porta els diners a casa, la mare que és una perfecta mestressa de casa, i la parelleta formada per una filla i un fill sans i ben educats.

Les Rosies han canviat les fàbriques per les cuines



El diumenge passat,  Geraldine Hoff Doyle va morir a l'edat de 86 anys. Dedico aquest post a totes les Rosie

 

Publicat per Anna González Batlle, en EL MIRADOR DE LES DONES

http://miradordones.blogspot.com/2011/01/we-can-do-it.html

Montserrat Roig: EL MOLINO i LES DONES

El Molino (1977)

EL MOLINO I LES DONES
Aquest és el títol de l'article que va escriure Montserrat Roig, al novembre de 1977, arrel de l'anada al Molino d'un grup de dones feministes, majoritàriament del PSUC; jo formava part d'aquest grup que va ocupar dues llotges de la sala del Paral·lel i que, en aquell moment, va causar un cert rebombori. També formaven part del grup Asun Amelivia, Maria Dolors Calvet, Pepa Aguaza... i Montserrat Roig. Els punts suspensius substitueixen el meu buit de memòria. He enviat un correu electrònic a totes les companyes que tinc localitzades, i que crec que també podien formar part del grup, però encara són més desmemoriades que jo.

El Molino (2010)

Els detonants de la rememoració d'aquesta anada al teatre i el posterior article de Montserrat Roig han estat l'aniversari de la mort de la Montserrat Roig i de la meva àvia i la (re)inauguració de la sala EL MOLINO el passat 18 d'octubre. Un acció, per cert que forma part del Pla de Millora i revitalització del Paral·lel

L'avinguda Paral·lel era la principal arteria de l’oci barceloní de principis del segle XX. Hi ha una extensa literatura, de ficció o no, sobre aquest espai que era més que un carrer. M'agrada com descriu la vida del Paral·lel en aquesta època Lluís-Anton Baulenas a LA FELICITAT: "Recordava la primera nit al Paral·lel. Se’l va recórrer d’un cap a l’altre per les dues bandes i no s’ho creia. Semblava un altre món. Només tenint en compte la  petita àrea on es trobava el Soriano, hi havia més teatres i music-halls que cases de veïns: pujant des del port, per la dreta, el Gayarre, l’Arnau i l’Espanyol. Davant per davant, l’Apolo, el Nou, el Soriano i l’Onofri. A més, al costat de cada teatre, el seu cafè corresponent o sala de music-hall..."

En un Paral·lel sense acabar d'urbanitzar va néixer, fa més d'un segle, LA PAJARERA CATALANA; anys més tard la sala passa a dir-se EL MOLINO

Tornem a l'anada al Molino i a l'article de la Roig. Les companyes no ho recorden i no he trobat còpia de l'article al meu arxiu. Tampoc l'he trobat mencionat enlloc. A través del Pep ho he consultat al periodista Pere Meroño, autor del llibre El goig de viure. Biografia de Montserrat Roig, publicat el 2005. Meroño va contestar-nos:

L'article en qüestió no el vaig consultar. El que si vaig fer és "narrar" una exhibició que va fer ella, amb altres dones, tot desfilant per l'escenari [d'El Molino] convenientment abillada.

Aquesta escena de la Roig (no oblidem que va formar part de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual), vestida de vedet baixant les escales d'El Molino surt a diferents indrets. En canvi, si no fos perquè el Catáleg de l'obra periodística de Montserrat Roig menciona l'article EL MOLINO I LES DONES estaria quasi a punt de creure que ho havia somniat!

Però, no puc reproduir l'article , com era la meva intenció, perquè no l'he trobat. El Catàleg diu que el va publicar a MUNDO DIARIO, el dia 23 de novembre de 1977, a la secció "Catalunya endins". Seguint el consell d'Ivan Bordetas vaig anar a l'Arxiu Històric de la Ciutat i vaig consultar els microfilms de l'edició de 23 de novembre de 1977 del MUNDO DIARIO i... Res, ni rastre de l'article; tampoc el vaig trobar en els dies anteriors i en els posteriors. He comprovat que en aquelles dades Montserrat Roig publicava a MUNDO DIARIO; per tant, segurament hi ha un error de data en el Catàleg de l'obra periodística de Montserrat Roig. Aprofitant les vacances nadalenques tornaré a intentar trobar l'article. Si ho aconsegueixo, ho sabreu.

El Molino (anys 20 del segle XX)

Publicat per Anna González Batlle, en EL MIRADOR DE LES DONES

http://miradordones.blogspot.com/2010/12/la-roig-el-molino-i-les-dones.html

Barcelona, març 1976. AMNISTIA PER A LA DONA

7 de març de 1976, la dona alta i prima que subjecta la pancarta sóc jo

“El diumenge 7 de març es va poder fer a Barcelona el primer acte reivindicatiu amb caràcter feminista del que es té noticia en els darrers 35 anys. Aquest acte va tenir diferents dignificats: va ser una presència insòlita de la dona al capdavant d’una concentració-manifestació; la reivindicació d’un aspecte de la discriminació de la dona, el dels delictes que la discriminen com són l’avortament, l’adulteri, l’anticoncepció, la prostitució i, per últim, va ser una reafirmació política solidària amb totes les lluites que es desenvolupen al país per les llibertats”

Marina Pino, suplement del DIARIO DE BARCELONA 21/03/1976

Ens hem de situar 34 anys enrere.

Encara no s'han celebrat les Jornades Catalanes de la Dona. El dictador és viu. Som al març de 1976. L'Associació de Dones Universitàries demana permís per realitzar una concentració el dia 7 de març, a les 11.30h, davant de la Presó de Dones de la Trinitat per a sol·licitar l'amnistia per tots els delictes que discriminen la dona. Sánchez Terán, el governador civil, denega el permís. La concentració (il·legal) se celebra igualment. Arriba la policia però en aquesta ocasió no practica cap detenció. Abans, a més a més, s'ha celebrat una petita manifestació pels carrers de Trinitat Vella, propers a la presó. Alguns homes, poquets, ens acompanyen.

En arribar davant de la presó, les manifestants seiem a terra i Trinidad Sánchez Pacheco, la Trini, presidenta de l'Associació de Dones Universitàries, llegeix un manifest demanant la amnistia per als delictes específics de les dones i l'expulsió de les Cruzadas Evangélicas de Cristo Rey.

Les Cruzadas Evangèlicas?
La presó de dones de Barcelona estava administrada per l'ordre religiosa de les Cruzadas Evagélicas de Cristo Rey. L'objectiu de les Cruzadas era «la rehabilitación de mujeres delincuentes, prostitutas o madres solteras» (apa! tot en un mateix sac!). Les Cruzadas sempre va demostrar un especial acarnissament amb les dones que complien presó per raons polítiques, perquè trencaven l'esquema de la dona a casa cuidant del marit i dels fills (segons la seva manera de concebre el món -i la presó- les preses polítiques eren delinqüents i putes)

MVM, inicials de Manolo Vázquez Montalbán, escriu una breu crònica a la revista TRIUNFO que surt el 13 de març (núm. 685 | pàg. 18). La crònica, per cert, conté un error: les dones que ens manifestem no formàvem part del Moviment de Dones Democràtiques de Catalunya (l'any 1976, a Catalunya no existia cap organització amb aquest nom o semblant). Les dones que organitzem la manifestació i hi participem formem part de l'incipient moviment feminista de Barcelona.

Continuarà.....

Publicat per Anna González Batlle, en EL MIRADOR DE LES DONES
http://miradordones.blogspot.com/2010/09/amnistia-per-la-dona-1.html

CENT ANYS DE DONES UNIVERSITÀRIES

Universitat de Barcelona

Avui, 8 de març de 2010, fa cent anys que les dones podem accedir a les universitats espanyoles.

La instrucción de la mujer

Madrid 8, 22'20 (LA VANGUARDIA)

El ministro de Instrucción pública ha dictado la siguiente Real orden relativa a la enseñanza de la mujer: «La Real orden de 11 de junio de 1888 dispone que las mujeres sean admitidas á los estudios dependientes de este ministerio, como alumnas de enseñanza privada, y que cuando alguna solicite matrícula oficial, se consulte a la superioridad, para que ésta resuelva según el caso y las circunstancias de la interesada. Considerando que estas consultas si no implican limitación de derecho, por lo menos producen dificultades y retrasos de tramitación, cuando el sentido general de la legislación de Instrucción pública es no hacer distinción por razones de sexos, autorizando por igual la matrícula de alumnos y alumnas. El Rey se ha servido disponer que se considere derogada la citada Real orden de 1888 y que por los jefes de los establecimientos docentes se concedan sin necesidad de consultar a la superioridad, las inscripciones de matrícula en enseñanza oficial ó no oficial, solicitadas por las mujeres, siempre que se ajusten a las condiciones y reglas establecidas para cada clase y grupo de estudios.»

Fins aquell moment, les dones estàvem formalment excloses de la institució universitària. Des de 1888 algunes dones havien aconseguit permisos especials per a poder cursar estudis de llicenciatura i de doctorat. Coneixem també dones que acudien a la universitat com oients i, fins i tot, transvestides i sota una identitat masculina. No cal dir que són excepcions excepcionals (si se’m permet la redundància).

Les quatre primeres llicenciades ho són per la Universitat de Barcelona
La primera dona que obté una llicenciatura universitària a Espanya és Maria Dolors Aleu Riera. El 20 d'abril de 1882 es llicencia en Medecina. Uns mesos després ho aconsegueixen Martina Castells Ballespí i Maria Elena Maseras Ribera. La quarta dona en obtenir una llicenciatura és Dolors Llorent Casanovas al 1886. Les quatre ho fan a la Universitat de Barcelona.

Des de fa un segle, si més no legalment, les dones podem accedir a la universitat.

L'any 1970, quan vaig accedir a la universitat, ja érem moltes les dones que hi estudiàvem però encara érem lluny de representar la mitat de l'alumnat.

Un 55 per cent d'alumnes, un 14,3 de catedràtiques

El curs passat, el 2008-209, el 55 per cent de l'alumnat de primer i segon cicle de les universitats espanyoles eren dones. La presència femenina en els cursos de doctorat i en els màsters oficials també superava el 50 per cent.

Però, AI!, si parlem del personal docent i investigador, les dones ocupen només el 35,5 per cent dels lloc a la universitat pública (un 41,5 per cent, a les privades)... i només hi ha un 14,3 per cent de catedràtiques.

Alguna cosa encara no funciona!

Article publicat per Anna GONZÁLEZ BATLLE, en EL MIRADOR DE LES DONES
http://miradordones.blogspot.com/2010/03/1910-1920-un-segle-de-dones.html

DONES DE BARCELONA

Dones fent la bugada a la Gran Via de Barcelona, al 1917 (AHB)

Avui, amb aquesta imatge, LA VANGUARDIA obria un reportatge de Santiago Tarín sobre les dones a Barcelona o, millor dit, sobre l'oblit de les dones en fer la crònica de Barcelona

Memoria es una palabra de género femenino, pero de proceder masculino. La crónica de Barcelona recoge multitud de hechos remarcables de los hombres de la ciudad, pero olvida, o anota marginalmente, lo que hicieron sus mujeres, cuyos logros no fueron menores a sus coetáneas de otras latitudes. Aquí, por ejemplo, se licenciaron las primeras mujeres en Medicina en España, y ejerció en los años veinte una mujer como abogada. En la urbe destacaron periodistas, pedagogas, sindicalistas y políticas. Sus historias son recuperadas ahora por otras mujeres y por la iniciativa de dar preferencia a sus nombres en el nomenclátor barcelonés.

La Marta Estruch, a primera hora del matí, ens ha enviat un correu per informar-nos de la publicació del reportatge. Gràcies, Marta. Ara jo en parlo al MIRADOR per si alguna persona no l'ha llegit. Ho podeu fer en aquest enllaç

Maria López de Sagredo
Es tracta de la primera regidora de l'Ajuntament de Barcelona. Ho fou el 1926, en temps de la dictadura de Primo de Rivera. No en sabia res i continuo sense saber-ne gran cosa.

Si la busqueu al Google us trobareu amb uns resultats molt minsos. He descobert que era membre de la junta directiva d'Acció Catòlica de Barcelona i que va ser una de les 13 dones nomenades pera participar a l'Asamblea Nacional de 1927 (les altres dones eren Mª Natividad Domínguez de Roger, Micaela Díaz y Rabaneda; Josefina Olóriz Arcelus, regidora de l'ajuntament de San Sebastián; María Echarri y Martínez, vocal de l'Instituto de Reformas Sociales; Concepción Loring y Heredia, marquesa viuda de La Rambla; l'advocada Carmen Cuesta del Muro; l'escriptora Blanca de los Ríos Lampérez; Isidra Quesada y Gutiérrez de los Ríos, comptesa viuda d'Aguilar de Inestrillas; Teresa Luzzatti Quiñones, María López Monleón; Trinidad Von Scholtz-Hermensdorff, duquessa viuda de Parcent, i María de Maeztu). Curiosament, Miguel Primo de Rivera havia atorgat, de forma restrictiva, el vot a les dones: és a dir a les dones solteres, majors d'edat

També he descobert que a l'any 1930, a Vallvidrera, un carrer duia el seu nom. Seria hora que Barcelona tornés a tenir un carrer dedicat a la que va ser la primera regidora de la ciutat.

Article publicat per Anna GONZÁLEZ BATLLE, en EL MIRADOR DE LES DONES
http://miradordones.blogspot.com/2010/02/dones-de-barcelona.html

http://elfeminismealpsuc.adpc.cat/

En aquest lloc podeu trobar tots els texts i documents d'aquesta primera fase de la investigació del FEMINISME AL PSUC. Els anys setanta i vuitanta del segle XX

Portada del lloc web de la investigació EL FEMINISME AL PSUC que es va presentar ahir a la tarda

Des del primer moment, el col·lectiu redactor va voler que tothom pogués accedir al fruït del treball realitzat i que, per tant, es crearia un lloc web que, a més, permetés anar ampliant i modificant la informació amb noves aportacions.

Espero que us sigui útil i us resulti interessant. Ara, pel que fa a mi, a continuar amb l'OBJECTIU CENT a la ciutat de Barcelona.

Article publicat per Anna GONZÁLEZ BATLLE, en el MIRADOR DE LES DONES
http://miradordones.blogspot.com/2010/02/httpelfeminismealpsucadpccat.html

El feminisme al PSUC. Els anys setanta i vuitanta del segle XX

Dimarts vivent, dia 16 de febrer, es presentarà públicament el treball EL FEMINISME AL PSUC. Els anys setanta i vuitanta del segle XX.

L'acte de presentació tindrà lloc al Col·legi de Periodistes de Catalunya (Rambla de Catalunya, 10. Barcelona), a les 6 de la tarda.

A continuació de la presentació de la investigació i el lloc web, hi haurà la taula rodona LES DONES ALS PARTITS POLÍTICS, amb la participació d¡Ester Alberich (ERC), Mercè Civit (EUIA), Mercè Claramunt (IC), Imma Moraleda (PSC), Eva Navarrete (PP) i Pilar Pifarré (CiU).

La presentació correrà a càrrec de Montserrat Puig, presidenta de l'Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC), M Jesús Bono, directora general de Memòria Democràtica i , Marta Selva, presidenta de l'Institut Català de la Dona.

Una part de la meva vida
He estat militant del PSUC des del 1974 fins ben entrats els anys 80 del segle passat, amb responsabilitats en el treball de dones. Vaig ser membre del nucli impulsor de la Comissió Nacional per a l’Alliberament de la Dona i responsable de Dones del Comitè de Barcelona del PSUC. També vaig ser membre de la Comisión de la Mujer del Comité Central del PCE. I en nom de l’Associació de Dones Universitàries vaig formar part del Secretariat de les Jornades Catalanes de la Dona i, posteriorment en la Coordinadora Feminista.

EL FEMINISME AL PSUC representa una part de la meva vida, i una part important. L'any 1974 jo tenia 22 anys. Des d'abans de la meva entrada a la universitat participava en la lluita antifranquista i, sense ser-ne conscient, ja era feminista (un terme que aleshores no era gaire comú).

Què és abans l'ou o la gallina?
El que sé del cert és que a partir del 1974, coincidint amb la meva entrada al PSUC (un partit, com tots clandestí) em faig feminista militant. Van ser anys de de lluita, d'aprenentatge, d'amistat, de complicitat.... Van ser uns anys molt intensos, van ser uns anys productius.

El dimarts presentem (Dolors Calvet, Conxa Comas, Marta Corcoy, Marta Estruch, Anna González. Pilar Macià, Mariona Petit i Laura Tremosa) una primera aproximació a aquells anys. A partir d'aleshores aquesta primera fase de la investigació es podrà consultar on-line a

http://elfeminismealpsuc.adpc.cat

Objectiu 100
Ara, amb la Manolita Sanz (la de LES NOTIS DE LA MANOLITA), estic a punt d'embarcar-me en una nova aventura:

RECUPERAR 100 NOMS, 100 ROSTRES, 100 BIOGRAFIES, 100 REFLEXIONS DE 100 DONES MILITANTS DEL PSUC A BARCELONA que han contribuït al naixement, creixement i consolidació del moviment feminista a Barcelona, abans i després de les Jornades Catalanes de la Dona.

No pretenem però fer una simple crònica, sinó desvetllar els punts forts i dèbils d’aquella contribució que ens ajudin a entendre millor la situació actual del moviment feminista a Barcelona i el seu futur. Ens caldrà l'ajut i els ànims de totes i tots vosaltres.

Article publicat per Anna GONZÁLEZ BATLLE, en el MIRADOR DE LES DONES
http://miradordones.blogspot.com/2010/02/el-feminisme-al-psuc-els-anys-setanta-i.html

LES SENYORETES D'AVINYÓ A LES BARRICADES

De la ciutat de les bombes del mil nou cents a la Barcelona metropolitana del vint-i-u

Al començar el segle XX, de Barcelona en deien la ciutat de les bombes, però era molt més que això. Era la ciutat de les fàbriques amb el “Manchester català” al Poble Nou i, també, el barri de Pequín, tot just tocant-se. Al carrer d'Avinyó, els maçons tenien lògies i un jove Picasso pintava les "Senyoretes" inspirant-se en una casa de barrets d'aquest carrer. El doctor Zamenhof visitava la ciutat atret per les associacions i escoles esperantistes que volien comunicar-se amb tot el món. Agrupacions espiritistes sorgien com alternativa a les creences clericals. El món obrer ja havia protagonitzat importants vagues generals i s’estava organitzant; els ateneus i les societats obreres impulsaven l’educació, la cultura i la ciència. Les escoles laiques amb l’educació racionalista (científica) naixien com alternativa a la influència de l’Església. Els partits polítics de la burgesia, de les classes populars i del proletariat s’estaven organitzant: solidaritat catalana, solidaritat obrera, els republicans radicals, els de la Lliga, els socialistes, els anarquistes... El català es mantenia com la llengua d’estar per casa per a uns i d’il·lustració per a altres.

Barcelona lluitava per “ser i estar al món”. Sense muralles i havent incorporat els municipis del pla naixia, tot just amb mig milió d'habitants, la Barcelona metropolitana. Tots aquests fets i altres feien bullir la ciutat, la trasbalsaven i, alhora, la feien atractiva, poderosa i sense entranyes, misteriosa i influent, enlluernadora i traicionera.

Tot sovint les solidaritats s’imposen i a retruc les denuncies i els odis guanyen la partida. Personatges entranyables com Narcís Monturiol (aquest any se celebra el 150 aniversari de l'avarament del primer Ictineu) van jugar tots els papers de l’auca, lluitador polític, científic inventor, inversor (avui en dirien emprenedor) va morir oblidat. Al contrari li passà a Ferrer i Guardia que, precisament, per ser "assassinat legalment" amb altres 4 homes de les barriades (N.S.E.O.) ha esdevingut mite (ben fet). Perquè importa. Barcelona ha estat objecte d’Odes, acabades i inacabades, perquè en la seva brutícia i en com la transforma rau el seu pervenir tant com en la seva neteja i claredat.

Les barricades, amb la llum de les fogueres, esdevenen símbol, social i polític. A la Setmana Tràgica, les" senyoretes d'Avinyó" baixen a les barricades. En molts casos les encapçalen. Es trenquen tradicions ancestrals i les dones esdevenen protagonistes, un instant. Aquelles dones i la ciutat ens diuen:

Soc a les barricades i, també, a casa:
Obrera i prostituta; burgesa i conservadora.
Soc dona que dóna vida,
em rebel·lo contra el "tribut de sang",
a les barricades.
Perquè soc qui soc, al reconeixem, reneixo.

A partir del juliol de 1909, Barcelona deixa enrere la ciutat de les bombes i es converteix en la ciutat de la llum.

Pep Martínez Barceló

Carrer d'Avinyó (Barcelona), 19 de juliol de 2009

LA PRESÓ DE DONES DE LES CORTS (1939-1955)

"Cap placa no recorda avui l'existència de la presó de dones de les Corts a Barcelona, ni tampoc reconeix els milers de presoneres tancades dins els seus murs durant la repressió franquista, entre 1939 i 1953.
L'antic edifici va ser enderrocat, i al seu lloc s'alcen ara uns grans magatzems: El Corte Inglés de Diagonal."

Per aquest motiu us recomanem amb entusiasme una pàgina molt interessant i molt ben feta, la de la Presó de dones de les Corts, 1939-1955

Aquesta pàgina web pretén ser un homenatge virtual a les dones presoneres de Les Corts. Tomasa Cuevas, Soledad Real, Enriqueta Gallinat, Maria Salvo, Laia Berenguer ... són dones que van ser condemnades a romandre durant anys a la presó de Les Corts, alguna d’elles abans o després de l’exili.

La història de la presó de Les Corts ha aconseguit sobreviure a un lloc físic. El record de les supervivents ho ha fet possible. Però, el fet que aquestes supervivents fossin dones no va fer més que espessir al seu voltant aquest mur de silenci, víctimes del triple estigma social al qual s’enfrontava tota excarcerada política durant el franquisme i la transició en la mesura que era roja, ex-presa i dona. Per les preses de Les Corts, l’oblit o la indiferència van marcar el pas a les excavadores del desarrollisme franquista que van demolir l’edifici que allotjava la presó.

En aquesta pàgina web podem trobar des de la història de la presó, context històric, testimonis, entrevistes i fotografies, fins a diferents recursos com documentals i imatges sobre la presó reproduïdes a les publicacions oficials del règim franquista sobre el món penitenciari.

Una frase de Manuel Vázquez Montalbán dóna pas a la carpeta de les imatges

La mentida d'aquell règim era visual, abans que res visual, i en el futur serà imprescindible que els historiadors adjuntin a llur escriptura analítica les imatges d'aquells comediants sagnants.

Manuel Vázquez Montalbán, 1992. "Autobiografía del general Franco"

Us convidem a veure les imatges i a llegir els texts

MÈMORIA VIVA I LÙCIDA DEL DARRER SEGLE

Avui, 22 d'abril, Rita Levi-Montalcini fa 100 anys. La lúcida i compromesa premi Nòbel és la memòria viva del darrer segle

"Mai he pensat en mi. Viure o morir són la mateixa cosa"
"És ridícul obsessionar-nos per l’envelliment. El meu cervell aviat tindrà un segle, però no coneix la senilitat, és millor que quan era jove. El cos se m’ha arrugat, però no el cervell!"

Aquestes afirmacions pertanyen a la neuròloga i premi Nobel de Medicina, Rita Levi Montalcini: la descobridora del factor de creixement nerviós (NFG) que ha permès explicar el creixement de les cèl·lules del sistema nerviós.

La científica assegura que els nostres cervells tenen una gran plasticitat neuronal i que, malgrat la mort de neurones, el cervell troba nous camins per a continuar funcionant. Això si, cal estimular-lo i mantenir-lo actiu i il·lusionat.

Levi-Montalcini el manté actiu: no ha deixat d’investigar i conserva el seu compromís social i la curiositat pel que passa al món. Continua investigant, no admet la paraula jubilació. Opina que la jubilació està destruint cervells; molta gent es jubila i s’abandona, i això mata el seu cervell i emmalalteix.

La seva vista és deficient i la seva oïda no és massa bona. Necessita de la seva secretària per a utilitzar Internet, una de les seves eines favorites, però conserva la vitalitat, la ironia i la lucidesa.

Rita Levi Montalcini va néixer a Torí el 1909. El seu pare, un enginyer apassionat per les matemàtiques, es va negar a deixar-la estudiar. Fa un segle,les dones no feien aquestes coses. El seu futur, per tant, era fer un bon matrimoni i ser mare. Finalment, però, gràcies a la insistència i perseverança(una de les seves virtuts), va poder assolir el seu desig: estudiar. Quan tenia 20 anys, va accedir al batxillerat superior i després a la facultat de medecina, on es gradua.

Es va veure obligada a deixar la universitat, en aplicació de les lleis antisemites del feixista Mussolini. També es va tenir que amagar per evitar la deportació. Malgrat això, no es va donar per vençuda i va muntar un laboratori al seu amagatall i va continuar estudiant i investigant. Durant la guerra, va ser metge de la Resistència i de les tropes aliades.

Acabada la segona guerra mundial va acceptar la invitació de la Washington University in St. Louis (Missouri, EUA). Durant 30 anys hi va ensenyar i treballar i és allà on va descobrir el NGF. El 1986, juntament amb el seu col.laborador Stanley Cohen, rep el premi Nobel de fisiologia i medicina.

La seva carrera és plena d’altres premis i reconeixements. No els mencionaré (podeu cercar-los a la xarxa). Faig menció només a un dels darrers: el 23 d’octubre de l’any passat va ser investida doctora honoris causa per la Universidad Complutense (Madrid).

Solidària, feminista i ecologista.
Laica i agnòstica

La lluita contra la pobresa i les desigualtats socials, la defensa de la igualtat per a les dones i el respecte al medi ambient han estat i són preocupacions bàsiques de Rita Levi-Montalcini. A TIEMPO DE CAMBIOS: PENSAR Y VIVIR A FAVOR DE LA SUPERVIVENCIA DE LA ESPECIE HUMANA, el llibre que va escriure quan ja tenia 96 anys, parla d’aquestes preocupacions i crida l’atenció sobre els perills als que ens enfrontem com a espècie.

La situació del món, de la humanitat, no és bona, però no és desesperada. Podem sortir-nos-en si apliquem noves regles, si som capaços de dur a terme alguns canvis. Hem de fugir dels determinismes"

El futur no està escrit a les estrelles (determinisme exogen), ni en el cor de cada cèl.lula (determinisme endogen). Levi-Montalcini diu que la vida de tot ésser humà és el resultat del programa genètic escrit als seus gens, però també de les condicions ambientals en les que aquest programa es pot desenvolupar i afirma que les condicions influeixen més que els gens.

"Reconèixer i respectar els drets humans equival a assumir deures específics, com el de garantir uns nivells adequats de vida a tots els pobles i, per tant, condicions ambientals acceptables per a les generacions del futur”

“Si canviem la forma d’educar els nens i nens, d’enfrontar-nos amb la vida. Canviarem el món. Els mètodes tradicionals són absurds”

Fins ara, diu Levi-Montalcini, ens hem mogut entre l’autoritarisme victorià, o sigui, fes això perquè tu ets petit i jo sóc gran, i el permissivitat, o sigui, fes el que vulguis.

“La informàtica ens dóna accés a un món nou que no existia fa solament mig segle. A falta d’un nou desenvolupament de la neocòrtex, disposem dels ordinadors”

La informàtica és molt important per a permetre a les noves generacions una visió del món més generosa i intel·ligent”

“La incorporació de les dones a les altes esferes polítiques y socials i la seva plena implicació són imperatives per a un nou ordre mundial”

Article escrit per Anna González Batlle i publicat al MIRADOR DE LES DONES