El mestre que va prometre el mar

Ramon Benaiges amb els seus alumnes (Foto: Família Benaiges)

El CULTURES d'avui publica un article d'Eva Millet sobre Antoni Benaiges, un jove i compromès mestre català, que el 1934 es destinat a Bañuelos de Bureba.

En aquest poblet de la província de Burgos, que actualment té 33 persones empadronades i que aleshores no tenia ni carretera per arribar-hi, aplica amb il·lusió les idees pedagògiques de Freinet.

Impremta escolar

Així l'escola disposa d'una impremteta que genera 13 publicacions en els dos únics anys que Benaiges n´és el mestre, ja que  la seva vida acaba tràgicament el juliol de 1936, amb l'Alzamiento Nacional.










A Benaiges oficialment desaparegut, se l'enduen pres, el torturen i l'assassinen el 25 de juliol de 1936. El seu cos, juntament amb el de més d'un centenar de republicans, va a parar a la fosa comuna de La Pedraja (Burgos).

Per als sublevats, el delicte d'aquest mestre de Mont-Roig del Camp que animava les nenes i els nens a pensar i a participar,  era ser "antipatriótico, antisocial y mal visto por todo el mundo".
Ja se sap per a alguns pensar és perillós.




Desenterrant el silenci és un vídeo de Sergi Bernal, que també ha publicat el llibre il·lustrat Antoni Benaides, el mestre que va prometre el mar (Blume). .

---

Culturas5 junio 2013

Assassins de raons, de vides,
que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies
i que en la mort us persegueixin les nostres memòries.

Campanades a morts (Lluís Llach)

Més que una botiga. Rèquiem per a la LLIBRERIA CANUDA

Foto: Marcel Albet Guinart

No sé si paga la pena encetar aquest apartat al bloc o ja és massa tard. Quantes botigues distingides com a centenàries continuen existint i no s'han convertit en una "botiga" de "records" (les cometes no só gratuïtes!) o en un negoci multinacional?

S'omplen la boca parlant de botigues de proximitat, del valor del comerç especialitzat, etc, etc. Però aquesta ciutat perd un darrera l'altre espais que són alguna cosa més que una botiga. A l'octubre li tocarà a la Llibreria Canuda

Per què carai volem un altre Mango al Gòtic?

La Llibreria Canuda (o millor dit Cervantes Canuda), com explica al seu web, té més de 75 anys de vida. La data de la seva fundació és fàcil de recordar, 14 d'abril de 1931, el dia de la proclamació de la Segona República.  La Llei d'Arrendaments Urbans, la LAU, es cobra una nova víctima. La llibreia de vell, amb un fons de més de 200.000 llibres, es veu obligada a tancar. Sembla que els llibres seran substituïts per la roba de la marca Mango, que ja tenen dos botigues a fregar del carrer Canuda (a Portaferrissa 16 i a Portal de l'Àngel 7). Ecs!

Web de la Llibreria

Cervantes presideix una de les sales (Foto: Marcel Albet Guinart)

EL CEMENTIRI DELS LLIBRES OBLIDATS

Es dóna la circumstància que la llibreria Canuda té molt a veure amb el cementiri dels llibres oblidats de La sombra del viento, de Carlos Ruiz Zafón.  La seva visita es remcomana a moltes rutes literàries. I aixpo, també és turisme, digníssimes autoritats! Però tan els fa. Bla, bla, bla... i a l'hora de la veritat, laissez faire i mediocritat (en el millor dels casos).

Foto: Marcel Albet Guinart

Un altre buit a la ciutat, un altre buit a la memòria

Anna González Batlle

La plaça de JOSEP MARIA HUERTAS CLAVERIA

Des d'avui Huertas Claveria dóna nom a un espai de la "seva" Barcelona

Passió, compromís, honradesa. Ens quedem amb el títol de l'exposició que el Palau Robert va dedicar a Josep María Huertas Claveria (febrer 2011) perquè pensem que aquestes paraules el defineixen força bé, malgrat la dificultat de resumir la vida del periodista, escriptor i historiador (i tantes altres coses) en tres mots.

Avui, la ciutat li ha dedicat una plaça, al seu Poblenou. No voliem deixar passar aquest homenatge sense fer-ne esment. Una de les múltiples facetes d'Huertas Claveria, mort ja fa 6 anys, ha estat la d'aprofundir en la història de Barcelona i dels seus barris.



L'acte d'homenatge a Huertas a BTV, 1 de juny de 2013


Acabem aquest breu article amb una foto del seu amic, el fotograf Pepe Encinas, publicada a EL PERIODICO.
Ens estarà donant una consigna des del més enllà (on sigui que estigui; al cel, segur, si existeix)?

Continuarem intentant no veure-ho tot negre; i intentarem fer-ho amb passió, compromís i honradesa, el millor homentage a Josep Maria Huertas Clavería.

Anna González Batlle

PASOLINI i la defensa de la llengua catalana

AUTORETRAT. Pier Paolo Pasolini (1947)

La dictadura feixista de Franco ha condemnat la llengua catalana a l'ostracisme més dur, esporgant-la no tan sols de l'escola i els jutjats, sinó també de la tribuna pública, de la ràdio, de la premsa, del llibre i fin i tot de l'Església.

Això no obstant, els escriptors catalans continuen treballant a les catacumbes en espera del dia, potser no gaire llunyà, en que el sol de la llibertat tornarà a brillar sobre aquesta llengua, hereva de la provençal, que va ser la segona en importància -després de la italiana a l'Edat Mitjana i que avui es parla a Espanya, França i Itàlia per més de sis milions de persones

Aquest text forma part de la revista Quaderno romanzo n. 3 del juny de 1947. Aquest darrer quadern de l'Academiuta conté un assaig de Pasolini sobre la literatura catalana i les seves traduccions a l'idioma friüla de poetes catalans com Verdaguer, Costa I Llobera, Alcover, Maragall, Carner, Riba i altres.

Quaderno romazo n. 3 (1947)

L'autoretrat de l'inici d'aquest article i la publicació de la revista són del mateix any: 1947. Pasolini encara viu a Casarsa. La vesant de traductor és una de les més desconegudes de Pasolini. Jo l'he descobert a l'exposició PASOLINI ROMA al CCCB. Aneu-la a veure!

Anna González Batlle

JULIAN GRIMAU: 50 anys de la seva execució. No oblidem!

Manifestació pro llibertat de Julián Grimau. Paris, 1963

Que haya un cadáver más, ¿qué importa al mundo?
Pero el mundo se agita y se remueve.
En el mil novecientos treinta y nueve
Se fusilaba más sin tanto inmundo
protestar de masones, liberales,
comunistas, social democristianos,
escritores borrachos, italianos,
gente de mal vivir y radicales.
Pero además, ¿qué pasa? ¿Qué presentas,
mundo, como protesta, inoportuno?
¿Te parece tan grave, pues, la cosa?
¿Tanta importancia tiene a fin de cuentas
que sean un millón o un millón y uno
los muertos de una guerra tan gloriosa?

Antón Salamanca (Alfonso SASTRE), 1963

Tal dia com avui, 20 d'abril, fa 50 anys, a les dos quarts de sis i cinc minuts (5,35h), el règim franquista executa el dirigent comunista Julián Grimau, després que un Consell de Guerra sumaríssim, sense cap garantia jurídica, el condemnés a pena de mort. Un crim d'Estat. Hi ha manifestacions de protesta a molts indrets. Per a més informació, us recomano l'article Julián Grimau, el último ejecutado de la Guerra Civil

La Vanguardia, 21 d'abril de 1963

L'escriptor Alfonso Sastre, amb el pseudònim d'Antón Salas, li dedica els versos amb els que obrim el post. Uns mesos abans, havia escrit amb el mateix pseudònim, La ventana indiscreta, un poema també dedicat a Grimau.

La ventana indiscreta i Manuel Fraga

Otra vez esas radios extranjeras
vomitan contra España su veneno
Salimos ahora al paso de ese trueno
explicando las cosas verdaderas
No ha habido tal señor defenestrado
ni se empleó en su trato la tortura
Tratósele con tacto y con dulzura
Se le invitó a pasar a lo vedado
Saludóselo allí con cortesía
Preguntósele por sus actividades
de manera correcta y muy humana
Díjonos su opinión de la amnistía
Dijímosle después nuestras verdades
Y arrojóse sin más por la ventana.

Antón Salamanca (Alfonso SASTRE), 1962

En aquest cas els versos, sarcàstics, tenen a veure amb "l'intent de suicidi" de Julián Grimau.
La polícia deté Grimau i l'interroga sometent-lo a tota classe de tortura, fins a llençar-lo, emmanillat, per una finestra de la Direccion General de Seguridad. Això passava el 9 de novembre de 1962, a Madrid.
El règim s'inventa una història increible. Segons la versió oficial difosa pel Ministerio de Información y Turismo, el tracta dels policies a Grimau fou exquisit i va ser ell qui es va llençar per la finestra. El ministre de Información y Turismo és Manuel Fraga.

Fraga saluda Franco

Grimau, que miraculosament sobreviu a la caiguda des de la finestra de la DGS, es sotmès a Consell de Guerra sumaríssim el 18 d'abril, condemnat i executat, com hem dit, dos dies després.

El cas Grimau va tenir molt resó fora del país i una Comissió Internacional de Juristes va redactar un voluminós informe. Fraga es veu obligat a comparèixer davant dels mitjans per denunciar, segons el règim, una nova campanya antisespañola a l'estranger.

La Vanguardia, 7 de desembre de 1962

A las cinco y cuarto de esta tarde, en el salón de periodistas del Ministerio de Información y Turismo, el titular del Departamento, señor Fraga Iribarne, convocó a la prensa nacional y estranjera.

A disposición de los informadores había dos completos Informes sobre el «poeta asesino» Marcos Ana y acerca del comunista Julián Grimau a quien el comunismo internacional trata de presentar como «víctima» en España.  Igualmente el señor Frara Iribarne, a quien acompañaba el director general de Prensa y alto personal del Ministerio, ofreció a los informadores un fascículo que enumera, en síntesis, las efemérides recientes de la campaña anti-española internacional y su eco en los periódicos extranjeros. Abarca desde el 19 de septiembre, con la detención de varios terroristas, entre ellos Jorge Conill, y concluye con la explosión de una carga de plástico en de España [...]

Cospedal i el PP en saben molt del que és el feixisme! 
Forma part del seu passat i de vegades treu el cap en el seu present. Fraga va ser el president del PP fins a la seva ort. Com s'atraveig Cospedal a dir que:
"Los 'escraches' son una actitud que se puede comparar con el nazismo o fascismo"?

Geraldine Hoff Doyle, símbol de les dones treballadores durant la guerra

  Geraldine Hoff Doyle

Ni la cara ni el nom, Geraldine Hoff Doyle, de la dona de la fotografia no ens diuen res. Si hi afegeixo que va néixer el 31 de juliol 1924, a Inkster, Michigan, i que un cop acabats els estudis secundaris, als 17 anys, es va convertir en una obrera temporal del metall, tampoc, oi?

Ara bé, si us dic que J. Howard Miller, per encàrrec de del Comité Coordinador de Producció de Guerra de la Westinghouse, es va inspirar en la seva imatge per a donar vida a Rosie the Riveter (Rosie, la rebladora), la icona que representa els milions de dones nord-americanes que, durant la 2a Guerra Mundial, van entrar a les fàbriques per a substituir la ma d'obra masculina que era al front, la cosa comença a canviar, no? I si insereixo la següent imatge.... ja no cal afegir quasi res més!

We can do it!  La Rosie del cartell és una dona forta, que assumeix un paper poc tradicional, amb la satisfacció de saber que està contribuint a l'esforç de guerra des de la rereguarda. És guapa, eficient, patriota.. és un símbol.


Al 1942, Redd Evans i John Jacob Loeb van composar Rosie the Riveter, una cançó que es va fer popular, sobretot en la versió d'un grup afroamericà anomenat The Four Vagabonds

Les Rosie, com ja havia passat durant la nostra Guerra Civil,  ocupaven llocs de treball fins aquell moment considerats masculins,  molts cops directament lligats a la industria de guerra.

Però acabada la Guerra, amb el retorn dels combatents, les coses tornen a ser (quasi) igual que abans. La gran majoria de les Rosie tornen a casa, a dedicar-se en exclusiva a les feines de la llar. Ja no són necessàries.

The perfect houswife

Ara, a la postguerra, el que es necessita són perfectes mestresses de casa. Rosie the Riveter és substituïda per Rosie the Perfect Housewife. La imatge dominant és la de la típica família americana: el pare treballador que és qui porta els diners a casa, la mare que és una perfecta mestressa de casa, i la parelleta formada per una filla i un fill sans i ben educats.

Les Rosies han canviat les fàbriques per les cuines



El diumenge passat,  Geraldine Hoff Doyle va morir a l'edat de 86 anys. Dedico aquest post a totes les Rosie

 

Publicat per Anna González Batlle, en EL MIRADOR DE LES DONES

http://miradordones.blogspot.com/2011/01/we-can-do-it.html

Montserrat Roig: EL MOLINO i LES DONES

El Molino (1977)

EL MOLINO I LES DONES
Aquest és el títol de l'article que va escriure Montserrat Roig, al novembre de 1977, arrel de l'anada al Molino d'un grup de dones feministes, majoritàriament del PSUC; jo formava part d'aquest grup que va ocupar dues llotges de la sala del Paral·lel i que, en aquell moment, va causar un cert rebombori. També formaven part del grup Asun Amelivia, Maria Dolors Calvet, Pepa Aguaza... i Montserrat Roig. Els punts suspensius substitueixen el meu buit de memòria. He enviat un correu electrònic a totes les companyes que tinc localitzades, i que crec que també podien formar part del grup, però encara són més desmemoriades que jo.

El Molino (2010)

Els detonants de la rememoració d'aquesta anada al teatre i el posterior article de Montserrat Roig han estat l'aniversari de la mort de la Montserrat Roig i de la meva àvia i la (re)inauguració de la sala EL MOLINO el passat 18 d'octubre. Un acció, per cert que forma part del Pla de Millora i revitalització del Paral·lel

L'avinguda Paral·lel era la principal arteria de l’oci barceloní de principis del segle XX. Hi ha una extensa literatura, de ficció o no, sobre aquest espai que era més que un carrer. M'agrada com descriu la vida del Paral·lel en aquesta època Lluís-Anton Baulenas a LA FELICITAT: "Recordava la primera nit al Paral·lel. Se’l va recórrer d’un cap a l’altre per les dues bandes i no s’ho creia. Semblava un altre món. Només tenint en compte la  petita àrea on es trobava el Soriano, hi havia més teatres i music-halls que cases de veïns: pujant des del port, per la dreta, el Gayarre, l’Arnau i l’Espanyol. Davant per davant, l’Apolo, el Nou, el Soriano i l’Onofri. A més, al costat de cada teatre, el seu cafè corresponent o sala de music-hall..."

En un Paral·lel sense acabar d'urbanitzar va néixer, fa més d'un segle, LA PAJARERA CATALANA; anys més tard la sala passa a dir-se EL MOLINO

Tornem a l'anada al Molino i a l'article de la Roig. Les companyes no ho recorden i no he trobat còpia de l'article al meu arxiu. Tampoc l'he trobat mencionat enlloc. A través del Pep ho he consultat al periodista Pere Meroño, autor del llibre El goig de viure. Biografia de Montserrat Roig, publicat el 2005. Meroño va contestar-nos:

L'article en qüestió no el vaig consultar. El que si vaig fer és "narrar" una exhibició que va fer ella, amb altres dones, tot desfilant per l'escenari [d'El Molino] convenientment abillada.

Aquesta escena de la Roig (no oblidem que va formar part de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual), vestida de vedet baixant les escales d'El Molino surt a diferents indrets. En canvi, si no fos perquè el Catáleg de l'obra periodística de Montserrat Roig menciona l'article EL MOLINO I LES DONES estaria quasi a punt de creure que ho havia somniat!

Però, no puc reproduir l'article , com era la meva intenció, perquè no l'he trobat. El Catàleg diu que el va publicar a MUNDO DIARIO, el dia 23 de novembre de 1977, a la secció "Catalunya endins". Seguint el consell d'Ivan Bordetas vaig anar a l'Arxiu Històric de la Ciutat i vaig consultar els microfilms de l'edició de 23 de novembre de 1977 del MUNDO DIARIO i... Res, ni rastre de l'article; tampoc el vaig trobar en els dies anteriors i en els posteriors. He comprovat que en aquelles dades Montserrat Roig publicava a MUNDO DIARIO; per tant, segurament hi ha un error de data en el Catàleg de l'obra periodística de Montserrat Roig. Aprofitant les vacances nadalenques tornaré a intentar trobar l'article. Si ho aconsegueixo, ho sabreu.

El Molino (anys 20 del segle XX)

Publicat per Anna González Batlle, en EL MIRADOR DE LES DONES

http://miradordones.blogspot.com/2010/12/la-roig-el-molino-i-les-dones.html

JA NO SOM LA RESERVA ESPIRITUAL D'OCCIDENT!

La jerarquia de l'Església catòlica ha estat còmplice del franquisme

I encara no ha demanat perdó!

Veure el dictador sota pal·li encara em fa mal

España era siempre, por una parte, un país originario de la fe. Pensemos que el renacimiento del catolicismo en la época moderna ocurrió sobre todo gracias a España. [...]. Pero también es verdad que en España ha nacido una laicidad, un anticlericalismo, un secularismo fuerte y agresivo como lo vimos precisamente en los años treinta, y esta disputa, más aún, este enfrentamiento entre fe y modernidad, ambos muy vivaces, se realiza hoy nuevamente en España 

Transcripció d'un fragment de les respostes de Benet XVI a la roda de premsa concedida en el vol que el traslladava a Santiago (ECCLESIA DIGITAL)

Amb aquestes declaracions el màxim representant de l'Estat teocràtic del Vaticà ha trencat les regles del joc democràtic i de la no ingerència

Benet XVI contestant els mitjans a l'avió

Anna González Batlle

Barcelona, març 1976. AMNISTIA PER A LA DONA

7 de març de 1976, la dona alta i prima que subjecta la pancarta sóc jo

“El diumenge 7 de març es va poder fer a Barcelona el primer acte reivindicatiu amb caràcter feminista del que es té noticia en els darrers 35 anys. Aquest acte va tenir diferents dignificats: va ser una presència insòlita de la dona al capdavant d’una concentració-manifestació; la reivindicació d’un aspecte de la discriminació de la dona, el dels delictes que la discriminen com són l’avortament, l’adulteri, l’anticoncepció, la prostitució i, per últim, va ser una reafirmació política solidària amb totes les lluites que es desenvolupen al país per les llibertats”

Marina Pino, suplement del DIARIO DE BARCELONA 21/03/1976

Ens hem de situar 34 anys enrere.

Encara no s'han celebrat les Jornades Catalanes de la Dona. El dictador és viu. Som al març de 1976. L'Associació de Dones Universitàries demana permís per realitzar una concentració el dia 7 de març, a les 11.30h, davant de la Presó de Dones de la Trinitat per a sol·licitar l'amnistia per tots els delictes que discriminen la dona. Sánchez Terán, el governador civil, denega el permís. La concentració (il·legal) se celebra igualment. Arriba la policia però en aquesta ocasió no practica cap detenció. Abans, a més a més, s'ha celebrat una petita manifestació pels carrers de Trinitat Vella, propers a la presó. Alguns homes, poquets, ens acompanyen.

En arribar davant de la presó, les manifestants seiem a terra i Trinidad Sánchez Pacheco, la Trini, presidenta de l'Associació de Dones Universitàries, llegeix un manifest demanant la amnistia per als delictes específics de les dones i l'expulsió de les Cruzadas Evangélicas de Cristo Rey.

Les Cruzadas Evangèlicas?
La presó de dones de Barcelona estava administrada per l'ordre religiosa de les Cruzadas Evagélicas de Cristo Rey. L'objectiu de les Cruzadas era «la rehabilitación de mujeres delincuentes, prostitutas o madres solteras» (apa! tot en un mateix sac!). Les Cruzadas sempre va demostrar un especial acarnissament amb les dones que complien presó per raons polítiques, perquè trencaven l'esquema de la dona a casa cuidant del marit i dels fills (segons la seva manera de concebre el món -i la presó- les preses polítiques eren delinqüents i putes)

MVM, inicials de Manolo Vázquez Montalbán, escriu una breu crònica a la revista TRIUNFO que surt el 13 de març (núm. 685 | pàg. 18). La crònica, per cert, conté un error: les dones que ens manifestem no formàvem part del Moviment de Dones Democràtiques de Catalunya (l'any 1976, a Catalunya no existia cap organització amb aquest nom o semblant). Les dones que organitzem la manifestació i hi participem formem part de l'incipient moviment feminista de Barcelona.

Continuarà.....

Publicat per Anna González Batlle, en EL MIRADOR DE LES DONES
http://miradordones.blogspot.com/2010/09/amnistia-per-la-dona-1.html

CONTRA L'OBLIT

Aquest dijous, dia 22 de juliol de 2010, a les 19,30 hores, se celebrarà un homenatge a les víctimes dels afusellaments al Camp de la Bota, organitzat per la Plataforma ciutadana contra la impunitat del franquisme.

L'acte tindrà lloc on es troba el Monument Fraternitat al Fòrum de Barcelona.

L'acte consistirà en la lectura dels noms de les persones afusellades i una encesa d'espelmes en el seu record, i a més:

• una actuació teatral del grup catorzedabril
• actuacions musicals de Gerard Quintana i del Taller de músics, que interpretaran un martinete i un cante jondo
• dansa amb Les filles Föllen, Ruth Enriquez Alhambra i Ana Pérez
• els actors i actrius Quico Romeu, Jordi Dauder, Carme Sansa i Mariona Casanovas
• i la participació de Rosa Regàs, Carlos Jiménez Villarejo, i Jordi Vilalta
  

ELS NOMS DE 1500 PERSONES EXECUTADES

Un darrera de l'altre fins a 1.500 noms i cognoms de 1.500 persones executades al mur del cementiri de l'Almudena de Madrid i enterrades de qualsevol manera, en foses comunes.


En el mur del madrileny Cementiri de l'Almudena la Plataforma ha penjat les llistes amb els noms i les persones que han participat a l'homenatge han omplert amb clavells els forats deixats per les bales (Imatge: Crístobal Manuel. EL PAÍS)

Avui s'ha celebrat un acte d'homenatge a les víctimes del franquisme executades a Madrid i en solidaritat amb les seves i els seus descendents. S'ha llegit el nom de 1500 persones d'un total que es desconeix exactament; segurament unes 3000 persones. L'homenatge ha estat organitzat per la Plataforma contra la impunidad.

No hemos venido a llorarles, sino a reivindicar sus ideales ha dit Marcos Ana, segons recull EL PAIS

Més informació a:

Ja fa 70 anys. No oblidem les Tretze Roses [ AMIF, 9 d'agost de 2009]
Ells són els criminals [AMIF, 12 d'abril de 2010]
La memòria obre expedients que el dret considera tancats [AMIF, 20 d'abril de 2010]
Convertir els botxins en víctimes mai pot ser un acte de justícia [AMIF, 24 d'abril de 2010]

CULTURA (i memòria) CONTRA LA IMPUNITAT

SENSE JUDICI, SENSE ADVOCAT, SENSE SENTÈNCIA....



11 actors i actris (Maribel Verdú, Javier Bardem, Juan Diego, Aitana Sánchez-Gijón, Juan Diego Botto, Carmen Machi, Paco León, Pilar Bardem, José Manuel Seda, Hugo Silva, María Galiana), l'escriptor Juan José Millás i l'escriptora Almudena Grandes, el cantant Miguel Ríos i el director de cinema Pedro Almodóvar donen visibilitat a les vides de 15 persones víctimes del franquisme, morts a trets sense judici, sense advocat, sense sentència, els cossos de les quals van ser abandonats en una carretera o "enterrats" en una fosa comuna. Azucena Rodríguez és l'autora del documental. El guió és d'Azucena Grandes. Tothom ha treballat gratuïtament.

La primera vegada que he visionat el documental m'ha impressionat. La quarta vegada l'he parat sense que s'hagi acabat. No podia soportar-ho. El só dels trets s'ha instal·lat en el meu cap i en el meu cor.

Fins quan els familiars de les persones desaparegudes durant el franquisme (més de 100.000!) hauran de continuar cercant-los?

Ha arribat l'hora de les víctimes!

Més informació a:

Ells són els criminals [AMIF, 12 d'abril de 2010]
La memòria obre expedients que el dret considera tancats [AMIF, 20 d'abril de 2010]
Convertir els botxins en víctimes mai pot ser un acte de justícia [AMIF, 24 d'abril de 2010]

Convertir els botxins en víctimes mai no pot ser un acte de justícia

Convertir els botxins en víctimes mai no pot ser un acte de justícia. Per això resulta irritant el processament de Garzón pel seu intent de reconèixer i donar reparació a les víctimes del franquisme. Estan convertint el pacte d'amnistia en un principi d'ocultació del passat, de negació del reconeixement a les víctimes i de blanqueig del franquisme. L'esperit de la transició era avançar cap endavant des de l'exigència moral de no tornar mai a un enfrontament com la Guerra Civil. Per a això, es va pactar una amnistia que protegís tots els potencials protagonistes del canvi, els que venien del franquisme i els que venien de la resistència. Però aquesta amnistia no significava una absolució del passat. Era, simplement, ajornar el dol per a fer-lo quan la democràcia hagués arribat ja a la seva maduresa i el seu equilibri. Amb paciència, es van deixar passar els anys, però el temps de silenci no podia ser indefinit. Alguna cosa falla a la democràcia espanyola si, avui, encara els botxins passen per davant de les víctimes.

Josep Ramoneda

Veure el post del MIRADOR DE LES DONES

SAMARANCH, MÉS QUE UN FRANQUISTA... (i continua)

Després de la publicació ahir al vespre del post dedicat a Juan Antonio Samaranch, un molt bon amic, membre de l'AMIF, m'ha enviat un correu amb el títol Exercicis de memòria històrica, en el qual reproduïa un altre que havia rebut ell i que deia així:

Un amic, molt treballador, m'ha fet arribar un petit resum dels titulars de la premsa internacional en relació a la mort de l'insigne Samaranch.

Podria tenir interès pel professorat d'aquesta facultat contrastar-los amb els de la local.

i que continuava amb una sèrie d'enllaços.

Aquí els teniu

THE TIMES: Si vol entendre la corrupció institucionalitzada, un bon lloc per a començar és el palau de Lausana des d'on Samaranch dirigia el COI

http://www.timesonline.co.uk/tol/comment/columnists/guest_contributors/article7104241.ece

L'EXPRESS: Samaranch va canviar la divisa de Coubertain. Amb ell la cosa important era participar en els beneficis

http://www.lexpress.fr/actualite/sport/samaranch-les-mains-blanches_886496.html

BBC : Samaranch va deixar créixer un càncer de corrupció i de luxe al COI

http://www.bbc.co.uk/blogs/adrianwarner/2010/04/controversial_samaranch_made_l.html

LE MONDE : No va amagar mai la seva admiració pel dictador Francisco Franco

http://www.lemonde.fr/sport/article/2010/04/21/l-ancien-president-du-cio-juan-antonio-samaranch-est-mort_1340778_3242.html
http://www.lemonde.fr/carnet/article/2010/04/22/juan-antonio-samaranch_1341142_3382.html

THE NEW YORK TIMES: Samaranch, un antic dirigent esportiu franquista, va tolerar un cert nivell de corrupció al Comitè Olímpic

http://www.nytimes.com/2010/04/22/sports/22samaranch.html?ref=global-home

LA STAMPA: S'ha endut a la tomba el seu fosc passat amb la camisa blava de la Falange

http://www.lastampa.it/multimedia/multimedia.asp?IDmsezione=11&IDalbum=25901&tipo=FOTOGALLERY

SIDNEY MORNING HERALS: Amb Samaranch el Comitè Olímpic va esdevenir sinònim de nepotisme, clientelisme, escàndols, secrets i elitisme

http://www.smh.com.au/sport/games-chief-who-divided-and-ruled-dies-of-heart-failure-20100421-t0pu.html?autostart=1

KURIER: L'espanyol estava al servei dels feixistes

http://kurier.at/sport/1995933.php

NEW ZEALAND HERALD: Samaranch era autocràtic i intolerant

http://www.nzherald.co.nz/sport/news/article.cfm?c_id=4&objectid=10640036

THE WALL STREET JOURNAL: Samaranch insistia a ser tractat d'excel·lentíssim i a envoltar-se de luxe

http://online.wsj.com/article/SB10001424052748704133804575198461651726490.html

La seva lectura és, efectivament, un exercici de memòria històrica, però la comparació amb el que s'ha escrit aquí és sobretot un exercici de periodisme i... de política, és clar.


Els negocis de Samaranch
Per cert, un altre molt bon amic i també membre de l'AMIF em recordava, entre altres, les seves connexions amb Urbanizaciones Torre Baró SA, l'empresa constructora dels blocs de Ciutat Meridiana.

Aquesta part més "casolana" no la tracten els mitjans internacionals (tampoc els d'aquí); potser un dia en podríem parlar. De moment el que he fet és anar a la llibreria a buscar Barcelona ¿a donde vas?, de Francisco Martí i Eduardo Moreno, publicat el maig de 1974, per Editorial Dirosa.

Recordava que en aquest llibre es parlava d'en Samaranch. Efectivament, a la pàgina 43, menciona Samaranch.

(...) cuando en 1973 sean cesados de sus cargos José Maria de Muller y de Abadal y José María de Porcioles y, por el mismo procedimiento de a dedo, sean nombrados Juan Antonio Samaranch y Enrique Masó (...) El nuevo alcalde de Barcelona y el nuevo Presidente de la Diputación tienen relación con la banca y las empresas. Masó era vicepresidente del Banco Industrial de Cataluña, y Samaranch consejero del Banco de Madrid y del Banco Catalán de Desarrollo (...) el segundo era presidente de Urbanizaciones Torre Baró S.A., empresa que levantó bloques de viviendas en el conflictivo punto de Ciudad Meridiana.

I ves per on, ironies de la història, un dels autors del llibre, Francisco Martí, és en Francesc Martí Jusmet. Curiosament, Martí Jusmet serà president de la Diputació de Barcelona el 1979, com a fruït de les primeres eleccions municipals de la democràcia; a l'any 1974, any d'edició del llibre, la Diputació de Barcelona estava presidit per Samaranch.

Tot i no parlar dels negocis del Samaranch, per acabar us recomano El arte de la adaptación política, un reportatge d'Enric Company.

http://www.elpais.com/articulo/deportes/arte/adaptacion/politica/elpepudep/20100422elpepidep_7/Tes#

SAMARANCH, MÉS QUE UN FRANQUISTA...

Sí, d'acord, Samaranch ha estat alguna cosa més, però ha estat un franquista sense pal·liatius!



Samaranch és el quart començant per la dreta; al seu costat, Martín Villa





Des que ahir els mitjans van informar del gravíssim estat de salut de Juan Antonio Samaranch, sabíem que passaria. Tots van començar a confeccionar les necrològiques que tenien embastades des de feia temps (això funciona així, amb els personatges importants i més quan tenen una certa edat, cal estar preparats!) i avui estem veient els resultats de l'exercici. Cap parla del seu passat franquista: procurador en Cortes, Delegado Nacional de Educación Física y Deportes.... ni, encara menys, inclouen imatges comprometedores com les dues que publiquem

Encara més disonant és que alguns mitjans mencionin que va ser procurador de les Cortes més votat! Més votat per qui?














Samaranch, amb camisa azul, jurant el càrrec en presència del dictador Franco i del que havia de substituir-lo, l'Almirall Carrero Blanco





Però tothom té dret a canviar i/o a ressituar-se. I Juan Antonio Samaranch, mestre en ser al lloc adequat en el moment oportú, va saber ressituar-se.

No oblidem les pàgines que ha escrit a favor de la ciutat i del país.

La memòria obre expedients que el dret considera arxivats

Frederic Amat

La memòria obre expedients que el dret considera arxivats
El títol d'aquest miniarticle l'hem manllevat d'en Walter Benjamin

UN CLAM DE JUSTÍCIA PER A LES MÉS DE 100.000 PERSONES DESAPAREGUDES
Un clam de justícia per als milers i milers de persones torturades i empresonades pel franquisme

HA ARRIBAT L'HORA DE LES VÍCTIMES

Un clam de justícia!

Plataforma que aplega a ciutadanes, ciutadans i a diferents entitats, associacions i organitzacions, l’objectiu comú de la qual és la defensa dels valors i la memòria democràtica.

Suport al jutge Baltasar Garzón
L’oblit és un insult a la consciència i a la dignitat humana
Que Falange i Manos Limpias asseguin a la banqueta dels acusats a Baltasar Garzón, el jutge que ha pretès investigar els danys a les víctimes d’una dictadura, requereix l’atenció de la ciutadania, ja que és un atac directe als principis bàsics de la democràcia.

2a convocatòria:
Dissabte, 24 d’abril, a les 18,30 hores
Concentració ciutadana a la plaça de Sant Jaume de Barcelona

http://nosquedalapalabra.org/unClamDeJusticia.htm

ELLS SON ELS CRIMINALS. En suport a Baltasar Garzón

En aquestes urnes porten les restes d'un familiar assassinat pels franquistes i abandonat, amb nocturnitat, en una fosa comú d'Arucas (Gran Canaria). En aquesta fosa, s'hi han trobat els cadàvers de 24 persones desaparegudes el 1937. Ara les seves restes han estat enterrades, amb dignitat. Descansin en pau (els morts i la seves famílies que durant 73 anys han viscut amb el dolor afegit de no haver-los pogut donar sepultura). Fotos d'Arucas: Juan Carlos Alonso

Els veritables delictes són les desaparicions de la Guerra Civil i del franquisme i no la investigació del jutge espanyol, afirma l'editorial de The New York Times sobre el processament del jutge Baltasar Garzón pel Tribunal Suprem espanyol.

Garzón està acusat de prevaricar per haver-se declarat competent per a jutjar els crims i les desaparicions de persones durant la Guerra Civil i la dictadura franquista i haver ordenat que s'obrissin algunes foses on es sospitava que hi havien enterrades persones desaparegudes.

Fa pocs dies la meva amiga Herminia va escriure aquest text en el seu blog. Gràcies, Herminia. M'ha sembñat molt adient compartir-lo amb vosaltres.

VÍCTIMAS del Pozo del Olvido al Mausoleo del Recuerdo

Había reparado en él en la Plaza de la Constitución mientras Sergio Millares leía el manifiesto contra el olvido. Más que el pelo blanco, blanco, lo que me llamó la atención sobre aquel traje negro de setenta y tres años de luto era una expresión tal de dolor como yo no recuerdo haber visto otra en mi vida, y mira si he visto. Luego lo ví en la fila; cuando llegó su turno tomó la pequeña urna, la cogió como quien tiene entre sus brazos un hijo pequeño, el más preciado de los tesoros, y como si lo acunara pasó por delante de mí sin parar de llorar empapando las flores y el lazo con los colores de la bandera de la República. Lloraba por un padre que cuando lo mataron tendría, más o menos, la edad que tiene hoy su nieto.

Fueron tantas las lágrimas derramadas en el corto trayecto desde la Plaza hasta depositar la cajita en el coche fúnebre, que tengo la impresión de que traspasaron la madera y llegaron a los huesitos ¿de quién? ¿de su padre? ¿del padre de Balbina? ¿del de Pino Sosa? ¿del abuelo de su vecino? o ¿del tío de Juan?. Qué más da. Su padre estaba en una de las veinticuatro urnas sin nombre y, en su corazón, todos eran su padre.

Me lo volví a encontrar en el cementerio. Mientras los operarios, con un cuidado y una delicadeza llamativa, introducían una por una las pequeñas cajas en el Mausoleo del Recuerdo, él estaba semiescondido, apoyado en el tronco de un árbol llorando sin parar. Cómo lloraba aquel hombre. Cómo nos hizo llorar. La angustia solitaria de tantos años de silencio estalló en dolor compartido. Por fin el momento de reparar con un gesto de amor el odio recibido a través de unas balas una noche de 1937.

El acto de hoy en Arucas fue impecable. Sobrio, contenido. Las palabras de Millares, la música, el toque de silencio, el himno de la República por la que fueron vilmente asesinados. El cortejo. El pesar colectivo. Estuvo quien quiso estar.

Por supuesto que no fue el obispo. En un gesto vil de menosprecio el representante de la Iglesia oficial quiso ofender a las víctimas del franquismo no sólo con su ausencia. Lo que pasa es que no ofende quien quiere sino quien puede. No es comprensible tanta mezquindad. No se entiende que, aún, sectores de nuestra sociedad que se dicen cristianos no muestren compasión con la tragedia que miles de familias de este país arrastran desde hace tanto tiempo. Quedan muchos pozos, simas, mar feas y fosas comunes repletas de memoria regadas por la geografía española y hasta ahora, que cosas, el único imputado es el juez Garzón por querer hacer justicia. ¿Qué más nos queda por ver?

De momento tenemos la enorme satisfacción de haber participado hoy en un acto estremecedor en el que, por lo menos, las veinticuatro familias de las veinticuatro víctimas de Arucas saben donde están los suyos y adonde han de ir a llevarle flores. Que descansen en paz.

Herminia Fajardo, 21 de marzo de 2010

No volem que els falangistes tornin a guanyar la batalla
Jo com el ministre de Foment, José Blanco, respecto profundament la Justícia, però no vull que els falangistes i els seus hereus tornin a guanyar la batalla.

El ministro de Fomento, José Blanco, ha declarado hoy, en relación al procesamiento del juez Baltasar Garzón, que respeta "profundamente" a la Justicia, pero no le gustaría que "los falangistas ganaran de nuevo la batalla".Falange Española de las JONS, junto al sindicato ultraderechista Manos Limpias y la asociación Libertad e Identidad, es una de las entidades que se han querellado contra Garzón por haberse declarado competente para investigar los crímenes y desapariciones durante la Guerra Civil y la dictadura (EFE, 9 de abril de 2010)

Contra la vergonya de milers de desapareguts
Com a tothom, suposo, hi ha gent que em cau bé i altres que no. Acostuma a haver-hi una base racional que justifica els meus gustos i disgustos però no sempre és així. Baltasar Garzón és de les persones que no em cauen bé. Falta d'empatia? Comportaments, al meu parer, desafortunats? De tot una mica i més. Per què acabo de fer aquesta confessió? Doncs perquè quedi clar que no defenso la persona de Garzón.

Em posiciono al costat de les víctimes del franquisme i contra la impunitat dels criminals. Contra la vergonya que significa que les restes de milers de demòcrates continuïn indignament enterrats en foses comunes o, molt pitjor, que milers de demòcrates continuïn desapareguts sense que les seves famílies sàpiguen que els va passar i on poder ser!

Per tot això he signat el MANIFIESTO POR LA JUSTÍCIA DEL JUEZ BALTASAR GARZÓN

Que la memòria venci l'oblit




Article publicat per Anna GONZÁLEZ BATLLE, en EL MIRADOR DE LES DONES
http://miradordones.blogspot.com/2010/04/els-crims-son-les-desaparicions.html