Aquest fotograf argentí, nascut a Mèxic, però amb residència a Barcelona des de ja fa anys, vol retaratar habitatges de Ciutat Vella de "tota la vida" i compartir la seva mirada no solament sobre els escenaris sinó sobre les persones que els habiten.
Tolchinsky diu "me n'he adonat que la gent que viu aquí de tota la vida coneix molt poc els seus veïns". És veritat!. Per això. diu que amb el seu projecte vol "ajudar a combatre aquesta situació i que la gent es pugui coneixer"
Jo avui, a través seu, he conegut uns veïns de la Palma de Sant Just. Gràcies
Ramon Benaiges amb els seus alumnes (Foto: Família Benaiges)
El CULTURES d'avui publica un article d'Eva Millet sobre Antoni Benaiges, un jove i compromès mestre català, que el 1934 es destinat a Bañuelos de Bureba.
En aquest poblet de la província de Burgos, que actualment té 33 persones empadronades i que aleshores no tenia ni carretera per arribar-hi, aplica amb il·lusió les idees pedagògiques de Freinet.
Impremta escolar
Així l'escola disposa d'una impremteta que genera 13 publicacions en els dos únics anys que Benaiges n´és el mestre, ja que la seva vida acaba tràgicament el juliol de 1936, amb l'Alzamiento Nacional.
A Benaiges oficialment desaparegut, se l'enduen pres, el torturen i l'assassinen el 25 de juliol de 1936. El seu cos, juntament amb el de més d'un centenar de republicans, va a parar a la fosa comuna de La Pedraja (Burgos).
Per als sublevats, el delicte d'aquest mestre de Mont-Roig del Camp que animava les nenes i els nens a pensar i a participar, era ser "antipatriótico, antisocial y mal visto por todo el mundo".
Ja se sap per a alguns pensar és perillós.
Desenterrant el silenci és un vídeo de Sergi Bernal, que també ha publicat el llibre il·lustrat Antoni Benaides, el mestre que va prometre el mar (Blume). .
La dictadura feixista de Franco ha condemnat la llengua catalana a l'ostracisme més dur, esporgant-la no tan sols de l'escola i els jutjats, sinó també de la tribuna pública, de la ràdio, de la premsa, del llibre i fin i tot de l'Església.
Això no obstant, els escriptors catalans continuen treballant a les catacumbes en espera del dia, potser no gaire llunyà, en que el sol de la llibertat tornarà a brillar sobre aquesta llengua, hereva de la provençal, que va ser la segona en importància -després de la italiana a l'Edat Mitjana i que avui es parla a Espanya, França i Itàlia per més de sis milions de persones
Aquest text forma part de la revista Quaderno romanzo n. 3 del juny de 1947. Aquest darrer quadern de l'Academiuta conté un assaig de Pasolini sobre la literatura catalana i les seves traduccions a l'idioma friüla de poetes catalans com Verdaguer, Costa I Llobera, Alcover, Maragall, Carner, Riba i altres.
Quaderno romazo n. 3 (1947)
L'autoretrat de l'inici d'aquest article i la publicació de la revista són del mateix any: 1947. Pasolini encara viu a Casarsa. La vesant de traductor és una de les més desconegudes de Pasolini. Jo l'he descobert a l'exposició PASOLINI ROMA al CCCB. Aneu-la a veure!
7 de març de 1976, la dona alta i prima que subjecta la pancarta sóc jo
“El diumenge 7 de març es va poder fer a Barcelona el primer acte reivindicatiu amb caràcter feminista del que es té noticia en els darrers 35 anys. Aquest acte va tenir diferents dignificats: va ser una presència insòlita de la dona al capdavant d’una concentració-manifestació; la reivindicació d’un aspecte de la discriminació de la dona, el dels delictes que la discriminen com són l’avortament, l’adulteri, l’anticoncepció, la prostitució i, per últim, va ser una reafirmació política solidària amb totes les lluites que es desenvolupen al país per les llibertats”
Marina Pino, suplement del DIARIO DE BARCELONA 21/03/1976
Ens hem de situar 34 anys enrere.
Encara no s'han celebrat les Jornades Catalanes de la Dona. El dictador és viu. Som al març de 1976. L'Associació de Dones Universitàries demana permís per realitzar una concentració el dia 7 de març, a les 11.30h, davant de la Presó de Dones de la Trinitat per a sol·licitar l'amnistia per tots els delictes que discriminen la dona. Sánchez Terán, el governador civil, denega el permís. La concentració (il·legal) se celebra igualment. Arriba la policia però en aquesta ocasió no practica cap detenció. Abans, a més a més, s'ha celebrat una petita manifestació pels carrers de Trinitat Vella, propers a la presó. Alguns homes, poquets, ens acompanyen.
En arribar davant de la presó, les manifestants seiem a terra i Trinidad Sánchez Pacheco, la Trini, presidenta de l'Associació de Dones Universitàries, llegeix un manifest demanant la amnistia per als delictes específics de les dones i l'expulsió de les Cruzadas Evangélicas de Cristo Rey.
Les Cruzadas Evangèlicas? La presó de dones de Barcelona estava administrada per l'ordre religiosa de les Cruzadas Evagélicas de Cristo Rey. L'objectiu de les Cruzadas era «la rehabilitación de mujeres delincuentes, prostitutas o madres solteras» (apa! tot en un mateix sac!). Les Cruzadas sempre va demostrar un especial acarnissament amb les dones que complien presó per raons polítiques, perquè trencaven l'esquema de la dona a casa cuidant del marit i dels fills (segons la seva manera de concebre el món -i la presó- les preses polítiques eren delinqüents i putes)
MVM, inicials de Manolo Vázquez Montalbán, escriu una breu crònica a la revista TRIUNFOque surt el 13 de març (núm. 685 | pàg. 18). La crònica, per cert, conté un error: les dones que ens manifestem no formàvem part del Moviment de Dones Democràtiques de Catalunya (l'any 1976, a Catalunya no existia cap organització amb aquest nom o semblant). Les dones que organitzem la manifestació i hi participem formem part de l'incipient moviment feminista de Barcelona.
El de la Casa de l'Ardiaca, el que més m'agrada, em recorda un passeig amb els meus avis un dijous de Corpus de quan era petita. No he oblidat mai el que l'avi Ramon m'anava explicant; és a l'origen de la passió per la meva ciutat.
En aquesta enllaç hi trobareu més informació sobre aquesta tradició, el programa d'actes i l'itinerari dels edificis amb portes obertes i dels espais que fan ballar l'ou(Ajuntament de Barcelona). Us aconsello especialment que aprofiteu l'ocasió per a entrar a la Reial Acadèmia de Bones Lletres
L'Ou com Balla és una de les tradicions més antigues i singulars de la ciutat de Barcelona que se celebra per Corpus (una festivitat important per als cristians), coincidint amb l’arribada de la calor i el despertar de la natura.
La simplicitat i bellesa d'aquest costum barceloní s'ha estès a altres llocs del país (Igualada, Cardona, Manresa, Martorell, Vic, Lleida, Tarragona, Vilanova i la Geltrú...)
L'Ou com Balla consisteix en fer ballar un ou buit al ritme juganer i incert de l'aigua del brollador d'una font. Si l’ou cau sobre l’aigua, torna a rodolar fins al raig i s’enlaira de nou.
Aquesta setmana a la llista de distribució de l'Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC), de la qual sóc membre, s'ha produït un debat molt interessant sobre els principis físics del fenomen. El que és màgia per a mi té a veure amb la mecànica de fluids i amb l'efecte Venturi. El debat també ha inclòs una proposta per a Cosmocaixa: que instal·li un Ou com Balla permanent per a il·lustrar uns principis físics universals.
Origen i significat Segons l'historiador barceloní Ramon Nonat, el ritual es va començar a celebrar a Barcelona l'any 1440.
Uns associen l'ou amb el cos de Crist i defensen que el ritus és una exaltació de l'eucaristia per damunt del calze. Altres l'associen a la fencunditat i defensen que el ritus és una metàfora del cicle de la vida i una referència al temps i al moviment continuu. Altres, per últim, pensen que es tracta d'una descoberta tècnica que es transforma en un joc d’entreteniment que es popularitzà.
Full de Rengle de la processó de Corpus de Barcelona. Imprès per Fills de Palauzié. Sense data (Joan Amades)
I per acabar, una mica de música? Música del segle XX, concretament de l'àlbum L'oucomballa de la Companyia Elèctrica Dharma
Sí, d'acord, Samaranch ha estat alguna cosa més, però ha estat un franquista sense pal·liatius!
Samaranch és el quart començant per la dreta; al seu costat, Martín Villa
Des que ahir els mitjans van informar del gravíssim estat de salut de Juan Antonio Samaranch, sabíem que passaria. Tots van començar a confeccionar les necrològiques que tenien embastades des de feia temps (això funciona així, amb els personatges importants i més quan tenen una certa edat, cal estar preparats!) i avui estem veient els resultats de l'exercici. Cap parla del seu passat franquista: procurador en Cortes, Delegado Nacional de Educación Física y Deportes.... ni, encara menys, inclouen imatges comprometedores com les dues que publiquem
Encara més disonant és que alguns mitjans mencionin que va ser procurador de les Cortes més votat! Més votat per qui?
Samaranch, amb camisa azul, jurant el càrrec en presència del dictador Franco i del que havia de substituir-lo, l'Almirall Carrero Blanco
Però tothom té dret a canviar i/o a ressituar-se. I Juan Antonio Samaranch, mestre en ser al lloc adequat en el moment oportú, va saber ressituar-se.
No oblidem les pàgines que ha escrit a favor de la ciutat i del país.
Dones fent la bugada a la Gran Via de Barcelona, al 1917 (AHB)
Avui, amb aquesta imatge, LA VANGUARDIA obria un reportatge de Santiago Tarín sobre les dones a Barcelona o, millor dit, sobre l'oblit de les dones en fer la crònica de Barcelona
Memoria es una palabra de género femenino, pero de proceder masculino. La crónica de Barcelona recoge multitud de hechos remarcables de los hombres de la ciudad, pero olvida, o anota marginalmente, lo que hicieron sus mujeres, cuyos logros no fueron menores a sus coetáneas de otras latitudes. Aquí, por ejemplo, se licenciaron las primeras mujeres en Medicina en España, y ejerció en los años veinte una mujer como abogada. En la urbe destacaron periodistas, pedagogas, sindicalistas y políticas. Sus historias son recuperadas ahora por otras mujeres y por la iniciativa de dar preferencia a sus nombres en el nomenclátor barcelonés.
La Marta Estruch, a primera hora del matí, ens ha enviat un correu per informar-nos de la publicació del reportatge. Gràcies, Marta. Ara jo en parlo al MIRADOR per si alguna persona no l'ha llegit. Ho podeu fer en aquest enllaç Maria López de Sagredo Es tracta de la primera regidora de l'Ajuntament de Barcelona. Ho fou el 1926, en temps de la dictadura de Primo de Rivera. No en sabia res i continuo sense saber-ne gran cosa.
Si la busqueu al Google us trobareu amb uns resultats molt minsos. He descobert que era membre de la junta directiva d'Acció Catòlica de Barcelona i que va ser una de les 13 dones nomenades pera participar a l'Asamblea Nacional de 1927 (les altres dones eren Mª Natividad Domínguez de Roger, Micaela Díaz y Rabaneda; Josefina Olóriz Arcelus, regidora de l'ajuntament de San Sebastián; María Echarri y Martínez, vocal de l'Instituto de Reformas Sociales; Concepción Loring y Heredia, marquesa viuda de La Rambla; l'advocada Carmen Cuesta del Muro; l'escriptora Blanca de los Ríos Lampérez; Isidra Quesada y Gutiérrez de los Ríos, comptesa viuda d'Aguilar de Inestrillas; Teresa Luzzatti Quiñones, María López Monleón; Trinidad Von Scholtz-Hermensdorff, duquessa viuda de Parcent, i María de Maeztu). Curiosament, Miguel Primo de Rivera havia atorgat, de forma restrictiva, el vot a les dones: és a dir a les dones solteres, majors d'edat
També he descobert que a l'any 1930, a Vallvidrera, un carrer duia el seu nom. Seria hora que Barcelona tornés a tenir un carrer dedicat a la que va ser la primera regidora de la ciutat.
Article publicat per Anna GONZÁLEZ BATLLE, en EL MIRADOR DE LES DONES http://miradordones.blogspot.com/2010/02/dones-de-barcelona.html
En aquest lloc podeu trobar tots els texts i documents d'aquesta primera fase de la investigació del FEMINISME AL PSUC. Els anys setanta i vuitanta del segle XX
Portada del lloc web de la investigació EL FEMINISME AL PSUC que es va presentar ahir a la tarda
Des del primer moment, el col·lectiu redactor va voler que tothom pogués accedir al fruït del treball realitzat i que, per tant, es crearia un lloc web que, a més, permetés anar ampliant i modificant la informació amb noves aportacions.
Espero que us sigui útil i us resulti interessant. Ara, pel que fa a mi, a continuar amb l'OBJECTIU CENT a la ciutat de Barcelona.
Article publicat per Anna GONZÁLEZ BATLLE, en el MIRADOR DE LES DONES http://miradordones.blogspot.com/2010/02/httpelfeminismealpsucadpccat.html
A continuació de la presentació de la investigació i el lloc web, hi haurà la taula rodona LES DONES ALS PARTITS POLÍTICS, amb la participació d¡Ester Alberich (ERC), Mercè Civit (EUIA), Mercè Claramunt (IC), Imma Moraleda (PSC), Eva Navarrete (PP) i Pilar Pifarré (CiU).
Una part de la meva vida He estat militant del PSUC des del 1974 fins ben entrats els anys 80 del segle passat, amb responsabilitats en el treball de dones. Vaig ser membre del nucli impulsor de la Comissió Nacional per a l’Alliberament de la Dona i responsable de Dones del Comitè de Barcelona del PSUC. També vaig ser membre de la Comisión de la Mujer del Comité Central del PCE. I en nom de l’Associació de Dones Universitàries vaig formar part del Secretariat de les Jornades Catalanes de la Dona i, posteriorment en la Coordinadora Feminista.
EL FEMINISME AL PSUC representa una part de la meva vida, i una part important. L'any 1974 jo tenia 22 anys. Des d'abans de la meva entrada a la universitat participava en la lluita antifranquista i, sense ser-ne conscient, ja era feminista (un terme que aleshores no era gaire comú).
Què és abans l'ou o la gallina? El que sé del cert és que a partir del 1974, coincidint amb la meva entrada al PSUC (un partit, com tots clandestí) em faig feminista militant. Van ser anys de de lluita, d'aprenentatge, d'amistat, de complicitat.... Van ser uns anys molt intensos, van ser uns anys productius.
El dimarts presentem (Dolors Calvet, Conxa Comas, Marta Corcoy, Marta Estruch, Anna González. Pilar Macià, Mariona Petit i Laura Tremosa) una primera aproximació a aquells anys. A partir d'aleshores aquesta primera fase de la investigació es podrà consultar on-line a
http://elfeminismealpsuc.adpc.cat
Objectiu 100 Ara, amb la Manolita Sanz (la de LES NOTIS DE LA MANOLITA), estic a punt d'embarcar-me en una nova aventura:
RECUPERAR 100 NOMS, 100 ROSTRES, 100 BIOGRAFIES, 100 REFLEXIONS DE 100 DONES MILITANTS DEL PSUC A BARCELONA que han contribuït al naixement, creixement i consolidació del moviment feminista a Barcelona, abans i després de les Jornades Catalanes de la Dona.
No pretenem però fer una simple crònica, sinó desvetllar els punts forts i dèbils d’aquella contribució que ens ajudin a entendre millor la situació actual del moviment feminista a Barcelona i el seu futur. Ens caldrà l'ajut i els ànims de totes i tots vosaltres.
Article publicat per Anna GONZÁLEZ BATLLE, en el MIRADOR DE LES DONES http://miradordones.blogspot.com/2010/02/el-feminisme-al-psuc-els-anys-setanta-i.html
Feia temps que ho volia fer, però ho anava deixant per a més endavant. Això d'avui només n'és el començament. No en conec tota la història, només alguns detalls. Part d'aquesta història es troba a diversos arxius.
Estic parlant dels Batlle, estic parlant de la meva família i de la seva història. Caldrà (potser quan em jubili) que em dediqui a cercar peces d'aquest trencaclosques que per a mi és la història dels Batlle. Una família amb un arbre geològic antic, frondós i robust, amb arrels al segle XI (l'arbre de la família Batlle és un dels documents que hauré d'anar a buscar als arxius, ja que s'ha extraviat el que ens havia regalat la família VIADER).
No ha passat el mateix amb el document escrit per n'Eduard de Batlle i Descatllar, un dels meus besavis, que reprodueixo i transcric. El va titular BREU ACLARACIÓ A AQUEST DOCUMENT (és refereix al "Privilegio concedido por S.M. CARLOS II, rey de las Españas a Juan Batlle del lugar de Parets del Ampurdán en el Principado de Cataluña. MDCLXXVIII" i en parlaré més endavant)
I ho faig, com diu l'Eduard de Batlle i Descatllar, noper aliment de vanitats ni grandeses, que sortosament el Món ja ha anat democratitzant-se sinó com a preciós record de tots els nostres benvolguts i dignes avantpassats.
Ho faig en memòria del meu avi, en Ramon Batlle i Gordó, de la meva mare, l'Anna Batlle i Sagristà i dels altres familiars que he conegut i estimat i que ara també són morts. Però ho faig sobretot per a la meva germana Montserrat i el meu cosí Ramon Martí Batlle i els seus fills: l'Oriol, la Flora i la Laia. I pel meu pare, el Josep González Navarro, i, per suposat, ho faig per a mi que ho vull compartir amb la meva família àmplia (de sang o no) i les amigues i amics i les lectores i lectors.
BREU ACLARACIÓ A AQUEST DOCUMENT La casa Pairal dels Batlle de Parets estava situada en el Lloc anomenat Santa Llogaria de Parets d'Empordà en la província de Girona, a tres kilòmetres del Poble de Bàscara.
A mitjans del segle 19, residia en ella en Ramon de Batlle i de Feliu, orfe de Pares i amb vuit germans dels quals ell era el major i hereu.
Ramon de Batlle i de Feliu
Per als anys del 1856 al 1858 el dit hereu contragué matimni amb na Maria dels Dolors de Descatllar i de Saleta, natural de Quadres en el poble de Gurb, província de Barcelona i a cinc kilòmetres de Vic. Hagueren quatre fills d'aquest matrimoni: en Lluís, en Joaquím, na Pilar i el que firma aquest escrit. Morí la pobre mare deixant-los tots petits per allà l'any 1866 i als voltants de 1870 el seu marit contragué segon matrimoni del que no hagué successió.
Els contratemps que la casa Batlle venia suportant, els molts gastos que l'educació i dots dels germans ocasionaven i també la qüestió política en la guerra civil carlista acabaren d'embolicar el patrimoni de la família i vingué un dia que honradament el cap de la família ja anomenat decidí cedir als seus acreedors tots els seus béns en pagament dels deutes que de temps immemorial pesaven sobre d'ell i agravats en aquesta última època per les causes ja citades.
D'aquesta manera desaparegué la casa Pairal de nostres avantpassats que sense aquesta petita aclaració no sabrien ni on havia existit.
Aquest document adjunt fou extraviat alguns anys i recuperat per mi, el deixo al meu fill únic varó en Ramon Batlle i Gordó, amb l'encàrrec de que el guardi i vagi a mans dels més seriós i entenimentats dels nostres descendents, no per aliment de vanitats ni grandeses, que sortosament el Món ja ha anat democratitzant-se sinó com a preciós record de tots els nostres benvolguts i dignes avantpassats.
Barcelona any 1925
Eduard de Batlle i Descatllar
Fa més d'un segle que el meu besavi Eduard va haver d'abandonar per sempre Can Batlle, en passar a ser propietat dels creditors de la família, i venir de molt jovenet a guanyar-se la vida a Barcelona. Però Can Batlle continua sobresurtin per la seva noble estructura i dimensions.
La Setmana Tràgica va transcendir els límits de Barcelona ciutat. Què va passar a Sant Adrià, aleshores un poble encara agrícola, amb mig miler d'habitants?
Aquests dies fa 100 anys de l'execució d'Antoni Malet, acusat de ser l'instigador dels fets de la Setmana Tràgica a Sant Adrià.
"Montserrat, els misteris de la muntanya sagrada" és el títol del llibre que Antoni Batista va publicar l'any passat.
Amb motiu de la publicació del llibre, Joan Tapia el va entrevistar a EL PERIODICO. Reproduim allò més significatiu de l'entrevista.
JT.- Montserrat va ser franquista? - Durant la guerra hi va haver persecució religiosa i en un primer moment Franco va ser rebut com a alliberador. Però es van desenganyar. El final de la guerra no va portar la pau.
JT.- Què va ser el Terç de Nostra Senyora de Montserrat? - Una agrupació de requetès catalans que lluitaven amb Franco. Cantaven el Virolai i feien servir la marca Montserrat, però el monestir estava al marge de les seves activitats.
LES DECLARACIONS A LE MONDE DE L'ABAT ESCARRÉ JT.- Escarré va saltar del franquisme al catalanisme? - Escarré, abat des del 1946, és un personatge polièdric i controvertit. Va ser amic de Franco, que entrava al monestir sota pal.li, però la repressió i la persecució a la cultura catalana el van distanciar d'ell. Fins a arribar a les cèlebres declaracions al diari Le Monde.
JT.- Què va passar? - El 14 de novembre de 1963, quan el règim es preparava per celebrar els 25 anys de pau, Le Monde va publicar una entrevista del seu corresponsal a Madrid a Escarré. Hi afirmava que no havien estat 25 anys de pau, sinó de victòria, i que el règim no era cristià. Va ser un cop per a Franco.
JT.- Per què? - Era el testimoni contra la dictadura d'un abat benedictí, d'una persona molt rellevant de l'Església i amb una gran credibilitat en els cercles catòlics europeus. Franco no el va tragar i Escarré va acabar a l'exili.
JT.- Com es va fer la declaració? - Josep Benet i Albert Manent, dos activistes catòlics i catalanistes, van portar Novais a Montserrat. Escarré es va explicar en un llarg monòleg, i després Benet i Manent van construir l'entrevista.
SÍMBOL DEL CATALANISME I DE LA RESISTÈNCIA JT.- Montserrat es va convertir en un símbol de resistència. - Montserrat va ser primer un símbol del catalanisme i després un símbol de la resistència a la dictadura. L'assemblea d'intel.lectuals del desembre del 1970 és el germen de l'Assemblea de Catalunya. La Convergència de Pujol i el Reagrupament Socialista de Pallach es funden allà el 1974. Però Montserrat és molt més.
JT.- Què és? - El Montserrat civil no existiria sense el religiós, una comunitat benedictina, i sense la seva projecció cultural. Montserrat és unsímbol de tot Catalunya.
L’acte més popular del santuari de Montserrat, més que la missa conventual o que tots els oficis de Laudes o Vespres dels monjos, és el cant de la salve i el Virolai, al migdia. La basílica aleshores sempre és plena de fidels –i també de turistes– que escolten respectuosament el cant dels escolans. Però quan, acabada la salve, se senten les primeres notes de l’orgue que anuncien el cant del Virolai, veureu que una part dels assistents es posa dempeus: són els catalans, que s’uneixen als escolans per cantar el “Rosa d’abril”, mentre els forasters se’ls miren estranyats. Els catalans han escoltat devotament la salve polifònica, però el Virolai, encara que fonamentalment sigui un cant religiós a la Mare de Déu, és també una altra cosa. De fet, durant el túnel fosc del franquisme va fer més d’un cop d’himne nacional. Així com en alguns locals eclesiàstics, i a Montserrat mateix, es tenien reunions que no es podien celebrar en cap altre lloc, així també, quan no es podia cantar els Segadors, el Virolai va exercir una mena de funció de suplència com a himne català. En algunes concentracions s’hi va cantar amb tota la força d’un cant de protesta contra la dictadura.
El 1880, per a la celebració del suposat mil·lenari de la troballa de la imatge de la Mare de Déu de Montserrat, mossèn Jacint Verdaguer va escriure l’esplèndida lletra del Virolai i es va convocar un concurs per posar-li música. Va guanyar el premi Josep Rodoreda, i l’associació d’aquella lletra i aquesta música va fer una bona parella, de les que mai no es desfan. Per cert: quan, ara fa cent vint-i-cinc anys, es va estrenar el Virolai, un crític musical va pronosticar que no duraria...
El virolai. Hilari Raguer Publicat al número de Juny-Juliol de 2006 de la revista Foc Nou
Rosa d’abril, Morena de la serra, de Montserrat estel: il·lumineu la catalana terra, guieu-nos cap al Cel.
Amb serra d’or els angelets serraren eixos turons per fer-vos un palau. Reina del Cel que els Serafins baixaren, deu-nos abric dins vostre mantell blau.
Alba naixent d’estrelles coronada, Ciutat de Déu que somnià David, a vostres peus la lluna s’és posada, el sol sos raigs vos dóna per vestit.
Dels catalans sempre sereu Princesa, dels espanyols Estrella d’Orient, sigueu pels bons pilar de fortalesa, pels pecadors el port de salvament.
Doneu consol a qui la pàtria enyora sens veure mai els cims de Montserrat; en terra i mar oïu a qui us implora, torneu a Déu els cors que l’han deixat.
Mística Font de l’aigua de la vida, rageu del Cel al cor de mon país; dons i virtuts deixeu-li per florida; feu-ne, si us plau, el vostre paradís.
Ditxosos ulls, Maria, els que us vegen! ditxós el cor que s’obri a vostra llum! Roser del Cel, que els serafins voltegen, a ma oració doneu vostre perfum.
Cedre gentil, del Líbano corona, Arbre d’encens, Palmera de Sion, el fruit sagrat que vostre amor ens dóna és Jesucrist, el Redemptor del món.
Amb vostre nom comença nostra història i és Montserrat el nostre Sinaí: sien per tots l’escala de la glòria eixos penyals coberts de romaní.
Rosa d’abril, Morena de la serra, de Montserrat estel: il·lumineu la catalana terra, guieu-nos cap al Cel.
Escrit el dia 27 d'abril de 2009, dia de la Mare de Déu de Montserrat. Dedicat a la Montserrat González Batlle
.jpg)
.jpg)
.jpg)
