MARIA I JO

Demà s'estrena la peli cula MARIA i jo, pel·lícula de Felix Fernández de Castro. La pel·lícula és una adaptació de les llibretes de Miguel Gallardo (veí del Gòtic) que utilitza per a comunicar-se amb Maria, la seva filla.

Maria, diu el seu pare, té un somriure contagiós, un sentit de l'humor especial i té autisme

La notícia a TV3

CENT ANYS DE DONES UNIVERSITÀRIES

Universitat de Barcelona

Avui, 8 de març de 2010, fa cent anys que les dones podem accedir a les universitats espanyoles.

La instrucción de la mujer

Madrid 8, 22'20 (LA VANGUARDIA)

El ministro de Instrucción pública ha dictado la siguiente Real orden relativa a la enseñanza de la mujer: «La Real orden de 11 de junio de 1888 dispone que las mujeres sean admitidas á los estudios dependientes de este ministerio, como alumnas de enseñanza privada, y que cuando alguna solicite matrícula oficial, se consulte a la superioridad, para que ésta resuelva según el caso y las circunstancias de la interesada. Considerando que estas consultas si no implican limitación de derecho, por lo menos producen dificultades y retrasos de tramitación, cuando el sentido general de la legislación de Instrucción pública es no hacer distinción por razones de sexos, autorizando por igual la matrícula de alumnos y alumnas. El Rey se ha servido disponer que se considere derogada la citada Real orden de 1888 y que por los jefes de los establecimientos docentes se concedan sin necesidad de consultar a la superioridad, las inscripciones de matrícula en enseñanza oficial ó no oficial, solicitadas por las mujeres, siempre que se ajusten a las condiciones y reglas establecidas para cada clase y grupo de estudios.»

Fins aquell moment, les dones estàvem formalment excloses de la institució universitària. Des de 1888 algunes dones havien aconseguit permisos especials per a poder cursar estudis de llicenciatura i de doctorat. Coneixem també dones que acudien a la universitat com oients i, fins i tot, transvestides i sota una identitat masculina. No cal dir que són excepcions excepcionals (si se’m permet la redundància).

Les quatre primeres llicenciades ho són per la Universitat de Barcelona
La primera dona que obté una llicenciatura universitària a Espanya és Maria Dolors Aleu Riera. El 20 d'abril de 1882 es llicencia en Medecina. Uns mesos després ho aconsegueixen Martina Castells Ballespí i Maria Elena Maseras Ribera. La quarta dona en obtenir una llicenciatura és Dolors Llorent Casanovas al 1886. Les quatre ho fan a la Universitat de Barcelona.

Des de fa un segle, si més no legalment, les dones podem accedir a la universitat.

L'any 1970, quan vaig accedir a la universitat, ja érem moltes les dones que hi estudiàvem però encara érem lluny de representar la mitat de l'alumnat.

Un 55 per cent d'alumnes, un 14,3 de catedràtiques

El curs passat, el 2008-209, el 55 per cent de l'alumnat de primer i segon cicle de les universitats espanyoles eren dones. La presència femenina en els cursos de doctorat i en els màsters oficials també superava el 50 per cent.

Però, AI!, si parlem del personal docent i investigador, les dones ocupen només el 35,5 per cent dels lloc a la universitat pública (un 41,5 per cent, a les privades)... i només hi ha un 14,3 per cent de catedràtiques.

Alguna cosa encara no funciona!

Article publicat per Anna GONZÁLEZ BATLLE, en EL MIRADOR DE LES DONES
http://miradordones.blogspot.com/2010/03/1910-1920-un-segle-de-dones.html

Els BATLLE: la meva família

Feia temps que ho volia fer, però ho anava deixant per a més endavant. Això d'avui només n'és el començament. No en conec tota la història, només alguns detalls. Part d'aquesta història es troba a diversos arxius.

Estic parlant dels Batlle, estic parlant de la meva família i de la seva història. Caldrà (potser quan em jubili) que em dediqui a cercar peces d'aquest trencaclosques que per a mi és la història dels Batlle. Una família amb un arbre geològic antic, frondós i robust, amb arrels al segle XI (l'arbre de la família Batlle és un dels documents que hauré d'anar a buscar als arxius, ja que s'ha extraviat el que ens havia regalat la família VIADER).

No ha passat el mateix amb el document escrit per n'Eduard de Batlle i Descatllar, un dels meus besavis, que reprodueixo i transcric. El va titular BREU ACLARACIÓ A AQUEST DOCUMENT (és refereix al "Privilegio concedido por S.M. CARLOS II, rey de las Españas a Juan Batlle del lugar de Parets del Ampurdán en el Principado de Cataluña. MDCLXXVIII" i en parlaré més endavant)

I ho faig, com diu l'Eduard de Batlle i Descatllar, no per aliment de vanitats ni grandeses, que sortosament el Món ja ha anat democratitzant-se sinó com a preciós record de tots els nostres benvolguts i dignes avantpassats.

Ho faig en memòria del meu avi, en Ramon Batlle i Gordó, de la meva mare, l'Anna Batlle i Sagristà i dels altres familiars que he conegut i estimat i que ara també són morts. Però ho faig sobretot per a la meva germana Montserrat i el meu cosí Ramon Martí Batlle i els seus fills: l'Oriol, la Flora i la Laia. I pel meu pare, el Josep González Navarro, i, per suposat, ho faig per a mi que ho vull compartir amb la meva família àmplia (de sang o no) i les amigues i amics i les lectores i lectors.

BREU ACLARACIÓ A AQUEST DOCUMENT
La casa Pairal dels Batlle de Parets estava situada en el Lloc anomenat Santa Llogaria de Parets d'Empordà en la província de Girona, a tres kilòmetres del Poble de Bàscara.

A mitjans del segle 19, residia en ella en Ramon de Batlle i de Feliu, orfe de Pares i amb vuit germans dels quals ell era el major i hereu.

Ramon de Batlle i de Feliu

Per als anys del 1856 al 1858 el dit hereu contragué matimni amb na Maria dels Dolors de Descatllar i de Saleta, natural de Quadres en el poble de Gurb, província de Barcelona i a cinc kilòmetres de Vic. Hagueren quatre fills d'aquest matrimoni: en Lluís, en Joaquím, na Pilar i el que firma aquest escrit. Morí la pobre mare deixant-los tots petits per allà l'any 1866 i als voltants de 1870 el seu marit contragué segon matrimoni del que no hagué successió.

Els contratemps que la casa Batlle venia suportant, els molts gastos que l'educació i dots dels germans ocasionaven i també la qüestió política en la guerra civil carlista acabaren d'embolicar el patrimoni de la família i vingué un dia que honradament el cap de la família ja anomenat decidí cedir als seus acreedors tots els seus béns en pagament dels deutes que de temps immemorial pesaven sobre d'ell i agravats en aquesta última època per les causes ja citades.

D'aquesta manera desaparegué la casa Pairal de nostres avantpassats que sense aquesta petita aclaració no sabrien ni on havia existit.

Aquest document adjunt fou extraviat alguns anys i recuperat per mi, el deixo al meu fill únic varó en Ramon Batlle i Gordó, amb l'encàrrec de que el guardi i vagi a mans dels més seriós i entenimentats dels nostres descendents, no per aliment de vanitats ni grandeses, que sortosament el Món ja ha anat democratitzant-se sinó com a preciós record de tots els nostres benvolguts i dignes avantpassats.

Barcelona any 1925

Eduard de Batlle i Descatllar

Fa més d'un segle que el meu besavi Eduard va haver d'abandonar per sempre Can Batlle, en passar a ser propietat dels creditors de la família, i venir de molt jovenet a guanyar-se la vida a Barcelona. Però Can Batlle continua sobresurtin per la seva noble estructura i dimensions.

Anna González Batlle